Sa costa de l'Esglesia (Alaior) de no fa gaires anys. Foto de menorca.netArticle publicat a S'Ull de Sol, novembre 2009.
Per fi s’ha acabat octubre, mes de contrastos, de pujades i baixades, d’aiguats i tramuntanades, de dies de sol i de matinades plenes de banyadura.
Per jo sempre ho fou, d’estrany, octubre; ja des de ben jove. Penseu que, amb disset anys, era quan me n’anava a Barcelona per començar el curs, i deixava enrere un reguitzell de dies inoblidables, tot un estiu que es negava a deixar-nos i al que jo m’aferrava com a l’ampit d’un avenc insondable. Semblava que tot s’acabava, llavors, que el món se m’enfonsava i que mai més no podria tornar (gaire errat no anava). I aquest era una coster mal de pujar, perquè, per jo, sempre ha estat molt complicat, açò d’anar-me’n. No sé si més o manco que ara, però molt.
Per altre banda, tenia motius per no entristir-me: començava una nova vida, un nou curs, una nova estada amb els amics del pis i retrobaria els companys d’universitat. I no puc dir que, llavors, tot fossin costes amunt, que moltes feien baixada. I tant! Prou que xalàvem. Açò sí, quan s’havia d’estudiar, s’estudiava.
Però octubre no va aturar de donar-me ensurts i de fer-me males passades. Quan va néixer el meu primer nebot no me’l va deixar veure (fins Nadal no el vaig poder servar, en Joan). Potser és que som massa tou, però em feia molta il·lusió ser-hi. Una altre pujada. Però la més costanera, el pendent pel que encara avui prop d’enfilar-me, fou la mort de mon pare. Feia temps que la malaltia el copejava, i sabíem que se l’enduria més prest que tard. Però, ves per on, va triar octubre per endur-se’l. Gairebé al final, cert, però encara dins d’aquells trenta-un dies funestos. Del cruiximent d’aquella escalada és ara i encara me n’estic refent. De totes maneres, ja no som al·lots i sabem que la vida son aquestes coses. I, per sort, encara hi ha ma mare. Es diu que al costat d’una costa sempre hi sol haver un descans, sinó una baixada; idò, açò.
I ara us direu on va, aquest, si ens rallava de son pare, com és que fa un giravolt inexplicable i passa a rallar-nos de bicicletes? Perquè sí, d’açò us rallaré ara, de bicicletes i de pujades, d’esforços balders per assolir-les, de patir un dia sí i un altre també per pujar una costa que se’t fa inabastable. Jo no sé voltros, i segurament pensareu què exagerat, però jo, quan vaig tenir la primera bicicleta (i l’única, perquè la segona la vaig heretar, com gairebé tot quan ets el germà petit) hi havia una costa que se’m negava. Allavonces, els al·lots anàvem per tot amb bici. Sortíem d’escola, agafàvem sa bereneta i trescàvem amunt i avall; cap aquí i cap allà; pedalada amunt pedalada avall. I, sent Alaior, gairebé sempre era pedalada amunt. I jo, és clar, arribava a ca nostra rebentat. I també frustrat, perquè sempre topava amb aquella maleïda costa que no es deixava vèncer. Sí, ara us dic quina era, no passeu pena: sa Costa de l’Església. Ja us veig venir... Com pot ser que no la pugés, aquest? Si no es gaire cosa. Però l’hauríeu de veure com la veia jo aleshores: empinadíssima, empedrada, plena de clots i bonys, amb les llambordes desgastades pel pas d’anys, dels carros i les bísties, i amb un poc de canaló per les baixades d’aigua. Potser no era tan exagerada, la costa, i no tenia ni tants forats ni estava tan mal empedrada, però ja sabeu, els records infantils magnifiquen tot allò que els ha significat un trauma. I, amb tot açò, aquella costa se’m feia més inabastable que el famós Tourmalet, aquell que durant l’estiu havien pujat en Luís Ocaña i n’Eddy Mercx.
Però va arribar el dia en que la vaig pujar, que vaig assolir aquell cim que se’m resistia com si fos un vuitmil . Crec que vaig ser el darrere de la meva edat en pujar-la, perquè tots els amics ja ho feien quan jo encara havia de possar peu a terra; i molts amb una facilitat gairebé insultant. Sempre li donava la culpa a la bici, jo: que si és un trasto, que si pesa massa, que si no hi ha qui la manegui; excuses, tot excuses. La realitat és que jo no podia, que era “culot”, i que les cames no em donaven. Es veu que no va ser fins més tard que em vaig fer un poc més atlètic (el canvi, em van dir) i vaig poder començar a fer esport amb garanties. Amb açò també deuria ser lent, jo.
Us deia que un dia la vaig pujar, per fi, i que els bots d’alegria foren tan grossos com si hagués guanyat el Tour i dugués el “maillot” groc. Havia pujat la costa més feixuga de la meva vida! Sí..., santa innocència! Encara no n’era conscient del que m’esperava.
I ara veureu perquè me n’he anat des d’octubre i de les pujades i baixades personals que em provocava, a la Costa de l’Esglèsia. I és que si qualque cosa em va ensenyar aquell patir diari, aquell deixar-me l’eima en cada pedalada, va ser a no deixar-me vèncer. Per açò, si octubre es vol encaparrar en fer-me la guitza, en posar-me costers empinats, plens de colts i bonys, de reganes i canaleres, jo sé que acabaré per pujar-los, com vaig fer amb la Costa de l’Esglèsia, a força de provar-ho cada dia.
Per molt que els altres hi arribin abans, a dalt, o que se’n riguin perquè trobin que no n’hi ha per tant i que els costers son coses de la vida.
Per jo sempre ho fou, d’estrany, octubre; ja des de ben jove. Penseu que, amb disset anys, era quan me n’anava a Barcelona per començar el curs, i deixava enrere un reguitzell de dies inoblidables, tot un estiu que es negava a deixar-nos i al que jo m’aferrava com a l’ampit d’un avenc insondable. Semblava que tot s’acabava, llavors, que el món se m’enfonsava i que mai més no podria tornar (gaire errat no anava). I aquest era una coster mal de pujar, perquè, per jo, sempre ha estat molt complicat, açò d’anar-me’n. No sé si més o manco que ara, però molt.
Per altre banda, tenia motius per no entristir-me: començava una nova vida, un nou curs, una nova estada amb els amics del pis i retrobaria els companys d’universitat. I no puc dir que, llavors, tot fossin costes amunt, que moltes feien baixada. I tant! Prou que xalàvem. Açò sí, quan s’havia d’estudiar, s’estudiava.
Però octubre no va aturar de donar-me ensurts i de fer-me males passades. Quan va néixer el meu primer nebot no me’l va deixar veure (fins Nadal no el vaig poder servar, en Joan). Potser és que som massa tou, però em feia molta il·lusió ser-hi. Una altre pujada. Però la més costanera, el pendent pel que encara avui prop d’enfilar-me, fou la mort de mon pare. Feia temps que la malaltia el copejava, i sabíem que se l’enduria més prest que tard. Però, ves per on, va triar octubre per endur-se’l. Gairebé al final, cert, però encara dins d’aquells trenta-un dies funestos. Del cruiximent d’aquella escalada és ara i encara me n’estic refent. De totes maneres, ja no som al·lots i sabem que la vida son aquestes coses. I, per sort, encara hi ha ma mare. Es diu que al costat d’una costa sempre hi sol haver un descans, sinó una baixada; idò, açò.
I ara us direu on va, aquest, si ens rallava de son pare, com és que fa un giravolt inexplicable i passa a rallar-nos de bicicletes? Perquè sí, d’açò us rallaré ara, de bicicletes i de pujades, d’esforços balders per assolir-les, de patir un dia sí i un altre també per pujar una costa que se’t fa inabastable. Jo no sé voltros, i segurament pensareu què exagerat, però jo, quan vaig tenir la primera bicicleta (i l’única, perquè la segona la vaig heretar, com gairebé tot quan ets el germà petit) hi havia una costa que se’m negava. Allavonces, els al·lots anàvem per tot amb bici. Sortíem d’escola, agafàvem sa bereneta i trescàvem amunt i avall; cap aquí i cap allà; pedalada amunt pedalada avall. I, sent Alaior, gairebé sempre era pedalada amunt. I jo, és clar, arribava a ca nostra rebentat. I també frustrat, perquè sempre topava amb aquella maleïda costa que no es deixava vèncer. Sí, ara us dic quina era, no passeu pena: sa Costa de l’Església. Ja us veig venir... Com pot ser que no la pugés, aquest? Si no es gaire cosa. Però l’hauríeu de veure com la veia jo aleshores: empinadíssima, empedrada, plena de clots i bonys, amb les llambordes desgastades pel pas d’anys, dels carros i les bísties, i amb un poc de canaló per les baixades d’aigua. Potser no era tan exagerada, la costa, i no tenia ni tants forats ni estava tan mal empedrada, però ja sabeu, els records infantils magnifiquen tot allò que els ha significat un trauma. I, amb tot açò, aquella costa se’m feia més inabastable que el famós Tourmalet, aquell que durant l’estiu havien pujat en Luís Ocaña i n’Eddy Mercx.
Però va arribar el dia en que la vaig pujar, que vaig assolir aquell cim que se’m resistia com si fos un vuitmil . Crec que vaig ser el darrere de la meva edat en pujar-la, perquè tots els amics ja ho feien quan jo encara havia de possar peu a terra; i molts amb una facilitat gairebé insultant. Sempre li donava la culpa a la bici, jo: que si és un trasto, que si pesa massa, que si no hi ha qui la manegui; excuses, tot excuses. La realitat és que jo no podia, que era “culot”, i que les cames no em donaven. Es veu que no va ser fins més tard que em vaig fer un poc més atlètic (el canvi, em van dir) i vaig poder començar a fer esport amb garanties. Amb açò també deuria ser lent, jo.
Us deia que un dia la vaig pujar, per fi, i que els bots d’alegria foren tan grossos com si hagués guanyat el Tour i dugués el “maillot” groc. Havia pujat la costa més feixuga de la meva vida! Sí..., santa innocència! Encara no n’era conscient del que m’esperava.
I ara veureu perquè me n’he anat des d’octubre i de les pujades i baixades personals que em provocava, a la Costa de l’Esglèsia. I és que si qualque cosa em va ensenyar aquell patir diari, aquell deixar-me l’eima en cada pedalada, va ser a no deixar-me vèncer. Per açò, si octubre es vol encaparrar en fer-me la guitza, en posar-me costers empinats, plens de colts i bonys, de reganes i canaleres, jo sé que acabaré per pujar-los, com vaig fer amb la Costa de l’Esglèsia, a força de provar-ho cada dia.
Per molt que els altres hi arribin abans, a dalt, o que se’n riguin perquè trobin que no n’hi ha per tant i que els costers son coses de la vida.
5 comentaris:
Pep, m'has fet recordar els estius de la meva infantesa, amb la bici a tot arreu. Els meus genolls estan plens de cicatrius de caigudes. I entenc el que vols dir, la vida està plena de pujades, duríssimes, que pot semblar impossible superar. Però per sort, també n'hi han de baixades... Hi han èpoques. Jo et desitjo moltes baixades.
Sí, senyora, hi tant que hi han baixades. El qu eens passa és que moltes vegades estem tant capficats pels patiments de les costes que ens costa veure el descans. Notes més allò que et fa patir.
No ceguis, aquella costa, la de la foto, hi vaig somiar amb ella. Maleida!
jo vaig néixer un mes d'octubre de ja fa mooooooooolts anys...i tot i que sempre he tingut clar que hi ha pujades i baixades, tot just ara en començo a ser conscient. I aquesta consciència, crec que forma part del fer-se gran
Això de moooooooolts anys és una mica massa! Com us agrada exagerar als dos, jajajaja
Va, aquí l'únic veritablement gran som jo, que pel gener en faig 50!!!!! Sou dues nenes...
Les pujades i baixades de la vida t'omplen la consciència de la dificultat de viure-les, Txell. Jo vaig començar amb la Costa de l'Esglesia (que per la foto no sé si us en feu l'ideia, però era l'hòstia), i encara estic pujant-les, una rere l'altra. Potser els fastigosos 50 em duran el repòs, la planura. O no.
Qui sap?
Publica un comentari a l'entrada