EL POU DE LA FERTILITAT (continuació)

Foto d'en Joan Gómez Pons. Prohibida la reproducció sense permís del propietari.

Just varen iniciar el descens, el tres joves hagueren d’esforçar-se perquè n’Ammerís no els deixés enrere. L’aprenent, amb la seva torxa ben aixecada, s'endinsà a les tenebres. De seguida inicià el relat. La seva veu no aixecava una paraula per sobre d'una altre; potser era així de mena, monótona, o tal vegada l’havia recitat tantes vegades que ja li avorria, el relat. Però no era açò; aquell era un to estudiat, la veu del pou. Les paraules de la jove reverberaven contra els verdejants murs calcaris, com si la gola de l’avenc fos la caixa d’un timbal. Així, els tres joves es van veure obligats a escoltar-la i, tot d'una, es van veure envoltats per la història. Ja no van poder pensar en la perillosa baixada ni sentir aquell degoteix que, a la primeria, els havia semblat agobiant.
—Diuen que, en temps dels gegants, hi havia una gran rivalitat entre clans, molt més que ara, per molt que no es coneixien com a tals; ni bàlar ni nurair, només illencs d’un costat i d'un altre. Però no només eren els clans els que es barallaven, que també el culte estava dividit entre ponent i llevant. Ambdues comunitats, volien demostrar que estaven més pròximes als déus que l’altre. I, per fer-ho, rivalitzaven en santedat i sacrificis, en obres sacres i edificis singulars. Però cap dels dos aconseguia destacar; sempre anaven aparellats. Si a ponent feien un santuari, a llevant el volien més gran; si a llevant aixecaven una talaia, a ponent la volien més alta. Aquesta disputa la fomentaven dos oficiants, els caps del culte a cada cantó de l’illa. Els dos estaven enfrontats i, fins i tot, se consideraven enemics. Però la seva disputa només aconseguia predisposar els déus contra els fidels. I, així, tots anaven esgotats de tant picar pedra i aixecar cantons per fer les torres més altes que mai cap homo no hagi pogut imaginar. Per fi, cansats d’aquesta competició inútil i farts de veure com s’afeblia la comunitat, es van reunir en Consell i van demanar la intercessió de la Veu de la Mare, que llavors ja era la deessa preponderant. I la deessa va rallar ben clar. I ho va fer per mitja d’aquell que era reconegut com la Veu Principal, una casta d’illencs, homos i dones, que ara ja no es poden trobar. I la Veu va dictar sentència. Els ponentins construirien un gran casat de morts, una d’aquelles coves artificials que els antics aixecaven amb filades de cantons ben disposats. I aquest casat hauria de ser el més gran, el més polit i perfecte que no s’hagués construït mai. I, quan l’acabessin, tindria el poder de perviure intacte, per sempre, fins la fi de l’eternitat. Per la seva banda, els de llevant triarien un lloc on cavarien fins a trobar el ventre de la Mare, on ningú no hi havia arribat mai. Així, aconseguirien aigua, un bé molt escàs. Però és que, a més, aquesta aigua, per procedir del mateix cau de la Mare de tot nat, tindria el poder de la fertilitat i seria beneïda per sempre.
La al·lota no deixava de rallar mentre davallava. I els que la seguien només podien que escoltar-la en silenci; havien deixat de pensar que s'estaven endinsant al cor de la terra, més avall d’on no s’haurien atrevit mai a baixar. En Bàlash, que tancava la fila, provava de parar atenció a tot; un esgraó rere un altre i, per fi, la barana promesa, per poder-se-hi agafar. Les dues torxes aixecades, una al davant i l’altre que tancava el pas, reflectien ombres bellugadisses sobre unes parets on s’apreciaven les petjades de les destrals, de les masses i dels cisells esmolats. Aquell forat enorme s’havia obert a cops, per mans d’un homos que havien picat moguts per vés a saber quina fe o quina necessitat. En Bàlash escoltava atent, ben cert, però no podia deixar d’admirar. I açò ho em fet noltros, els illencs? Potser sí que ho érem, de gegants.
—Els dos sacerdots van triar on treballar. Ambdós van comunicar que havia estat la Mare qui els havia mostrat on començar les feines, idò, tot dos deien que hi rallaven, amb ella. El de ponent va construir al centre dels camps més fèrtils de la plana. I el casat va créixer molt a deveres, idò, llavors, el coneixement de la pedra era molt gran, molt superior al nostro d'ara. Els cantons i els blocs enormes s’ensamblaven de forma perfecta, amb arestes ajustades, de forma regular, un rere un altre i sense aturar-se mai. Molts casats de mort s’havien construït fins aleshores, però tots semblaven pobres al costat del que creixia al pla. El constructor somreia amb suficiència, idò, n’estava segur de guanyar. Per la seva banda, el llevantí va triar una plana, llavors coneguda amb un nom que ara ningú no sap. Va assegurar que la Mare, en forma d’agró blanc, li havia mostrat que, tot foradant la calcàrea, arribaria a l’aigua que li reclamaven per guanyar. Va beneir les eines dels manobres i van començar a picar. I la roca semblava que es fonia amb cada cop de massa i de destral. Es van extreure grans blocs de marès i carretades de peltrep esmicolat. A mesura que s’enfonsaven i per facilitar l’avanç, s’hi construïen trams d’esgraons ben llaurats, i amb barana per fer més fàcil baixar. El pou avançava amb presses, però també el casat. Ningú no podia dir qui estava guanyant. Però es veu que la Mare s’havia afartat de tantes baralles i va decidir que allò s’havia d’acabar. D’aquesta manera, un matí, quan la primavera era en ple esclat, un cop de cisell ben donat va fer brollar l’aigua al fons del pou. Tothom va esclatar de joia; tothom va deixar de picar. Me’n vaig corrents a comunicar que hem guanyat, va dir el sacerdot, embogit per l’alegria. I, voltros, avisau a la Veu Principal, que ho ha de certificar. I quan el llevantí va arribar als peus del casat, el ponentí era a punt de col·locar l’últim bloc, el que coronava l’enfront. Vos hem guanyat, va cridar; la Mare ens ha concedit la victòria. Ara tothom sabrà qui és el més estimat. En sentir-lo, el ponentí va embogir de ràbia. Va treure forces vés a saber d’on i va aixecar enlà aquella última pedra enorme. Amb un fort crit, la va deixar caure al peu del casat. I la Mare va voler que el sacerdot llevantí fos mort d’un cop al cap. Què he fet, jo, ara?, es va esglaiar el ponentí quan es va adonar de la maldat. Ha estat la ràbia que no m’ha deixat pensar. I va començar a babejar, a treure escuma pels caixals. I, d'un bot, va baixar del casat i va partir a córrer sens rumb. Va trevessar camps i bardisses, bosqueus i marjals, va creuar barrancs i es va enfilar als turons més aixecats, fins que la cursa el va dur a tramuntana, on els penyals són més alts. I quan hi va arribar, no va afluixar la cursa: s’hi va llençar. El cos del sacerdot, després d'una volada silent, es va estimbar contra el penyots esfondrats que s'ajeuen vora el mar. I va morir, destrossat. Un àliga marina, que niava al costat, va agafar el cor entre les urpes i, mentre tornava al nial, va esquitxar de sang tot el penya-segat. Des de llavors, aquells pedres són vermelles, roges com la sang; son els Penyals Ensagnats.
La jove sacerdotessa féu una petita pausa. En Bàlash, sempre atent, no sabé si la pausa es devia a la dificultat de la baixada o era estudiada. Potser n’Ammerís volia que història i baixada s’acabessin alhora; potser tot estava preparat.
Al moment, la veu de la jove interrompí els pensaments d’en Bàlash, i continuà rallant:
—Fou així com, ambdós oponents, ponentí i de llevant, van morir el mateix dia. I la Veu, sempre plena de saviesa, va dictar sentència: els llevantins havien complert la prova, Així, idò, l’aigua del pou seria sagrada perquè provenia del mateix ventre de la Mare. Però, a ulls de la deessa, els ponentins també l’havien complert, la prova. Per açò, aquell casat únic romandria intacte per a tota l’eternitat. Però no volia, la Mare, que ningú manés sobre l’altre. Així que va dictar que els dos pobles haurien de seguir com a iguals, germans en les creences, forts i ferms per enfrontar-se a les amenaces que vindrien de més enllà. Des d'aleshores, els que passats molts anys vam esdevenir bàlar i nurair, seguim camins germans. Aquell pou del que ralla la història és aquest, el de Tàrbash, pel que ara esteu baixant, i l’aigua sagrada és la mateixa que va sorgir de la penya, del ventre de la Mare. I aquí, temps ençà, vam créixer noltros, les Serventes del Pou de la Fertilitat, per custodiar aquesta baixada, i administrar el fruit de la fecunditat. El casat de morts de ponent encara avui el podeu veure a Duinnij, ben sencer, igual que com el van deixar, polit i perfecte, i encara ple de grans guerrers que hi van voler reposar: els millors dels nurair. Només una pedra caiguda i esquitxada de sang, la del coronament, recorda el tràgic final de la història. I també el Penyal Ensagnat; roques vermelles per sempre, des d’on l’àliga marina vigila i on encara hi té el nial. Molt temps ha passat des d’aleshores, molt temps i moltes històries que també us podria contar. Però són unes altres i, si les voleu escoltar, haureu d'anar als focs de les gloses i parar atents al cantar.

Una vegada n’Ammerís acabà el relat, un silenci colpidor els assetjà. Només el degoteig interminable gosava escolar-se entre la calma que els envoltava. El degotadís se sentia, ara, molt més proper, com si fos just al costat, però, per molt que en Bàlash aixecava la torxa, no distingia el desenllaç del pou. De tant en tant, el jove també mirava enlà per saber, més o manco, a quina fondària es trobaven; i cada cop veia més enfora el brocal; bellumes esmorteïdes que s’escolaven entre les branques de la figuera. Aquella quietud impertorbable i la foscor profunda per la que anaven avançant, havien contribuït, tant com el relat, a crear l'atmosfera d’espiritualitat que ara els envaïa.

En Bàlash estava convençut que relat i escala s’acabarien alhora, però anava errat. Una bona estona seguí la baixada, estalonats en la barana i guiats per la llum inestable d’unes torxes que, tot fumejant, contribuïen a emmascarar encara més les parets esculpides del pou. Els esgraons relliscaven, desgastats i plens d’un verdet poc trepitjat. I en Bàlash no podia deixar de dir-se poca gent hi baixa i, els que ho fan, tenen passes lleugeres, ben bé com nostre guia, que més que caminar sembla que voli.
Dos esgraons més avall, avançava n’Ainerís. La jove no havia dit res en tota l’estona —tampoc els altres, idò, tots s’havien limitat a escoltar—, ni s’havia girat per fer-li saber com anava. Però semblava tranquil·la. S’agafava de la barana, però tampoc s’hi estava aferrant. Va segura. I és que en Bàlash ja no sabia què fer, si vigilar sa dona per si relliscava i la tenia que ajudar o atendre la baixada perillosa, no fos ell qui llenegués i s’endugués els altres per davant. De na Maris només en veia el cap; poc podria fer per ella si tenia un mal pas.
De cop, la guia es va aturar, i en Bàlash, absort en la seva, gairebé trompessà amb n’Ainerís.
—Ja hi som. Espereu-vos. —I n'Ammerís acabà de baixar.