L’altre dia, xafardejant pels moviments del meu blog Honderos, creat amb l’excusa del naixement de la primera entrega de la novel•la i que ara s’ha convertit en el cau d’altres relats històrics i més cosetes que se m’acudeixen, vaig trobar una curiosa referència. Em va fer molta gràcia, i per açò la vull comentar.
Buscant a “com hi arriben els que et visiten” (pura curiositat) vaig trobar blog de caire religiós, fet des de Menorca (en concret, em va semblar que els responsables tenien seu a Ferreries). Havien traduït (molt bé, per cert,) part del primer capítol d’Honderos i, usant-lo com a introducció, n’havien fet una reflexió religiosa. Res a dir.
Deixant de banda si compartesc o no el fons de la reflexió, i de si estic d’acord amb la religió com a forma d’entendre la vida, em va omplir de satisfacció (ara just semblo el rei, amb açò de “l’alegria i satisfacció”) el veure que aquells paràgrafs, escrits amb tota la intenció del món, val a dir-ho, havien transmès just el que pretenien. Així, idò, què més pot demanar un escriptor que veure que el lector rep el que ell té la intenció d’expressar?
Els pensaments d’en Bàlash davant del santuari de Balariash, quan abans de retirar-se a descansar dona gràcies a la deessa mare per tot el que els hi ha permet gaudir i viure, volien refermar un sentiment que, des de sempre, ha estat present en qualsevol civilització. Fins i tot ara, com ho demostra el fet de que les seves paraules hagin pogut ser emprades com a introducció per un pensament cristià.
Com dic, no estic en contra de que s’hagin emprat, ben al contrari, diria que n’estic orgullós. Jo som dels que pens que al llarg de la història de les civilitzacions, la religió, el sentit espiritual de la vida, ha estat factor clau pel desenvolupament, per a que siguin el que ara son. Amb tot lo bo i tot lo dolent, es clar. Cert és que en nom de la religió s’ha fet moltes barbaritats, i que encara se’n fan (pensem en els integrismes i en la munió de sectes nefastes que roden pel món), però qualque cosa hi ha a la ment humana que fa que tots els pobles hi hagin passat per la religió, en un moment o altre de la seva història. Pot ser el grau de involucració de la religió com a eina de control de masses és un indicador del nivell de civilització de la societat. Però ara m’estic desviant i tocant temes filosòfics que s’escapen del meu enteniment. Que hi rallin altres d’aquestes coses.
Quina era la religió d’en Bàlash? Realment era la de la novel•la? Podria assemblar-se? Sempre s’ha rallat de la funció dels santuaris menorquins, del perquè de l’originalitat de les seves taules. Eren altars pels sacrificis? Eren símbols o representacions dels déus? Què eren realment? Qui ens ho pot dir? Pe desgracia no en sabem res, ni ho sabrem mai, perquè els registres arqueo-històrics que van apareixent no ens ho aclareixen. Ara, de vegades podria semblar que son simples suports estructurals (pensem en les noves excavacions del cercle Cartailhac). I ja no vull rallar de les hipòtesis diferents, rebutjades pels arqueòlegs “oficialistes”, les que rallen de la simbologia astral de les taules. D’açò, ni rallar-ne. De fet, jo tampoc hi crec massa.
De totes maneres, em nego a que les taules, el centre dels santuaris menorquins, únics en tota la mediterrània, malgrat les semblances amb altres d’illes germanes (Mallorca, Còrsega, Malta i altres), fossin mers útils estructurals. Si pensés açò, crec que s’esfondraria bona part del romanticisme que les envolta. Preferesc pensar que la funció religiosa és evident, i confirmada per les excavacions recents i passades, per les troballes de sacrificis rituals d’animals joves i la presència de focs cerimonials de llarga durada. Però, a quins déus es feien aquest sacrificis? Com s’estructurava el panteó dels menorquins talaiòtics?
Podríem fer mil hipòtesis, però a jo, la que més m’agrada (versió lliure, és clar) és la que reflex a Honderos: una dualitat divina, encarnada per la deessa mare (la Mare, així, senzill), creadora de vida, la terra; i altre deïtat masculina que simbolitzaria la força (i així l’anomen, la Força). El que no pretenia era personificar-los amb noms complicats, encara que vaig caure en la temptació de “punificar-los”, assimilant-los a la Tanuis i al Melkart cartaginesos. He volgut que aquestes deïtats fossin el reflexa de la iconografia religiosa del països que envoltaven als talaiòtics, tenint en compte les evidents originalitats ocasionades per la insularitat (pensem, per exemple, que en biologia, aquest fet dona lloc als endemismes dels que tant ens enorgullim a Balears en general i a Menorca en particular). Pens que difícilment podia ser d’altre manera.
Ben pensat, perquè havien de ser tan diferents els talaiòtics? Un poc sí, perquè si no, no tindrien raó de ser les taules. Però, tant com per imaginar-nos déus diferents? Me costa arribar a pensar-ho. I com a prova tenim les icinogràfies dels bous i dels déus guerrers, a més de les evidencies arqueològiques ja esmentades.
En fi, que encara que no som especialista de res i rall de moltes coses sense tenir prou coneixements, me semblaria evident que el menorquins de llavors tinguessin un component espiritual fort, tant com el poguessin tenir els seus veïns d’altres cultures, i que açò deuria marcar tota la seva vida, la quotidiana i la del més enllà.
I per tornar al principi, al fet de que una cita d’en Bàlash serveixi per il·lustrar un comentari catòlic. Repetesc el que ja he dit perquè no en quedi cap dubte: lectors, podeu emprar qualsevol part de la meva obra per reforçar les vostre idees. Fins i tot, empreu-les per anar en contra del que vulgueu, en contra meu si voleu. Empreu en Bàlash com a argument, raoneu amb la innocència d’en Balèrish. Açò voldrà dir que m’heu llegit i que no vos ha estat indiferent.
La cultura també és això: interacció entre els que la generen i els que la consumeixen. I per jo, la cultura és la millor religió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada