Aquest fi de setmana he anat a Galícia. Quan vaig arribar al poble (anomenat Porto de Son, prop de l’entrada de la ria de Muros-Noia), em va sobtar veure totes les portes guarnides amb rams de flors grogues. I més encara quan em vaig adonar que el vehicles també en portaven, d’aquests ramets enganxat, en parafangs, als renta-llunes, penjant de les portes i mantes; per tot.
Sorprès i encantat en front de tanta explosió de grogor, vaig preguntar a què es devia aquella profusió de floràines, si era qualque celebració primaveral, algun dels sants a que tan aficionats son els gallecs o què. I quina va ser la meva sorpresa quan em van dir que no, que res de sants, que allò era per evitar el meigallo, el maldull, aquella mena de malediccions que omplen Galícia; el poder de les meigues, ben viu en aquelles terres.
Es veu que és costum, quan comença maig (em van dir que s’havia de fer l’últim dia d’abril), penjar un ram de ginesta florida (perquè de ginesta eren aquells rams) per evitar que el famós meigallo entrés a les cases i, per extensió, a qualsevol mena de vehicle; qui sap?, tal vegada és una bona manera d’evitar accidents, que prengui nota la DGT, perquè a Galícia la gent condueix com a boixos, com a boixos borratxos en molts casos. Aquella casta de ginesta, d’una espècie no punxent i beines vellutades i que jo estic segur d’haver vist al Montseny (la veritat, podria haver cercat l’espècie en concret, però m’ha semblat més interessant la tradició que no la botànica; com canviem, veritat?), l’anomenen a la zona maia, perquè al maig produeix una explosió de color grog que omple el turons dels voltants. I era ben cert, miressis on miressis, aquell color groc t’acompanyava, tot entapissant les muntanyetes romes però constants de la zona, els campeus entre eucaliptus i les faldes que provaven de recuperar-se dels focs selectius.
Tenc que reconèixer que cada vegada que vaig a Galícia retorn amb una nova sorpresa. En aquella terra, a més de menjar-se molt i molt bé (i açò ho sé per experiència pròpia i reiterada), perduren unes tradicions que sobten als mediterranis, de mentalitat més oberta i menys aferrats als ritus oscurantistics d’antic.
Tothom diu que Menorca, la meva terra, a la que no canviaria per res, és un indret ple de màgies i misteri; hi estic cent per cent d’acord. Però és una màgia i un misteri del que ben poc se’n sap i, sobre tot, una màgia plena de llum. Perduren nostres pedres i l’ambient espiritual que hi podem rebre els esperits més sensibles (potser amb falta de modèstia m’incloc, entre els d’esperit sensible) quan ens trobem rodejats per la seva grandiositat; però la cultura popular ja no hi està, per açò. De curanders i guaridores n’hi ha hagut tota la vida, però de bruixes ningú en parla.
A Galícia les sents per tot on vas, les meigues. Hi son ben vives. Jo, a Galícia, em sent rodejat d’una màgia diferent, d’un esperit que vaig identificar amb aquells rams florits de les portalades i cotxes: l’esperit de la vida regida pel desconegut, l’esperit de les creences que es mantenen vives i en equilibri entre el conegut i el coneixement més fosc.
Per si de cas, noltros vam penjar un pom de ginesta a la porta de ca nostre i el cotxe de lloguer el van retornar enramat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada