dissabte, 4 de juliol del 2009

UNA CANÇÓ, TRES BANDERES

Article publicat a S'Ull de Sol, juliol 2009
No fa gaire, un d’aquells dissabtes desastrossos en que no saps què fer, vam llogar “Los girasoles ciegos”, una bona pel·lícula sobre les misèries de la postguerra. Però, a banda del fil argumental i de l’actuació d’un Javier Cámara sempre excepcional, fins i tot en registres dramàtics com era el cas, el què més em va impactar van ser les escenes del pati d’una escola de capellans (no sé de quina casta eren, aquells capellans —vull dir de quina congregació, que no se m’enfadi ningú—, però segur que no eren dels “meus”), on els al·lots, abans d’entrar a classe, cantaven el “Cara el Sol”, braç aixecat i en la posició marcial de firmes; mentrestant, s’enlairaven tres banderes i tots els frares estaven sèrios, amb cara de mala llet.
I dic que aquella escena em va copejar perquè, en veure-la, vaig retrocedir un raig d’anys, fins a la infantessa més oblidada, la que tenim arraconada i amb la que mai hi pensam, ja sigui perquè l’hem desat aposta a una calaixera fosca per a que no emprenyi, o perquè no ens va colpir prou i es va esvair amb la maduresa. En el meu cas, potser és una mescla de les dues; no n’estic prou segur.
Aquell pati de pel·lícula no era el de la meva escola, i ja he dit que els capellans tampoc eren els meus, però l’himne nacional-patriòtic i les banderoles que s’aixecaven sí que ho eren: em vaig trobar revivint un passat del que gairebé ni me’n recordava. Un d’aquells al·lots podia haver sigut jo mateix. Tres banderes aixecant-se amb parsimònia per tres màstils plantats en una mena de podi, com el de les curses, el d’enmig més alt. Al centre, la preconstitucional, o de la gallina, com també se la coneix; la de la f.e. (sí, en minúscules), a un costat; i la tercera, que suposo que seria la dels requetés, a l’altre. I si la meva memòria de fillet no em falla (que segur que no), la vermella i negra anava a la dreta i la blanca i vermella a l’esquerra.
L’escena del film també mostrava la vigilància carregada de cel patriòtic dels capellans, per a que tothom cantés i mostrés respecte i, sobretot, entusiasme al càntic, a cop de clatellada si feia falta. Veus, jo, d’açò no me’n record, però del que es tractava era de cantar el més fort possible. Tant feia si afinaves com si no: cridar, açò era l’important; ah, i saber-se la lletra, és clar. Així, idò, cara el sol es cantava cridant, com se suposa que han de cantar els homos (o els projectes d’homos que érem noltros, perquè de projectes de dones no n’hi havia, en aquell pati) i els patriotes (voleu dir que en poc temps no he escrit moltes vegades “patriota”? Ufff, quin repelús...).
La qüestió és que, mentre mirava el dvd, ben arraulit a una butacó de ca nostre, vaig intentar recordar què podia sentir quan, braç enlaire, anunciava als quatre vents que m’havia posat una camisa nova que, a més, qualcú s’havia molestat en brodar-la en vermell just ahir. I en acabar la cançoneta (m’agradava el tros de les cinc roses, potser era l’esperit botànic que se’m despertava), cridàvem, bramàvem o, fins i tot, udolàvem, perquè semblaven animalons cridaners, allò de visca el que més tard vaig saber el què era i que sempre més vaig rebutjar, i després, que s’aixequés una cosa que anomenaven Espanya (amb forta entonació a la síl·laba central), i que jo, us ho ben assegur, llavors encara no sabia què era (després sí, quin remei). Perquè, escolteu açò, quan jo cantava amb el sol a la cara (ara entenc el per què d’aixecar el braç, era per protegir-nos els ulls del sol), no tenia més de quatre anys. I, què ha de saber un fillet de quatre anys del significat polític d’allò que li fan cantar?
Res en sabia de política, llavors (bé, i ara tampoc), però sí que m’agradava cantar, i molt (i encara m’agrada, i aprofit qualsevol festa per fer-ho; eh, al·lots?). A ca nostre, ma mare sempre ens havia bressolat amb cançons de la seva València natal, adobades amb altres de la seva terra d’acollida, la nostre; però també ens cantava moltes altres (ara mateix record una munyeira gallega –no te cases con ferreiro, que te molto que lavare, casaté con marineiro que su ropa lava el mare- o una isa canària –el zurrón del gofio yo lo traigo aquí, y el que quiera gofio me lo pide a mi. Gran Canaria se ha dormido con el arrullo del mar-) que, als germans, ens agradaven molt. Supòs que, per açò, perquè vaig créixer entre cançons i música (mon pare tocava l’harmònica molt bé), record aquell moment de fer files al pati de Ca’ts Hermanos com un bon moment, per res tivant ni dolorós; una forma alegre de començar el dia.
També es de veres que, d’aquells primers anys a La Salle, no record gaire cosa, perquè me’n vaig anar a estudiar a Maó amb deu anyets (a fer l’ingrés al batxillerat) i son més potents els records maonesos que els alaiorencs; els de La Salle, eh? Per no recordar, ni tan sols me’n record dels hermanos que vaig tenir de profes en aquells primers anys. Bé, mentida, de qualcun sí; i és que tenc una d’aquelles famoses fotos de tota la classe a l’escalinata (amb l’hermano Manuel, un jove ensotanat i de cara malaltissa, o al manco açò sembla per la foto).
Però, curiosament, la imatge del pati ple d’al·lots formats i cantant, la tenc gravada al foc. Ara mateix seria incapaç de dir qui dirigia el cor patriòtic de cada dia, ni qui tibava de les cordes que feien pujar les banderes, però crec que encara podria cantar sencera aquella maleïda cançó i, fins i tot, cercar entre els cotxos aparcats que ara omplen el pati el punt on estava palplantat. És curiós com hi ha coses que no oblides mai, per molt que després les consideres nefastes.
I jo us diré perquè no la he oblidat, la cançoneta: idò, perquè xalava cantant. No sé si jo era el què més cridava (segurament la veueta d’un fillet entre tants al·lotots devia quedar emmascarada), però sí que record que hi posava tota l’ànima en cada estrofa. Per sort, tanta efusió patriòtica es va quedar en no res i vaig créixer sense més destorbs que qualsevol altre.

I el mateix dia que vaig veure la pel·lícula, també vaig llegir una de les col·laboracions d’en Pere Reurer, plena d’eloqüència, com sempre (sí, Pere, aquella en la que tenies problemes d’enravenamenta dolorosa). I les seves paraules em van fer pensar si els al·lots d’Es Ramal també la cantaven, la cançó de les banderes victorioses, o si van tenir la sort de lliurar-se de formar al costat dels companys que feien guàrdia vora els estels (luceros). Mai no ho he sabut, però, si ho feien, tal vegada n’hi havia qualcun a qui li passava el mateix que a jo: que li agradava cantar. Perquè, tot en gros, érem al·lots innocents que cantàvem; el mal era tot el demés.

4 comentaris:

Eva ha dit...

Ostres, els teus records han evocat uns altres meus... Veuràs, jo vaig començar a anar a cole en plena transició i llavors es "portava" molt cantar allò de "Franco, Franco tenía el culo blanco porque su mujer, lavaba con Ariel". Vés, una xorrada de cançó, però és curiós que sent tan petites com érem sabíem que hi havia quelcom transgresor en cantar allò: la majoria de vegades els grans rebien la cançó intentant amagar un somriure condescendent, però depèn davant de qui ho cantaves et podia caure una "galleta". Així que era com un joc, totes ens retàvem amb les mirades a veure qui gosava començar a cantar i després, les altres la seguien entusiastes amb aquella careta de "A veure què passarà", perquè ara tothom quan parla d'aquella època s'omple la boca de llibertat i democràcia, i no recorden que en aquells moments encara hi havia gent que tenia por als fantasmes o pensaven que el senyor en qüestió podia ser una mena de zombie i aixecar-se de la tomba. Nosaltres, obviàment, o almenys jo, ni idea de qui era el senyor al qual la seva dona li rentava tan bé la roba...
Per cert, a mi també em va encantar "Los girasoles ciegos", però l'actuació que més m'agrada és la de l'actor, no recordo el nom, que fa de capellà: impressionant!

Unknown ha dit...

Com es nota que ets més jove qu ejo, Eva.
Quan açò del Cara al sol, jo deuria tenir no més de tres o quatre anys, però és d'aquelles coses de les que mai te n'oblides.
Quines epoques més tristes; sort que jo era tant petit que les vaig passar sense adonar-me.

txell ha dit...

a mi tot això em queda mooooooooolt lluny! però ja t'imagino...
pd: últimament deus cantar molt, oi? i molt fort, veritat? doncs a veure si pares una mica que ens estàs ''fument'' l'estiu enlaire! jiji (faig broma, no te m'enfadis, però com que aq setmana està plovent, m'ho has posat molt fàcil!)

Unknown ha dit...

Simpàtica, la meva amiga Txell...

És cert que a tu t'agafa molt lluny açò, per sort per a tu. Perquè ets jove i perquè no ho vas tenir que patir (la dictadura). Jo, només ho vaig patir de refilada, perquè açò es va acabar (el cara al Sol, vull dir, perquè la dictadura i els seus rebrots sí) quan jo tenia uns 4 anyets. Però és ben curiós com hi han coses que no s'obliden. Veritat?
Ah, i has de saber que canto bé, molt bé. Ja t'ho demostraré algun dia.