Octubre, tardes tristes,
Rodals de llum esmorteïda,
Octubre, matins de marina humida,
Flaires de terra amarada.
Per què vares triar octubre,
Lluny de l’estiu que estimaves?
Triares viure els nets,
El llaüt i les pescades.
Matinades de borda humida.
Olor de sal,
Mar encalmada.
Últim redós de vida desitjada.
I te’n vas anar, amb l’octubre,
Amb el sol que just escalfa.
Tu, que tot ho curaves,
Tu, a qui tothom t’estimava.
T’agafares de la mà dissortada de l’adéu,
I decidires que ja n’hi havia prou,
Que ens deixaves.
Ens digueres adéu amb la mirada,
Silenci fred,
Ulls que brillaven.
Un per un, fills estimats.
Ulls que ploraven.
Potser no eres tu qui em mirava,
Però t’hi semblaves.
Arronsat i llunyà,
Mà silent que ens cercava.
Matinada fosca,
Remor de turmenta agitada.
On ets ara?
En quin mar pesques a trenc d’alba?
I les senyes, a qui lis ensenyes, ara?
El Toro pels Armaris,
La Torre per l’illa aixecada.
I quin nom escrius en la lluentor de ta barca?
Qui et neteja el quarters plens d’escata?
On ets ara?
Octubre, mes maleït,
Octubre, mes de mudança.
4 comentaris:
veig que us està agafant per la poesia...a veure si m'hi hauré de posar, jo tb!
per cert, la teva visió de l'octubre no és com la meva, per mi és un més preciós, el teu sembla trist. A mi m'encanta xafar les fulles seques que han caigut dels arbres: crec-crec, crec-crec...
El meu octubre està marcat per lamort del meu pare, a qui dedico aquests pobres versos.
Feia molt temps que el tenia escrit, però no ha estat fins ara que m'he dicidit a revisar-ho i mostrar-ho. La meva ignorpancia en questions de versos em fa ser moly vergonyós. Em sembla que estic despullant el meu interior.
D'això es tracta, crec jo, despullar-se, mostrar-se tal com ets, encara que et faci sentir vulnerable... d'altra manera, al meu parer, perdria bona part de la seva bellesa.
Segurament tens raó, Maribel, que tu en saps més que jo de versos i poemes. Però encara no em sento còmode amb el vers.
Crec que també podem despullar el nostre interior amb la prosa, perquè els sentiments del personatges no deixen de ser, en bona part, reflexe dels nostres.
Però sí, tens raó, Maribel. Amb el vers queden en evidència totes les febleses de l'autor i, açò, és el que el fa tan difícil i tan meravellós alhora.
No defalleixo i ho tornaré a intentar quan senti que l'esperit m'ho demana.
Publica un comentari a l'entrada