dimarts, 10 de març de 2009

ÉREM AL·LOTS

Article publicat a S'Ull de Sol. Març 2009

Aquest Nadal, per veure si davallàvem els menjarots, a ca nostre vam decidir que res millor que unes bones caminades. Així que, a més de les passejades de cada matí per no oblidar-me de les meves pedres (a ca nostre els hi diuen així), i després del ritual de la siesta, just quinze minuts, però, sortíem a caminar.
A Alaior, a Menorca, tenim la sort de que tot d’una som al camp, i no ho sabem prou bé, la sort que tenim, idò, a BCN, per veure verd de veritat, tens que fer, al manco, mig hora de cotxe.
Noltros, que som del cantó tramuntana, solem anar pes Camí Nou. Agafem per darrere St. Pere Nou fins el Camí d’en Kane i Ses Quatre Boques. Llavors, Costa de Llimpa avall, Bassa de Sant Pere, polígono i cap a casa. Tot en gros, el camí que fa mig poble. No és cap ou de dos vermells, ja ho sé.
Aquesta caminada la fèiem amb un hora, més o manco, cussa inclosa. Vull dir que tampoc frisaven gaire. Per això ens donava per anar rallant, i bonibé sempre de records de quan érem petits. Xerràvem de lo enfora que eren sa Bassa de Sant Pere i sa Costa de Llimpa quan hi anàvem a fer sa bereneta, meravellant-nos de que ara hi passesim tot just fent un paseig.
Poc després vam enfilar cap al carrer d’es Pouet Nou i, de cop, em vaig trobar cercant es Pouet Vell. Havia de ser a prop, però, on era? Existia encara? Sa germana i jo no ens possavem d’acord, però suposo que va sorgir altre conversa perquè, a la fi, ho vam deixar de banda. De totes maneres, com jo som molt capficat, no el vaig poder oblidar, el Pouet Vell, i vaig estar intent recordar la primera vegada que el vaig veure, fins que vaig aconseguir que la imatge se m’aparegués.
Quan va passar el que ara vos contaré jo encara duia calçons curts; res dels pirates o de les bermudes dels fillets d’ara, calçons curts. Tindria, idò, entre sis i vuit anys. En aquells temps els al·lots vestíem aquests calçons estiu i hivern, fes calor o fred; sempre. I els genolls se’ns posaven vermells per la gelor, o negres per la brutícia que se’ns enganxava de jugar pel terra. I no ens fèiem “homos” fins que no ens posaven calçons llargs, força més endavant.
El fet és que, quan sortia d’escola i després de recollir sa bereneta (bonibé sempre pa amb xocolata, idò, era el que més m’agradava), sortíem del poble per anar a puestos d’enfora; així els hi dèiem noltros. Indrets que, en aquell moment, fins i tot em semblaven inaccessibles i rodejats de una màgia difícilment explicable. Estic pensant en llocs com la ja anomenada Bassa de St. Pere, però també s’alzinar d’en Salord o la marina de Ses Rambes o s’Artigueta, entre dels més propers.
Però, perquè no dir-ho, també hi havia llocs als que em feia veritable por anar-hi. I ara tenc que rallar en singular, perquè aquest va ser sempre un sentiment molt personal. Sí, em sembla que ja ho he dit que era poc peruc, jo, de petit.
No sé qui punyetes em va explicar que, al Pouet Vell, s’hi havia penjat un homo. Idò, fos com fos, de llavors ençà, aquell es va convertir en lloc temut, prohibit pel meu subconscient, un indret ple d’efluvis malvats, on em podria passar qualsevol cosa. Ves, tonteries; coses d’al·lot. Però jo no hi anava.
El cert és que va passar prou temps fins que no em vaig atrevir a anar-hi. I quan ho vaig fer, va ser per casualitat. Aquell caminet estret, paredat de pedra seca amb els dalts emblanquinats, solia ser ombrívol i atapeït d’esbarzers que, en canvi, quan tocava, s’omplien de mores ben gustoses. En primavera, els marges florien de mil colors, els quals no va ser fins molt més tard que vaig aprendre-les a reconèixer, les flors, com si fossin meves. Malgrat això tot tenia un caire ben salvatge en aquell caminet, o pitjor encara, com d’abandó. A jo no me convidava; gens.
Va ser un dia en que, a capellades, caçàvem papallones (pobretes!), quan, sense adonar-me, m’hi vaig trobar. Érem un bon grupet (no me’n record ben bé, però tres o quatre segur) i record que xalàvem molt. I que rèiem i cridàvem. Corríem i botàvem encalçant aquelles precioses bestioles de tonalitats enceses, irrepetibles, que volaven omplint l’aire tan diàfan de la primavera alaiorenca. Tot, per després omplir uns suros de colors esmorteïts, els quals es difuminaven i se desfeien al poc temps. Vist des d’ara, quina llàstima de papallones, quina llàstima de colors perduts. I ves, què hi farem: érem al·lots.
I va ser en aquell moment en que em vaig trobar davant del pou. I tan aixenegat estava, que no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig tirar el poal. El vaig poar i em vaig omplir d’aquella aigua tan fresca. I estava boníssima, la millor que mai havia provat, freda fins a fer mal.
Poc a poc, quan havia esgotat l’ànsia de beure i vaig ser prou conscient d’on era, em vaig adonar que no tenia res d’estrany aquell pou, que era ben acollidor, i que fins i tot tenia una enorme morera per agafar-hi fulles pels cucs de seda. Tots en teníem, llavors.
De totes formes, tinc que confessar que, mentre bevia, un calfred em va recórrer l’esquena només pensar que damunt d’aquell mateix brocal s’hi havia pujat un suïcida. Però també val a dir que record que aquella sensació em va durar poc, i que tot d’una, tornava a córrer i a cridar; i fins i tot, assumeixo la meva culpa, a robar prunes de l’hort més proper. Això sí, maldant que l’amo no ens enxampés.
Ara que hi penso, hi havia quelcom d’emocionant en fugir corrents i amb l’amo cridant flastomies al darrere. I és que èrem al·lots.