divendres, 9 de gener de 2009

PRESAGIS I ANTÍDOTS

Un forat fosc, inaccessible, amagat rere els ufanosos testos de fulles de trau; el soterrani, un obscur enfony, oblidat però omnipresent. I jo, un fiet de just tres anys, en tenia por, una por indescriptible. Por d’imaginar què hi havia rere d’aquella negror, por de pensar quin monstre podria sorgir ferotge d’aquell cau per crear ves a saber quina destrossa a l’ordre establert de la meva curta vida.
Va ser la meva primera por. I va ser una por irreal, induïda, creada per la prohibició materna, contagiada per la por adulta d’uns pares protectors envers del seu fillet més petit, el més inconscient i influïble. Va ser tot un presagi.

Potser els psicòlegs ens dirien que la saviesa de la ment infantil crea antídots propis a les incomoditats emocionals. I jo, no sé si empès per aquesta necessitat d’encalmar el neguit de la foscor o perquè tenia que ser així, vaig trobar la seguretat, pot ser fins i tot la calma, a la falda de s’àvia Consuelo, servat durant el seu darrer estiu d’Alcaufar, quan ma mare ens treia ambdós a la fresca dels pins a passar la tarda. Aquella sensació de benestar, de calidesa, de companyia entranyable, es veia reforçada pel vol silent de la gavina d’antany i per la remor bressoladora del vent entre les branques. I s’àvia i net callàvem, i somrèiem, i ens reconfortàvem en silenci de les nostres pors. Jo a la negror desconeguda; s’àvia potser del què hi haurà més enllà. Silenci i benestar, solitud i regeneració. Potser altre presagi.

I així, any rere any, vivència rere vivència, els presagis es compliren i els sentiments contraposats donaren equilibri a ma vida. Per cada soterrani prohibit, una falda amorosa; per cada pou fosc, la claror escolant-se entre fulles de figuera; per cada moment de tràfec insuportable, un Turandot sublim; per cada quequeig, una paraula fluida; per cada mes a ciutat, un dia a Na Macaret; per cada escull negre, una troballa; per cada decepció emocional, uns ulls blaus; i per a la desesperació, l’escriptura.