dilluns, 9 de febrer de 2009

TRADUCCIÓ DE "FONERS DE LA MENOR" AL CATALÀ

Em complau informar-vos que hem començat la traducció al català de la primera entrega de "HONDEROS". El titularem "FONERS DE LA MENOR" o potser només "FONERS", encara no és del tot tancat.

Per a que féu boca, vos copio l'inici del primer capítol. Si en voleu més, puc anar afegint trossos a mesura que estiguin complerts. Però tot no, que després em xafeu l'edició.

Gràcies a tots el lectors que m'han donat forces per empendre aquesta traducció. He de dir que l'estic fent jo mateix (l'autor) amb la col·laboració desinteresada de lectors i família (en Joan, el meu nebot, que és professional del tema).

Espero que vos agradi.

CAPÍTOL I

UNA JORNADA S’ACABA
(238 a.C.)

Vaig aixecar la mirada cap el sol que es posava rere les bromes de la illa veïna. La silueta de les muntanyes llunyanes de la Major es retallava en l’horitzó, i una ombra fosca es formava entre la llum rogenca del ponent.
La suor encara se'm queia sobre els ulls i em produïa una agradable sensació de coïssor. Aquesta sensació em retornava als esforços a què m’acabava de sotmetre. Em vaig treure la veta de cuir que impedia que perdés visió durant les pràctiques i vaig rentar les fones amb l’oli que, per fer-ho, disposava el mestre foner en una de les cantonades del camp.
Altre dia s’acabava, altre dura jornada de llançaments interminables i d’esgotadors esforços. I amb tot això, també s’apropava la fi de la meva formació com a foner.

El meu nom és Bàlash de Balariash, balear del clan bàlar de la Balear Menor, fill primogènit de Baleir i net del gran Balèrish al Bàlar. Llavors feia disset anys que ma mare, Katis, la Bella, em va portar al món una nit d’hivern, quan el vent del nord assotava l’illa i els arbres se rebel·laven contra el tenaç buf de la tempesta. Ma mare sempre me recordava, en un inesgotable intent per mesurar-me, que jo no vaig ser el primer fill; idò, el que havia de ser el major, mai va arribar a veure la llum del dia, recollint-se amb la Mare abans de mostrar quina mena de fill podia ser. L’orgull que Katis sentia per mi, però, me redimia de la falta d’haver usurpat un lloc que no me pertanyia.
La Benamada, nostra Mare, sempre m’havia protegit, per això a ella m’encomanava cada matí, per a que donés guiatge a ma vida, així com equilibri i punteria a les meves fones. De la força dels braços sempre me’n vaig encarregar jo, amb l’esforç diari. En aquells moment jo era la imatge de la Força a l’illa. I això, perquè havia guanyar l’últim Festival, la celebració anual en honor del nostre suport en batalla, la festivitat de quan les pluges han de comeneçar a beneir els camps com a esperança de collites abundants que assegurin un futur desfogat, just quan l’estiu deixa pas a la tardor benefactora. Per aquesta raó era l’aprenent més valuós i, segons Hàntish, el mestre foner, avançaria a aquell any l’entrada a la maduresa, dos abans de l’habitual. Per això, prest podria reunir-me amb mon pare, a Ibèria, on lluitava a les ordres de l’estrateg Amílcar, al capdavant dels foners de la Menor.
Pregava a la Mare per a que aquest dia arribés aviat; era el que més ferventment desitjava. Volia estar de nou vora mon pare, sentir-li la veu severa cridant-me, fins i tot castigant-me si s’esqueia, però sobre tot ordenant-me disposicions de combat, lluitant colze a colze amb ell. Necessitava veure els ulls melancòlics que recordava, saber si la darrera mirada, la que encara tenia gravada en la memòria, la que havia vist quan el mercant púnic salpava de Màrish amb la lleva, encara era fitxada al seu semblant seriós. O si, per ventura, la guerra, els patiments i les ferides li havien fet defallir l’orgull. N’estava segur, però, que Baleir seria, en aquell moment, altre gran “al Bàlar”, com ho havia estat son pare abans que ell, famós per les seves heroïcitats en les guerres sicilianes. L’enyorança per l’illa devia haver-lo impulsat a ser el millor, el foner qui dirigia les escomeses dels seus, el que sempre sobrevivia i lliurava als companys de la mort, el més estimat i respectat. I també, el que tornaria amb la seva família, amb noltros. Mon pare era el millor! I jo només aspirava a ser com ell.