dimarts, 26 de maig de 2009

MAURO



Mauro canta tangos cada tarda rere la catedral de Barcelona, a la cantonada del carrer del Bisbe amb Sta. Llúcia. La seva veu cascada i alhora melancòlica crida l’atenció dels turistes i visitants que omplen les ombres dels carrerons; molts s’aturen a sentir-lo i li deixen algunes monedes. Llavors, Mauro es treu el barret i saluda

Agradecido...

Escampats sobre una manta de colors vius —un poncho que me pasó un menda peruano— hi ha set o vuit antics vinils, que mostren la cara riallera d’un jove amb bigoti retallat i cabells engominats; un mocador se li anuda al coll i el mateix barret que porta en Mauro li cau amb certa gràcia. A la portada hi diu “Tangos desde mi corazón”, d’en Mauro del Porto. Als peus del vell, cargolat, amb el morro entre la cua i les cames del darrere, dorm un gos negre de raça indefinible. “Gardel, como el maestro. ¿Cómo querés que se llame?
Mauro vingué de l’Argentina el 1958. Tenia llavors vint-i-dos anys i formava part d’una companyia de gira per Espanya; representaven l’espectacle “Tangos desde mi corazón”. Ell era la veu solista masculina. A Barcelona, mentre actuaven al teatre Apolo, Mauro es va enamorar d’una cupletista, Carmencita de Triana, una noia de just divuit anys, guapíssima, morena i d’ulls verds, i amb tots els trets de les cantants racials hispàniques; sobretot per aquella mare que vigila amb gelosia la carrera de sa filla.
Mauro es va quedar a Barcelona enamorat de na Carmencita, però la mare de la noia no va permetre que es casessin. “¿Ése? Un don nadie”. Mauro, desenganyat, va fer tombs per la vida, de garito en garito, cantant per quatre duros i gastant-s’ho tot en beguda.

La absenta es lo mejor del mundo, después del tango, claro.

Amb els anys, Mauro va anar degenerant, emborratxant-se a diari fins a quedar-se tirat al carrer. La gent que el coneixia, just quatre amics de farres, el portaven a la pensió del carrer Hospital on tenia una habitació llogada. Un dia, d'ara fa deu anys, la patrona el va fer fora, por falta de pago.

--Me jodiste, patrona-- va ser tot el que va dir en Mauro en marxar. Des de llavors, dorm al carrer, ara a un banc de la plaça de Sarrià, on hi puja cada nit tot colant-se als Catalans--. Esto es más tranquilo...
Una tarda qualsevol, mentre cantava rere la catedral, en Mauro va veure dues noies romaneses que pispaven carteres als turistes.

--Márchense, que me espantan la clientela.

--Que te calles, viejo asqueroso.

La que li va contestar no podia tenir més de dotze anys. Mauro va continuar cantat i les romaneses pispant carteres. En un moment donat, mentre la noia tenia la mà dins d’un bolso, la senyora, una guiri anglesa o alemanya, se’n va adonar i va començar a cridar. La romanesa li va clavar una cossa i va fugir corrents cartera en mà. Quan va passar pel costat d’en Mauro, aquest va actuar com empès per un resort: li va posar la guitarra entre les cames i la va fer caure. Aixecant-se amb dificultat, Mauro va agafar la noia pels braços i li va dir:

--Te lo dije, me espantás la clientela. Y ahora, me jodiste la guitarra.

I la va entregar als municipals, per molt que sabia que li costaria perdre la recaptació del dia: a ell també el van fer marxar.

--Mañana será otro dia. Che, mierda de vida...