diumenge, 6 de desembre de 2009

UN MATÍ A BALARIASH


Dematí a Balariash (Sa Torre d’en Galmés). Foto d’en Joan Gómez. N’és prohibida la reproducció sense permís de l’autor.

A l’exterior, aliè als avatars de la família, el sol encara no s’havia mostrat. Malgrat aquesta recança, la vida no s’oblidava de retornar ràpidament a Balariash. L’horitzó volia il·luminar-se per on el port de Màrish s’obria al mar, tot agafant tonalitats rogenques que, de seguida, es flamulejarien d’un gris blavós molt suau. Aquell color tènue era el que tintava el paisatge amb una llum especial, única, que convertia l’illa en quelcom màgic, un indret ple de misteris que reneixien cada dia. I si uns despertaven, molts, d’altres, les bestioles que havien omplert la nit, frissaven d’ensorrar-se en caus foscos o es recloïen en les escletxes amagades dels troncs més vells. Allà, arraullits, s’endormiscarien tot esperant l’arribada d’una nova foscor.
Tota aquesta promesa de claror era la senya perquè a cals Bàlar també s’obrís a la vida. Els bels arribaven inquiets des del cortal; a l’estable, mules i matxos se somovien afamats; i els cans lladraven i grinyolaven per qualsevol renou, pel més petit moviment. Per açò, amb tot aquest xivarri, els germans, empesos pel complidor Bàlash, val a dir-ho, no varen tenir cap més remei que aixecar-se. Poc a poc, varen apareixer somnolents per desdejunar abans de sortir als camps. Perquè no tot era entrenar-se a la vida del foner, perquè no tot seria batallar i lluitar per mantenir-se viu. També s’havia d’aprendre la quotidianitat de l’illa. Llaurar la terra i esbardissar la marina per obrir nous conreus; rebassar soques envellides, ullastres enclavats fins l’ànima de la terra; tenir cura del bestiar i dur els ramats a les pastures; munyir les cabres lleteres. I quan tocava, segar les collites i recollir els fruits dels horts, batre les garbes i esventar el gra, i qualsevol feina necessària perquè la vida continués.
La petita Tànuis, com sempre, fou al darrera en aparèixer. Tan poqueta cosa, pobreta! En aquella hora, la filleta encara no havia aconseguit que els ulls vencessin la son que els tenallava. I és que era, amb diferencia, la més vessuda dels germans. Però, com que també era la preferida de sa mare, la mimadeta, li deien els germans, ningú no la renyava; sinó s’enrederia massa, és clar. Per contra, i per açò encara hi destacava més, el seu bassó, en Balèrish, just aixecar-se, estava disposat a menjar-se el món. Allavonses, els dematins, era quan les diferències entre ells s’engrandien fins fer-se insuperables. Encara que fossin de fesomia ben igual, la fragilitat d’una contrastava amb l’energia inusual de l’altra. Els dos feien la mateixa alçada, però ella era prima com un jonc tendre, i ell, fibrós, fort com un branquilló d’ullastre, d’aquells que la tramuntana doblegua però que sempre tornen a lloc. La cara de filleta tenia formes suaus, agradoses, que evocaven un futur de bellesa esplèndida; tothom deia que era com sa mare. Per açò, na Katis estava segura que no tindria cap problema per concertar-li l’enllaç ideal, el maridatge millor per la família i també, és clar, pel clan. Na Katis pensava en tot. I de fet ja el tenia encaminat, el casori. La recerca de candidats entre les millor cases de l’illa feia estona que rodava, i ja se n’havia fitxat en un parell que feien bon color. A més, ningú s’hi negaria; per qualque cosa eren els Bàlar, els caps del clan. Però, de moment, i fins que aquest futur no arribés, na Tànuis era la criatura més feliç del món i, també, la que menys contribuïa a les feines domèstiques. Sa mare volia que gaudís dels últims anys de innocència i que, de pas, s’enfortís i recuperés prou salut per enfrontar-se a la duresa que l’esperava. A Balariash es creixia ràpid, sobretot les dones, tant si volien com si no. I la petita se n’adonaria; i ben aviat.
Després d’un ràpid desdejuni, on menjaren blat capolat i estovat en llet de cabra acabada de munyir i, pels més afamats —en Balèrish, és clar—, restes de carn de la nit passada, tots es varen dirigir al seu comés. Cadascú sabia per endavant què havia de fer; els tenia ben ensenyats, sa mare. Res no li fugia, a la mestressa.
Així, idò, quan els al·lots sortiren de ca seva, el sol encara no havia esclatat del tot i la claror just clarejava el llevant. Les talaies, imponents, cloïen la visió directa de l’horitzó, però el cos del guaita, enfilat dalt la central, ombrejava la pal·lidesa que anava guanyant terreny. Tot presagiava un dia esplèndid, com molts d’altres d’aquell començament d’estiu; bo per treballar i bo per viure. Però, malgrat aquell matí enlluernador, el habitants de Balariash tenien poc temps per gaudir-ne. Les feines que els esperaven i, val a dir-ho, la costum de veure’s envoltats per paisatges matiners com aquell, feia que hi fossin indiferents. Per ells, aquella albada tan sols volia dir un altre dia que començava. Un dia que, pels al·lots, només es tancaria quan tornessin a guanyar-se el menjar vora la llinda de ca seva.