diumenge, 17 de maig de 2009

EL VELL DE LA FONA DESFILADA

Torn a penjar aquesta narració, que us vaig presentar ja fa un temps, tot per anunciar-vos que he tingut la sort de que l'hagin guardonat amb el primer premi del Concurs Internacional de Narrativa Breu de Temàtica Històrica 2008-2009 del Grup d'Història del Casal de Mataró. http://www.ghcmataro.org/
Gràcies a tots els que em llegiu i m'encoratgeu per continuar amb aquest solitari i tantes vegades amarg plaer de l'escriptura.
**************************************************
Sanissera (al nord de la Balear Menor). Pels voltants del 100 a.C.
Va ser una nit d’estiu, quan la calor era el tot insuportable i la xafogor no deixava gairebé ni respirar, quan el vell va decidir que ja n’hi havia prou de patir, que el seu camí havia arribat a la fi. Feia anys que la lluita era un miratge i que l’esforç, només sobreviure, l’havia esgotat. Era el moment de deixar-ho anar; per sempre.

Segut davant del que no tenia més remei que considerar com el seu cau -una trista i irregular cabana amb sòcol de pedres desiguals i sostre mal cobert de bruc i canyes enfangades-, hi passava moltes hores pensant-hi. Alhora que els estels enlluernaven les aigües encalmades del port mil·lenari i el reflex platejat de la lluna només es veia trencat per l’ombra enfosquida de galeres i mercants, pel cap li desfilaven les imatges d’un passat, d’una vida perduda, com si la tornés a reviure. I dues llàgrimes de dolor, de ràbia, o potser només de llàstima per si mateix, van sorgir dels seus ulls emboirats per les cataractes i farcits de les lleganyes groguenques de la vellesa; un sulls incapaços de veure més enllà del pobre foc que, malgrat la calor de l’estiu, insistia en mantenir encès. Si al manco hagués pogut captar només una ínfima part d’aquella llum diàfana del pleniluni, plena d’espurnes de màgia inexplicable, encara s’hagués pogut omplir amb la majestuositat del cap i la increïble alçada dels seus espadats i, qui sap, tal vegada reconfortar l’ànim amb la seva bellesa i la tranquil·litat d’un entorn de somni.
Els penyals blanquinosos i tallats a pic sobre el mar; els camps farcits de pedres torturades i matolls socarrimats per la tramuntana, on intentar cultivar qualsevol cosa era feina perduda; l’illot pla d’es Porros, atapeït d’alls marins, i protector fidel de la bocana de la rada; el marge occidental, baix i planer, on les factories dels colons romans ara guanyaven terreny a les magres pastures de temps enrere. I, així, mil i una visions que feien d’aquell paratge un dels més salvatges de la seva illa, i alhora, el ideal per a que el conqueridor instal·lés el primer camp i, poc després, el principal assentament militar de les forces d’ocupació.
Però aquell vell pensatiu i d’ulls plorosos no havia de menester veure-hi per recordar còdol per còdol el camí que pujava fins el cap, ni les amagades davallades a les pesqueres de s’Olla. Gairebé a les fosques, com es trobava llavors, era prou capaç d’arribar fins els enfonys de les baldritxes i prendre’ls-hi els ous que tant li agradaven de jove, o despenjar-se de nou fins les basses de davant l’illot per caçar pops i crancs peluts, tot espantant a la família de vells marins que hi jeien panxa enlaire. Fins i tot, de tant en tant, es veia voleiant la fona per llençar bales infalibles cap a un falcat de perdius que, sobtat, havia aixecat el vol d’entremig del bosquet de sivines.
Però tot açò, ara, havia quedat molt enfora, amagat rere anys de feina bruta, d’oblit forçat. En aquell moment, quan només es tindria que sentir el cant del xibel·lí tot trencant la nit, l’únic que li arribava era el fastigós remor de la soldadesca bevent sens fi, per ofegar en vi el desterrament en aquella illa perduda al mig d’un mar conquerit. I aquella renou li regirava l’estómac, al vell, i li pujaven arcades d’oi que gairebé no podia controlar. No en podia dur més!
Amb la mà arruada i els dits nuosos, l’homo es va palpar tremolós els braços. On era la força que antany els omplia? Com l’havia deixat fugir? I pitjor encara, en quin moment havia perdut la dignitat? Per què ho havia consentit, que se la prenguessin? Com havia arribat a ser el què ara era? Què l’havia empès a fer el què va fer?
I quan més hi pensava, més clar ho tenia. Tot el que sempre havia considerat com a propi havia desaparegut quan les naus del invasor van atracar en aquell mateix port. I amb la seva arribada, el món se li havia ensorrat; i s’havia deixat endur per la rissaga irrefrenable, vençut quan l’única fusta que l’unia a la coherència es va enfonsar en la turmenta, quan na Daínia, la seva estimada Daínia, va morir a mans del romà.
Després d’una lluita ferotge, de dies i nits de fugir de talaia en talaia, d’amagar-se en covals i caus foscos, de perdre els éssers més estimats un rere l’altre, esmicolats per l’empenta d’aquelles forces cuirassades, l’esperit li va defallir i ell, absolutament sol, es va entregar. I així, derrotat més de cor que per manca de forces, ell, que havia estat l’homo més poderós de l’illa, es va convertir en un esclau més del nou amo. El món se li havia esvaït; el seu poble ja no existia. I ell es va deixar anar, laxa, sense voluntat, tot acceptant el que li venia, sense poder fer-hi res.
Per obligació, i absent ja la voluntat de resistència, es va convertir en instructor d’uns nous foners: els foners de les legions romanes, una nova generació d’al·lots exaltats que omplien el camp de pràctiques amb crits i renecs eixordadors, que es creien guerrers quan just eren uns pobres aprenents de no res. Uns joves que no se’n recordaven del seu passat i pels que la història dels seus pares, dels gloriosos foners del passat, no eren més que contes de velles. S’havien oblidat dels orígens.

Sense esforçar-se per contenir un plor silent, el vell es va ficar la mà a dins del pobre tapall i, amb gran cerimònia, va treure un fona revellida, amb el cuir clivellat i les cordes del tot desfilades. Després, com si d’un ritual es tractés, la va besar amb suavitat i se la va ajustar al front, tot cuidant de que els penjolls li quedessin al cantó esquerra, com sempre.
Poc a poc i tot rebutjant l’estaló de la crossa que feia anys que emprava, el vell es va posar dempeus i, amb pas insegur, es va allunyar de les barraques militars i el soroll nefast que les envoltava. Pas rere pas, com si tingués tot el temps del món, va pujar el coster del Cap de Tramuntana, fins a la fi del seu món.
Sí, n’estava segur: era el moment de deixar-ho anar, d’acabar amb tota aquella farsa. Per què havia trigat tant en fer-ho, en decidir-se, si aquell era l’acabament més evident per una vida tan dissortada?
Però encara va tenir un darrer moment per pensar. I si qualque dia, qualcú se’n recorda del vell de la fona desfilada, d’aquell que ho havia perdut tot, fins i tot la dignitat, però que la va recuperar en l’últim alè de consciència. Sí, tal vegada qualcú glosaria les seves desgràcies.

3 comentaris:

txell ha dit...

concurs INTERNACIONAL! ostres, tu! però què hi vens a fer tu a classe?! Moltes felicitats!

jrgomez ha dit...

Gràcies, Txell, però tampoc és per repicar campanes. Es tracta d'un concurs menor, creat per un grup de gent de Mataró, molt animosa, i que, per mitjà d'un programa de radio semanal, varen crear aquest concurs. Es van presentar una vintena d'obres i només una era de l'estranger, d'occitània (es podien llegir a la seva web). Però açò no treu per a que n'estigui molt content.

Eva ha dit...

El mateix et dic: Moltíssimes felicitats! Suposo que avui començaràs la setmana amb un altre aire! T'ho mereixes!!!