dimarts, 17 de febrer de 2009

ELS CANS D'EN PAULOV

Barcelona - Septembre 2008

Ara que he tornat a la rutina del dia-dia; ara que el descans estival s’ha esvaït entre el tràfec, el fum dels cotxes i la contaminació acústica de la gran ciutat; idò, ara és quan més enfora em sent de ca nostra; gairebé com un exiliat. Tal vegada sona trist i, sobre tot, exagerat, però, malauradament, és un sentiment real.
És ben certa la dita de que mentre no ho tastes, no ho saps. I a jo, amb Menorca, em passa just açò: fins que no l’assaboresc de nou i la torn a perdre, no som prou conscient de la molta falta que em fa per anar endavant.
Enguany, com cada any fins ara, vaig retornar a l'illa per passar uns dies amb la familia, massa pocs pel meu gust. Mumare, ja gran i amb la que vull passar tot el temps possible; la parella, a la que ni puc ni vull deixar de banda; els fills, que encara que ja grandets (me passen d’un pam tot dos) i ja capaços de trescar sols, vull que sentin que son pare està per ells. Totes aquestes, i altres coses que seria massa llarg d’explicar, fan que intenti convertir aquestes curtes vacances en quelcom molt més familiar que anys enrere.
I així, mentre pens en com m'han canviat les prioritats, no puc evitar recordar-me de petites coses dels estius de quan era fillet, quan l’actual auto-exili encara era molt enfora. I és que m’agrada recollir aquests vols subtils del pensament que, gairebé sense voler, se’m descontrolen. Perquè, llavors, tot se’m mescla en un desgavell d’olors i sabors, de visions i remenbrançes oblidades que me reconforten l’esperit.

Per jo, rallar de vacances d’estiu, és rallar de na Macaret. I els que hi hem fet mitja vida, els que hi hem crescut a la caleta, mai oblidarem com era antany. Sempre, en tancar els ulls, veurem l’enorme tamarell (al manco al fillet que jo era m’ho semblava, enorme), i sentirem els mil·lers de cigales que ens acompanyaven els capvespres a la fresca, amb el seu xibarri escandalós; aixecarem la vista i sorgirà aixerida la caseta del guarda dalt les roques; baixerem la costa pedragosa fins a la cala; beurem l’aigua fresca de na Xerolina (on ets ara, Xerolina estimada?); jugarem a la Cova Gran o tirarem sa canya a s’Embarcador de sa Calç, per pescar vaques i esparralls. Però encara que els paisatges poden ser subjectius, al manco en la percepció que d’ells en tenim, no és d’açò del que vos volia rallar.
El que m’agradaria és compartir una sensació, tal vegada ínfima, però que només és meva, tal vegada un poc massa personal i tot, però que, quan l’evoco, m’omple de tendressa i benestar, alhora que em recorda les meves èpoques universitàries, quan estudiavem el comportament animal i ens rallaven dels cans d’en Paulov. Sí, aquells que, martiritzats pels investigadors sovietics (el tal Paulov), bavejaven a la vista del menjar.
Podria rallar-vos de l’impressionant vista de les Illes a trenc d’alba, o dels ferotges embats de les ones emblanquinant sa Punta d’es Pont, totes elles imatges magnífiques i que farien badar boca a més d’un. Però deixant de banda aquestes visions capaces de subliminar els sentits, el cert és que un dels records que més em fan desbocar-los, els sentits, és el de la olor i el sabor, podria dir que fins i tot reconfortants ambdós, d’uns pans petits i allargats acabats de fer per mumare a la caseta de dalt la cala, ben pintats d’ou i amb dues retxes oblicues marcant-los
Des de la llunyania dels meus quatre o cinc anys, record esperar amb ànsies el dia de pastera. Perquè, en aquell temps, un o dos dies per setmana, mumare s’enferinava fins dalt per coure aquests panets deliciosos. Veure-la tota enblanquinada, barallant-se amb la massa dins l’enorme còssil de terrissa verdosa, es una de les imatges més tendres que mantinc d’aquell temps. Les planxes negres, que quan les tocaves et deixaven ple de mascara, esperaven estalonades a que la pasta covés, ben tapada per un pedaç blanc i net. Així, quan havia duplicat el seu volum de forma màgica (santa innocència la meva!), ella en feia trossos i els pastava de nou fins convertir-la en els famosos panets.
Per jo, tot aquell procés era gairebé sobrenatural i el contemplava embadalid. Record haver passat hores (a jo m’ho semblaven hores, però segur que no ho eren) mirant fixament la pasta, intentant veure-la créixer, i probant de sorpredre-la fent qualque moviment furtiu. Però la meva infantil paciència ben prest feia figa i me n’anava a jugar, deixant de pensar amb aquelles màgies de pastera.
I quan tornava, la maleïda sempre havia crescut. I allò m’enfadava moltissim, fins i tot amb mumare, pensant que era cosa seva, que ho feia aposta, per fer-me enrabiar. Ves a saber que em responia, però del cert sé que no em va convèncer mai. N’estava segur que en tot allò hi havia truc amagat, com els d’aquell màgic del Cine Espanya al que se li veia tot. Perquè jo, llavors, ja no hi creia amb la magia. Amb l’imaginació sí, i molt, tant com ara, o tal vegada més.
Poc després, arribava el moment definitiu, idò, começava a sentir-se l’olor del pa coent-se. Un aroma que, per ell sol, podria alimentar un regiment. Aquella invisible meravella omplia la caseta amb un perfum (i no és descabellat anomenar-lo així) tan agradable i provocador, que jo debia semblar un d’aquells desgraciats cans que en Paulov emprava pels seus expriments.
I frisava per que estiguessin cuits. Perquè, quan encara eren calentets, solia manllevar a mumare una llesqueta amb sobrassada; per tastar-ho, li deia, per veure si el pa havia sortit prou bo.
Aquella mescla d’oloretes, de sobrassada fonet-se damunt del pa acabat de fer, és la que no l’oblidaré mai. Impossible! És avui i encara em sembla que la sent. I, llavors, exiliat o no, la boca se’m fa aigua, just com als cans d’en Paulov, bavejant no sé si ben bé per la olor d'aquell pa llunyà o per tot el que mai no tornarà.