dissabte, 21 de novembre del 2009

LA FI DELS GEGANTS


Es Fus de sa Geganta (Torralba d'en Salord, Alaior). Foto d'en Joan Gómez. Es prohibeix l'ús o reproducció sense permís de l'autor.


Fou el setembre del 2007 quan vaig escriure aquesta mena de declaració de principis. En aquells moments estava engegant una història que no sabia on em duria. Ara, dos anys més tard, quan aquest projecte avança a bon ritme i pas ferm, crec que és el moment de fer renéixer la llavor i ensenyar-vos-la. Si teniu prou paciència per llegir-ho, esbrinareu per què escric el que escric i d’on em brolla la passió.

Quan encara era un fillet i Menorca una terra gairebé verge on encara era bo de fer somiar, els Gegants dels Talaiots es varen fer els amos dels meus somnis. Durant les excursions escolars a Torralba, o quan anàvem a romandre a les coves de Son Bou i Calescoves, les llegendes d’aquells ésser mitològics m’embolcallaven amb la seva màgia i em desbordaven la imaginació.
Fascinat per ells, vaig passar hores observant com un babau la inexplicable perfecció de les taules, sense fer-me una idea de com podien haver-les construït si no era a força de poders sobrehumans. Al mateix temps, les sales hipòstiles se Sa Torre d’en Galmés, el talaiot de Trepucó, les misterioses navetes d’es Tudons o Rafal Rubí, les murades de Son Catlar, i sobretot, el incomparable i místic pou de Na Patarrà, em feren esglaí cada vegada que ajuntava prou valentia per entrar-hi. I encara que la meva imaginació frenètica ben prest se’m capgirà en científica, mai aconseguí trobar explicacions lògiques per tota aquella grandiositat. Segurament degut a la curta edat, les imatges d’ésser enormes que movien enormes quantitats de pedres descomunals se’m feien tan reals com el desgavell de pedreny escampat als peus dels talaiots de sa Torre d’en Galmés, reflex desastrós d’anys d’abandó i degradació, per sort avui reconduida.
Les rondalles més antigues del folklore illenc ens recorden els Gegants, i els noms gegantins omplen la nostra geografia: sa Punta d’es Gegant, sa Cova d’es Gegant, es Claper d’es Gegant, es Fus de sa Geganta. Per açò, la primera conclusió infantil era evident: aquells homos, que els que en sabien s’encaparraven en denominar “talaiòtics”, només podien ser éssers capaços dels més increïbles fets. I, qui sap, potser estaven agermanats amb els de la gigantomàquia de la Mediterrània oriental, que ens arribaven en forma d’històries fabuloses. Perquè, qui no havia escoltat mil i una vegades la història de David, el rei foner, estimbant la pedra al front del gegant filisteu Goliath? O la de ciclop Polifem, illenc enfrontat al enginyós Odisseu de retorn a Ítaca?
De totes maneres, en aquells anys de innocència, sempre arribava a la mateixa conclusió: els nostres eren més llestos que aquells gegantots embrutits, sense res més al cap que la força bruta. I és que nostres gegants, a més de ser descomunals forçuts, havien de ser, per força, bons arquitectes, enginyers hàbils i dissenyadors acurats, capaços de crear bellesa des de la roca nua. Sí, definitivament els nostres eren millors.
Tots creixem i, malauradament, despertam a la realitat. I així com jo vaig haver d’arraconar aquell al·lot somiador, nostres Gegants també foren resituats en el que, sembla ser, és el seu lloc. Ara, els arqueòlegs i historiadors ens presenten les hipòtesis més modernes, acuradament estudiades i raonades, per explicar l’origen de nostre cultura talaiòtica.
És cert què ja en 1593, en Joan de Binimelis ens presentà els constructors dels talaiots com a gegants de força descomunal, que “ajuntaven pedres una sobre l’altre amb gran facilitat i menys feina”. Més endavant, però, ja en èpoques modernes, es va atribuir la paternitat de les construccions ciclòpies balears a l’arribada a nostres costes d’emigrants de l’orient mediterrani, els quals sotmeteren “manu militari” els anteriors i pacífics illencs (els pretalaiòtics). Fins i tot, s’assenyalà els “Pobles del Mar” com aquest nouvinguts (coincidència: els filisteus del gegant Goliath eren un dels Pobles del Mar). També s’apuntà l’idea de que part dels exercits aqueus, els vencedors de Troia, molt perduts camí de casa, havien arribat a les Balears i s’hi quedaren.
Actualment, gràcies a les datacions radiocarbòniques i a les referències historiogràfiques, els entesos situen el principi del període talaiòtic en un època posterior a tots aquests fets, el que obliga a buscar noves explicacions. Llàstima! Fins ara tot era molt poètic, però per desgràcia fals. Llegint l’obra “Historia de las Islas Baleares”, dirigida pel professor de la UIB, V. M. Guerrero (2006), he trobat les següents cites interessants sobre aquest origen (en castellà a l’original): “una convergència de factores (la llegada de comerciantes fenicios a nuestras costas), junto con otras causas endógenas de orden económico y social, por el momento mal conocidas, se combinaron y dieron como resultado la emergencia de una entidad aqueológica que conocemos como cultura talayótica”. Es a dir, segons aquest autor i el seu equip, van ser els mateixos pretalaiòtics els que varen canviar i esdevingueren talaiòtics. Interessant.
En la mateixa publicació (la qual recomano a tots per la seva fàcil lectura) ens rallen d’evidències (com a Trebalúger i Torralba a Menorca, i altres a Mallorca.) del (textual) “arrasamiento” d’hàbitats pretalaiòticos i els seu aprofitament com fonaments per construccions talaiòtiques. També s’indica que “la cultura talayótica, lejos de lo que se pensaba hace decadas, no se inicia antes del 950/900 BC, y probablemente aún esté más cerca del 850 BC, que es aproximadamente cuando se generalizan los abandonos de los naviformes i se construyeron los primeros talaiots”. Afirmen també aquests autors que aquests canvis varen significar “la aparición de nuevas tradiciones y prácticas funerarias desconocidas hasta entonces (cremación y empleo de cal)... suelen ser indicadores de la presencia de nuevas gentes”. Més interessant encara, sobre tot perquè crea noves incògnites.
Jo només som un aficionat a la història de Menorca i no sé res més del que puc aprendre a força de llegir. De totes maneres, aquestes noves teories m’han generat preguntes que, com a mínim, m’inquieten. D’acord, està clar que no van ser “gegants conqueridors” els que van dur la cultura talaiòtica a l’illa. Però, què va fer que s’abandonés una forma de vida pacífica, la pretalaiòtica, amb assentaments de naviforms sense estructures defensives, per una cultura prenyada de construccions impressionants, majoritàriament destinades a la protecció del territori i, probablement, amb una mal coneguda funció de culte? Com va ser possible que açò passes en un període, històricament rallant, tan curt de temps? Qui va introduir les noves formes d’inhumació, rebutjant les anteriors? Qui eren aquestes noves gents? I, sobre tot, d’on venien? I les taules? També van ser els pastors pretalaiòtics els que van imaginar-se estructures sacres i úniques com aquelles? I si fou així, qui o què els influencià fins el punt de fer-los canviar tant i tan ràpid? Els fenicis, més comerciants que conqueridors? Potser va aparèixer un il·luminat intern amb caràcter messiànic?
Segurament els gegants no varen existir en força i mida, però qualcú, unes noves gents ara desconegudes, degueren impulsar o lideraren un procés de canvi amb força realment gegantina, no de bades generaren una nova cultura, tan complexa com la talaiòtica.
Estic segur que els arqueòlegs i historiadors pensaran que les meves preguntes son retòriques i tenen resposta fàcil i entenedora, i estic segur que totes apareixen en diversos estudis per a mi desconeguts. Si un dia se m’aclareixen aquest seguit d’incògnites, jo, com a persona d’esperit científic que som, les acceptaré una darrera l’altre.
Però, per molt que la raó em digui el contrari, hi ha quelcom dintre meu que vol seguir somiant amb els Gegants imaginaris de quan era al·lot. I a més, esper que ningú s’enfadi si intent fer-los reviure, a la meva manera. I és que em nego a veure’ls morir. Me’ls estim massa.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Pep, segur que ningú s'enfada per què vulguis fer reviure els teus Gegants... M'ha encantat aquesta classe d'història de Menorca que ens has donat! Jo no la conec,la història de les illes, però crec que devia ser algú vingut de fora que impulsés el naixement d'aquesta nova cultura. És molt estrany que la gent que hi vivia, com tu dius, un bon dia s'il·luminés i comencés a construir tot allò... Algun Mestre hauria d'haver per allà...

Anònim ha dit...

Per cert, Pep. M'encanta el teu traductor. De fet l'he posat també al meu bloc! Així m'agrada, donant idees...;-) Qui sóc???

Unknown ha dit...

Com que qui ets? Qui has de ser? Si ho posa qui ets, Eva...
Vaig rescatar aquest escrit del bagul tot cercant què possar al bloc. Vaig pensar que era prou adient, perquè ara que estem en plena efervescència de sinopsi i estructures, estaria bé que els que volgueu, descobrisseu com va començar tot.
Pensava enviar-ho als de classe, però me n'he penedit. Si volen que ho llegeixin al bloc.

txell ha dit...

sento enveja (sana) dels que teniu aquestes motivicions tan profundes que us fan tenir curiositat per coses i no pareu fins que la sacieu tota. jo no tinc res que em motivi, i a vegades penso que necessitaria alguna cosa que ho fes. però mai trobo el què.