Camí dels ports de Tramuntana. Any 123 a.C (Camí de tramuntana, passat per Alaior i cap a n’es Mercadal)
Na Daínia va haver de frisar per agafar-los. La jove no és podia imaginar perquè tenien tanta pressa aquells homos, ni quin fet extraordinari els obligava a forçar el pas d’aquella manera, però estava del tot disposada a no quedar-se enrere.
En Balari caminava davant de tot, com correspon a qui vol ser un bon cap, però moltes vegades es deixava anar per comentar amb els seus homos qualque cosa que, suposava na Daínia, devia ser força important. Perquè, de fet, tots semblaven molt seriosos, molt preocupats, com mai els havia vist.
Pot ser era per allò d’aquell invasor del que li havia rallat en Balari. Un invasor. Un altre? Quantes vegades els havien intentat agredir gents vingudes de fora? Segurament moltíssimes. Les històries dels glosadors n’estaven plenes de les gestes dels illencs enfrontant-s’hi; i sempre havia estat per bé. Però la jove guaridora no era de les que s’ho creuen tot; ella sospitava que els cantaires exageraven les heroïcitats i que, segurament, els de les llegendes no s’havien enfrontat a forces realment importants. Fos com fos, amb herois reals o mites creats per l’enfervorida imaginació popular, el cert era que encara eren independents. Açò sí, més pobres que mai.
Ben segur que tornaria a ser com altres vegades: quatre vaixells perduts, un grapat de pirates desesperats a la recerca d’un fàcil botí. Si era així, se’n durien una bona sorpresa. En Balari era decidit i, els seus homos, forts; i al manco n’hi havia un centenar. Per açò, na Daínia caminava sense patiments, sense preocupar-se pel que podia passar, només mirant de no quedar-se enrere. Tot aniria bé.
Per sort, fins ben bé passades les quatre casetes del turó d’Ialàs, aquell camí era prou bo; pot ser no gaire planer, però els costers no eren mals de pujar. I és que el sarró de na Daínia, aquella bossa enorme amb que s’havia carregat, pesava una barbaritat. Ja s’estava penedint d’haver agafat tantes coses. Pot ser hagués estat millor anar collint herbes i remeis pel camí. De totes maneres, era imprescindible carregar, d’una manera o l’altre, els estris per la seva feina, els de cosir traus i adobar ossos romputs. El més important eren unes agulles bronze, que eren una antiga herència familiar, i la caixeta de filets de budell de cabrit ben estirat que ella mateixa havia preparat; sense oblidar-se de les altres eines més sofisticades, serres, reductors i pinces, que sa mare li havia dit que pertanyeren a un famós sanador sicilià i que, a més, eren molt feixugues. Ves a saber des de quan eren en mans de la guaridora del Poble del Pou i qui li havia dut; per na Daínia eren com un tresor.
Quan deixaren enrere l’antiga talaia fronterera, ara reconvertida en llogarert d’agricultors i pont de bestiar, en Balari es despenjà fins la cua de la marxa, just on na Daínia intentava no perdre pas. En aquells moments s’endinsaven en un espès bosc d’alzines, d’aquells que omplen el centre de l’illa convertint-lo en un lloc ombrívol i un xic amenaçador. Encara que el terreny era més complicat, idò feia més pujades i baixades i els rocam omplia les minses clarianes, seguien un caminet ben marcat, per on era evident que hi passava prou gent. Per açò, en Balari va poder caminar al costat de l’al•lota sense entrebancs.
Al principi l’acompanyà sense dir res; només la mirava de reüll. Ella intentà no fer-li cas, però la seva presència era constant . “Què deu voler aquest, ara?”, es deia la jove. “Quan es cansí ja m’ho dirà.”
De tant en tant, a na Daínia se li escapava la mirada i, llavors, sempre trobava els ulls foscos i profunds d’en Balari escrutant-la intensament. Per fi, boni farta de tot allò, li digué:
-Bé, ja diràs que vols. Tanta estona aquí al costat i sense dir res. N’estic un poc farta.
-No vull molestar-te, Daínia. Només dir-te per què t’he fet venir amb noltros.
-No m’has obligat. Ho faig perquè vull.
-Però pot ser perillós.
-Bé; diguem el que m’havies de dir.
En Balari mirà endavant i s’esclarí la veu, com si no sabés per on començar. A na Daínia li feia gràcia tanta vergonya en un homo tan rabassut i important, però no va gosar dir res fins saber el què volia. Per fi, en Balari s’atreví a rallar.
-Ets la millor guaridora que conec. Et dec la vida.
-Em vas pagar prou bé. Encara tenc la truja i els bens.
-Ja saps a que em refereix. Sense demanar-me res vas cosir-me i, malgrat que els meus homos eren davant, no et van tremolar les mans. A més, els teus emplastres van aconseguir que la ferida curés molt deveres. Només quan canvia el temps m’estira un poc.
-I t’estirarà sempre.
-Vull dir que només me’n refio de tu. Per açò necessito que venguis amb noltros.
-I aquí estic; no és així?
-Si, i t’ho agraeix. Però si no haguessis vingut, no t’ho hagués tingut en conte.
-Homo, gràcies –contestà na Daínia amb un somriure. Li semblava que aquella conversa s’estava posant massa transcendental-. No sabia que fossis el meu amo.
-I no ho som. No; no volia dir açò.
Les mans d’en Balari no paraven de moure’s; ara se les fregava, ara se les passava pels cabells i la majoria de les vegades estirava les cordes de la fona que penjava del seu braó.
-Mira, Daínia, et contaré una cosa. –Mostrant-li la fona, continuà-: Aquesta ha acompanyat a la meva família des de sempre. Mon pare em va dir que era d’un rebesavi, o ves a saber de qui, d’un heroi de l’antiguitat supós; però el cert és que sempre l’he vist a ca nostre. No em miris així, dona; és clar que l’he adobat moltes vegades; si no, estaria del tot desfilada. De fet, es podria dir que no rés queda de la fona original. Però l’he anat refent damunt l’antiga i, per açò, per jo, és com si encara ho fos. Et deia que aquesta fona va lluitar contra el romans a Itàlia, a Ibèria o Hispània, com li diuen ara, i sempre va tornar a l’illa ben viva, victoriosa o no, però a les mans del seu amo.
-I tot açò, què te que veure amb jo i amb el fet de que t’acompanyi en aquesta cursa? Perquè hi ha que veure com corren els teus homos.
-És que no hi ha temps que perdre. I no em canviïs la conversa, que després em perd i no sé que et volia dir. Idò ara, aquesta fona és a les meves mans, les més indignes que la toquen des de fa anys. Sé que mai sortirà de l’illa per lluitar en guerres heroiques, com les de les gloses; però m’he fet la promesa de que l’empraré contra aquest nou invasor amb totes les meves forces. Daínia, tenc que refer la meva vida i aquesta és l’ocasió. No estic orgullós de moltes coses de les que he fet.
-Però si ets l’homo més poderós de tot llevant. Com pot ser, açó?
-I què? Et penses que el poder ho és tot? Jo t’envejo, Daínia. Tu fas el que t’agrada; en canvi jo no som res més que un sobrevivent, un nàufrag del meu temps.
Na Daínia se’l mirà sense entendre res de res. Per què li contava tot açò aquell homo amb el que mai havia creuat més de dues paraules? Decidí esperar a veure per on en sortia.
-Des que em vas curar, cada vegada que passem pel Pou et mir.
-Sí, ja m’he adonat.
-Tant se’m notava?
-Un poc. Però segueix, que després dius que destorb el teu discurs.
-Idò, per fer-ho curt, que si no arribarem i no hauré acabat. I ja veus que rallar no és el meu. Sé que aquest viatge és el darrer que faré i que la meva fona voltejarà per última vegada. Desig que la dona que més admir de tota l’illa contempli com em redimeix, com assoleix de nou l’esperit de l’antiga estirp. Vull, Daínia, que siguis al meu costat en l´últim moment, quan tot s’acabi.
Commoguda per tanta sinceritat, l’al•lota li posà la ma damunt del braç i, mirant-li directament als ulls, respongué mentre li somreia:
-Ets un bon homo, Balari; molt millor del que tu mateix et penses. Si em vols al teu costat, hi seré. De moment seré la teva guaridora. Després, només la Mare sap el que pot passar.
dissabte, 31 de maig del 2008
dissabte, 24 de maig del 2008
NA DAÍNIA
Poble del Pou. Any 123 a.C. (Torralba d’en Salord, Alaior).
La vida no havia estat fàcil per na Daínia. Malgrat el seu naixement dintre d’una família de la més pura estirp balear, i la càrrega històrica què açò comportava, idò era una de les més antigues de vell clan, l’al•lota havia tingut que renunciar a gairebé tot durant els seus pocs anys d’existència.
A ella li hagués agradat ser l’hereva de l’antiga ciència del guariment, com ho havien estat les seves avantpassades durant generacions; però, en aquells moments, poca gent s’interessava ja pel seu art. Sa mare, de la nissaga de les guaridores del Poblat del Pou i hereva de les Mestresses del Pou, ja havia patit els estralls dels temps de canvi que varen assolar les seves terres. I és que el seu poble, un dels més antics i, altre hora, més venerats del llevant per les seves aigües sagrades i pel santuari de la deessa més famós arreu de l’illa, en aquell moment era poc més que quatre casots mig desfets i una caterva d’oficiants embogits que es passaven tot el dia xisclant i premonitzant la fi del món. Encara que, val dir-ho, també hi vivia el mercader, l’únic que havia sabut prosperar a l’ombra del homo més ric de llevant: el potentat del Poble del Turó; “res més que un canalla”, segons opinava de na Daínia. Al Pou tothom treballava per qualcun d’ells dos i sa mare no era l’excepció.
Encara jove quan va morir el seu marit i sense ningú que l’ajudés a tirar endavant les criatures, la mare de na Daínia s’havia vist obligada a fer qualsevol cosa per alimentar ses filles, fins i tot les feines més baixes. Quan sa filla gran l’interrogà, mai li va voler explicar fins on havia arribat; però na Daínia, bona coneixedora del seu esperit i capaç de llegir l’amargura en el rostre de sa mare, s’imaginava el pitjor; sabia que era capaç de tot per elles i, veient com la mirava el mercader, es feia una idea de pel què s’havia vist obligada a passar. Així, perquè açò li feia molt mal, ja de ben petita s’havia promès no caure en els mateixos paranys (mai deixaria que aquell fastigós la toqués!) i retornar al camí que tindria que haver estat el seu des de sempre.
Però un mal dia d’estiu, quan la calor era més forta i tothom suava i encalçava les ombres més fresques, sa mare va morir. L’al•lota encara no havia fet els dotze anys i el seu cos era gairebé de fieta, però la seva capacitat de raonament era prou gran com per entendre-ho tot. Així, aquell dia de bon matí, en sortir per dur a pasturar els ramats del mercader, na Daínia la va trobar davant la porta de ca seva, plena de blaus i amb unes lletges nafres al cap i la cara per on perdia molta sang. L’al•lota no s’havia preocupat per la falta de sa mare; de fet, eren moltes les nits en que anava a romandre ves a saber on. Però, complint una norma autoimposada, mai va demanar-li pel què feia o a on anava; havia decidit que, en relació a n’allò, era millor viure en l’ignorància.
Reaccionant amb valentia malgrat l’esverament, i mentre cridava a ses germanes que enredaven a les cambres (encara unes fietes enjogassades les tres), l’al•lota es carregà sa mare a l’esquena. En aquell moment es va adonar del poc pesava, pobreta, tan prima i esquifida; idò, malgrat que era menuda i d’aspecte gairebé infantil (na Daínia no ho seria com ella), tothom coincidia en afirmar lo formosa que era, pot ser la més bella del llevant. Segurament açò era el que el maleït mercader havia vist en ella; era el seu caprici.
Però tot va ser inútil. Na Daínia posà en pràctica tot els coneixements que sa mare l’hi havia ensenyat temps enrere, quan la pobre encara tenia prou esma per fer-ho. Va netejar les ferides amb abundant aigua tèbia de camamil•la i, després de cosir-les com va poder, les va cobrir amb un emplastre fresc d’hipèric i vulneraria amb molsa seca del torrent com apòsit i venes de fil. La majoria de les ferides eren a la cara, pel que ben poca cosa més podia fer; tindria que fer-la reposar i no deixar-la moure ni tocar-se les cures. Si tot anava bé, i açò és el que desitjava l’al•lota, només li quedarien unes lletges cicatrius. Però açò era el de menys, la pobre mare ja tenia uns quants traus mal curats (açò sí, en llocs poc visibles), com per preocupar-se per uns pocs més. El més important era que és recuperés.
Però, malauradament, tot es va girar al revés. I és que sa mare estava trencada per dintre. Potser va ser la melsa o, tal vegada el fetge; però, el cert és que el seu magre cos només va aguantar un dia. Així, en mig de grans patiments, sa mare se’n va anar mentre na Daínia la servava i ses germanes s’ho miraven des de la porta de la cambra amb cara d’embanvades.
D’aquesta manera, sense que la vida l’hagués deixat preparar-se per afrontar-la, na Daínia es va veure forçada a créixer, a fer-se dona de cop i guanyar-se les garrofes (i moltes vegades només ho eren garrofes) per ella i per les tres petites.
Malgrat tots aquells entrebancs, na Daínia no va defallir mai. I el primer que es va proposar va ser que aquelles gandules, com sempre es referia a ses germanes, comencessin a fer qualque cosa per millorar la situació familiar. Per açò les va llogar per pasturar els bens de mercader, com havia fet ella fins llavors; així, al manco es guanyarien el que menjaven cada dia. Pel seu costat, ella, a més de les feines que li anaven sortint com a jornalera o minyona, intentava fer-se un nom tenint cura de les malalties del veïnat. I, poc a poc, ho va aconseguir. Mai va arribar a ser una dona amb prou recursos com per donar-se capricis, però al manco no passaven gana; i açò, en aquells temps tan difícils, era molt.
Ara, quan feia sis anys que sa mare era morta i ella ja era una dona de setze, havia decidit viure sola i ses germanes ja no eren un mal de cap. Encara treballaven pel mercader, però, així que podien faldejaven amb els joves dels voltants cercant qui les festegés. Na Daínia frisava que és casessin i, així, perdre-les de vista. De totes maneres, tenia el convenciment de que la segona, la més bleda i poqueta cossa de les tres, havia ocupat el lloc de sa mare en els jocs sexuals de l’amo, idò més d’un dia tornava com nafrada i plena de blaus. Però al reves del que li havia passat amb sa mare, en aquest cas no l’importava gens ni mica. Què s’empatxés de les seves coses aquella germana tan cap buit, què ella faria el mateix.
Va ser gràcies a la seva ciència que va conèixer al potentat del Turó, al que anomenaven en Balari. I al contrari del que hagués pogut pensar, no li va semblar repulsiu, ni tan sols desagradable. Un dia, quan ja era gairebé fosc, s’havien presentat a ca seva un grup d’homos duent en Balari amb una bona merxa a l’esquena, fruit de ves a saber quina aventura. Amb veu ferma malgrat el dolor i amb un to autoritari, li va demanar que li cosís, embenés o el que fes falta; però, sobre tot, què callés, què no ho digués a ningú que estava ferit. Així ho va fer ella i en Balari li ho va agrair. Poc després tenia a la porta un sac de blat, una porcella per criar i dos bens jovenets, més del que hagués pogut guanyar en molt temps. Des de llavors s’havien vist en més d’una ocasió, encara que sempre d’enfora; però la guaridora del Pou havia treballat per ell moltes vegades, curant les ferides dels seus homos en nits fosques i furtives.
En Balari acostumava a travessar el Poble del Pou quan anava camí del seu port de tramuntana. Llavors, na Daínia els veia passar però no sabia on anaven; aquestes eren coses que no es preguntaven i ella ho sabia. Gairebé sempre en Balari la mirava seriós, però és limitava a fer-li una capada com a única salutació.
Però aquell dia tot va ser diferent. El homos d’en Balari arribaren de bon matí per la ruta de sempre, la d’Ialàs i la costa de tramuntana. I tots anaven fortament armats amb llances lleugeres, dagues i espases, i a cap li mancaven les tres fones que encara caracteritzaven als balears.
Na Daínia els observava com sempre, quan el mateix Balari sortí del grup i se li apropà.
- Daínia, et necessito. Has de venir amb noltros.
- Per què? Què se m’ha perdut amb voltros?
- Anem a fer front a un fort invasor que està per desembarcar a tramuntana; hi hauran ferits i pot ser fins i tot morts. I tu ets la millor guaridora que conec.
Na Daínia es quedà pensativa, però només va ser cosa d’un moment el decidir-se. I és que una veu al seu interior li digué clarament que no s’ho pensés, que tenia que acompanyar a aquell homo que tant confiava en la seva ciència. Era l’oportunitat de demostrar a tothom del que era capaç.
- Deixem agafar el sarró amb els remeis i els estris. Tot d’una estic llesta.
- No t’enredis. Noltros anirem fent camí; ja ens agafaràs. No hi ha temps per perdre.
La vida no havia estat fàcil per na Daínia. Malgrat el seu naixement dintre d’una família de la més pura estirp balear, i la càrrega històrica què açò comportava, idò era una de les més antigues de vell clan, l’al•lota havia tingut que renunciar a gairebé tot durant els seus pocs anys d’existència.
A ella li hagués agradat ser l’hereva de l’antiga ciència del guariment, com ho havien estat les seves avantpassades durant generacions; però, en aquells moments, poca gent s’interessava ja pel seu art. Sa mare, de la nissaga de les guaridores del Poblat del Pou i hereva de les Mestresses del Pou, ja havia patit els estralls dels temps de canvi que varen assolar les seves terres. I és que el seu poble, un dels més antics i, altre hora, més venerats del llevant per les seves aigües sagrades i pel santuari de la deessa més famós arreu de l’illa, en aquell moment era poc més que quatre casots mig desfets i una caterva d’oficiants embogits que es passaven tot el dia xisclant i premonitzant la fi del món. Encara que, val dir-ho, també hi vivia el mercader, l’únic que havia sabut prosperar a l’ombra del homo més ric de llevant: el potentat del Poble del Turó; “res més que un canalla”, segons opinava de na Daínia. Al Pou tothom treballava per qualcun d’ells dos i sa mare no era l’excepció.
Encara jove quan va morir el seu marit i sense ningú que l’ajudés a tirar endavant les criatures, la mare de na Daínia s’havia vist obligada a fer qualsevol cosa per alimentar ses filles, fins i tot les feines més baixes. Quan sa filla gran l’interrogà, mai li va voler explicar fins on havia arribat; però na Daínia, bona coneixedora del seu esperit i capaç de llegir l’amargura en el rostre de sa mare, s’imaginava el pitjor; sabia que era capaç de tot per elles i, veient com la mirava el mercader, es feia una idea de pel què s’havia vist obligada a passar. Així, perquè açò li feia molt mal, ja de ben petita s’havia promès no caure en els mateixos paranys (mai deixaria que aquell fastigós la toqués!) i retornar al camí que tindria que haver estat el seu des de sempre.
Però un mal dia d’estiu, quan la calor era més forta i tothom suava i encalçava les ombres més fresques, sa mare va morir. L’al•lota encara no havia fet els dotze anys i el seu cos era gairebé de fieta, però la seva capacitat de raonament era prou gran com per entendre-ho tot. Així, aquell dia de bon matí, en sortir per dur a pasturar els ramats del mercader, na Daínia la va trobar davant la porta de ca seva, plena de blaus i amb unes lletges nafres al cap i la cara per on perdia molta sang. L’al•lota no s’havia preocupat per la falta de sa mare; de fet, eren moltes les nits en que anava a romandre ves a saber on. Però, complint una norma autoimposada, mai va demanar-li pel què feia o a on anava; havia decidit que, en relació a n’allò, era millor viure en l’ignorància.
Reaccionant amb valentia malgrat l’esverament, i mentre cridava a ses germanes que enredaven a les cambres (encara unes fietes enjogassades les tres), l’al•lota es carregà sa mare a l’esquena. En aquell moment es va adonar del poc pesava, pobreta, tan prima i esquifida; idò, malgrat que era menuda i d’aspecte gairebé infantil (na Daínia no ho seria com ella), tothom coincidia en afirmar lo formosa que era, pot ser la més bella del llevant. Segurament açò era el que el maleït mercader havia vist en ella; era el seu caprici.
Però tot va ser inútil. Na Daínia posà en pràctica tot els coneixements que sa mare l’hi havia ensenyat temps enrere, quan la pobre encara tenia prou esma per fer-ho. Va netejar les ferides amb abundant aigua tèbia de camamil•la i, després de cosir-les com va poder, les va cobrir amb un emplastre fresc d’hipèric i vulneraria amb molsa seca del torrent com apòsit i venes de fil. La majoria de les ferides eren a la cara, pel que ben poca cosa més podia fer; tindria que fer-la reposar i no deixar-la moure ni tocar-se les cures. Si tot anava bé, i açò és el que desitjava l’al•lota, només li quedarien unes lletges cicatrius. Però açò era el de menys, la pobre mare ja tenia uns quants traus mal curats (açò sí, en llocs poc visibles), com per preocupar-se per uns pocs més. El més important era que és recuperés.
Però, malauradament, tot es va girar al revés. I és que sa mare estava trencada per dintre. Potser va ser la melsa o, tal vegada el fetge; però, el cert és que el seu magre cos només va aguantar un dia. Així, en mig de grans patiments, sa mare se’n va anar mentre na Daínia la servava i ses germanes s’ho miraven des de la porta de la cambra amb cara d’embanvades.
D’aquesta manera, sense que la vida l’hagués deixat preparar-se per afrontar-la, na Daínia es va veure forçada a créixer, a fer-se dona de cop i guanyar-se les garrofes (i moltes vegades només ho eren garrofes) per ella i per les tres petites.
Malgrat tots aquells entrebancs, na Daínia no va defallir mai. I el primer que es va proposar va ser que aquelles gandules, com sempre es referia a ses germanes, comencessin a fer qualque cosa per millorar la situació familiar. Per açò les va llogar per pasturar els bens de mercader, com havia fet ella fins llavors; així, al manco es guanyarien el que menjaven cada dia. Pel seu costat, ella, a més de les feines que li anaven sortint com a jornalera o minyona, intentava fer-se un nom tenint cura de les malalties del veïnat. I, poc a poc, ho va aconseguir. Mai va arribar a ser una dona amb prou recursos com per donar-se capricis, però al manco no passaven gana; i açò, en aquells temps tan difícils, era molt.
Ara, quan feia sis anys que sa mare era morta i ella ja era una dona de setze, havia decidit viure sola i ses germanes ja no eren un mal de cap. Encara treballaven pel mercader, però, així que podien faldejaven amb els joves dels voltants cercant qui les festegés. Na Daínia frisava que és casessin i, així, perdre-les de vista. De totes maneres, tenia el convenciment de que la segona, la més bleda i poqueta cossa de les tres, havia ocupat el lloc de sa mare en els jocs sexuals de l’amo, idò més d’un dia tornava com nafrada i plena de blaus. Però al reves del que li havia passat amb sa mare, en aquest cas no l’importava gens ni mica. Què s’empatxés de les seves coses aquella germana tan cap buit, què ella faria el mateix.
Va ser gràcies a la seva ciència que va conèixer al potentat del Turó, al que anomenaven en Balari. I al contrari del que hagués pogut pensar, no li va semblar repulsiu, ni tan sols desagradable. Un dia, quan ja era gairebé fosc, s’havien presentat a ca seva un grup d’homos duent en Balari amb una bona merxa a l’esquena, fruit de ves a saber quina aventura. Amb veu ferma malgrat el dolor i amb un to autoritari, li va demanar que li cosís, embenés o el que fes falta; però, sobre tot, què callés, què no ho digués a ningú que estava ferit. Així ho va fer ella i en Balari li ho va agrair. Poc després tenia a la porta un sac de blat, una porcella per criar i dos bens jovenets, més del que hagués pogut guanyar en molt temps. Des de llavors s’havien vist en més d’una ocasió, encara que sempre d’enfora; però la guaridora del Pou havia treballat per ell moltes vegades, curant les ferides dels seus homos en nits fosques i furtives.
En Balari acostumava a travessar el Poble del Pou quan anava camí del seu port de tramuntana. Llavors, na Daínia els veia passar però no sabia on anaven; aquestes eren coses que no es preguntaven i ella ho sabia. Gairebé sempre en Balari la mirava seriós, però és limitava a fer-li una capada com a única salutació.
Però aquell dia tot va ser diferent. El homos d’en Balari arribaren de bon matí per la ruta de sempre, la d’Ialàs i la costa de tramuntana. I tots anaven fortament armats amb llances lleugeres, dagues i espases, i a cap li mancaven les tres fones que encara caracteritzaven als balears.
Na Daínia els observava com sempre, quan el mateix Balari sortí del grup i se li apropà.
- Daínia, et necessito. Has de venir amb noltros.
- Per què? Què se m’ha perdut amb voltros?
- Anem a fer front a un fort invasor que està per desembarcar a tramuntana; hi hauran ferits i pot ser fins i tot morts. I tu ets la millor guaridora que conec.
Na Daínia es quedà pensativa, però només va ser cosa d’un moment el decidir-se. I és que una veu al seu interior li digué clarament que no s’ho pensés, que tenia que acompanyar a aquell homo que tant confiava en la seva ciència. Era l’oportunitat de demostrar a tothom del que era capaç.
- Deixem agafar el sarró amb els remeis i els estris. Tot d’una estic llesta.
- No t’enredis. Noltros anirem fent camí; ja ens agafaràs. No hi ha temps per perdre.
dissabte, 17 de maig del 2008
NOVES DE L'INVASOR
Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).
Feia tres dies que els havien vist per ponent. Una forta armada, mes de deu galeres de guerra acompanyades per un munt de carguers de tropes, havia aparegut des de l’illa germana emproant cap a la costa nord.
Les noticies eren prou alarmants, i al Poble del Turó tothom hi rallava. Els habitants de l'antiga capital de llevant sempre s’havien sentit segurs fortificats rere les seves mil•lenàries pedres gegantines; però aquella vegada estaven neguitosos. I sí ara anava en serio?
Molts cops els havien intentat envair, com contaven els cantaires que anaven de poble en poble glossant les heroïcitats dels avantpassats. Però ells, els gloriosos balears, famosos foners reconeguts arreu del mon, sempre els havien foragitat. Per què ara tindria que ser diferent?
El missatger explicà com els ponentins, gent valenta i disposats a barallar-se amb qualsevol, s’hi havien enfrontat des dels penya-segats del Fortí dels Morts, frustrant així un primer intent de desembarcament.
I açò que ja venien ben preparats. Segons deien, el vaixells romans (idò ja n’era ben segur que ho eren) havien protegit les cobertes amb cuir tensat per evitar l’impacte de les pedres; però és que, a més, hi posaven pells remullades pel damunt perquè els projectils incendiaris no hi prenguessin.
Era la primera vegada que en Balari sentia rallar d’una cosa així i, realment, estava molt preocupat. Ell sí que s’ho prenia en serio. Semblava clar que, aquesta vegada, els romans volien acabar amb ells per sempre i, per açò, estaven posant en marxa tota les seves astúcia.
Bé, ja que hi eren, tindrien que fer qualque cosa. Sí, s’hi enfrontarien. Ves quin remei!
En Balari ja no era un al•lot, ni tan sols un jovenot; era un homo madur, de més d’una trentena d’anys, fort i resolt i que encara mantenia la posició social que, per naixement, li pertanyia, cosa que ben pocs havien pogut aconseguir. La història de la seva família n’era plena d’herois, però ell no ho era i, a més, n’era ben conscient. Fins i tot, moltes vegades ni tan sols estava prou orgullós de sí mateix. Però sense cap dubte era un homo de recursos, que havia sabut adaptar-se a les circumstàncies canviants de la seva illa i sortir-ne endavant; mentre que molts altres, amb la seva mateixa història a les esquenes, ara no eren més que pobre servents, manobres amb paga miserable o, fins i tot, havien tingut que vendre’s per poder sobreviure.
Enrere havien quedat els anys en que tothom es disputava els serveis dels foners de les Balears, quan tots els volien pels seus exercits. Durant tots aquells anys, ells es mantingueren fidels als aliats ancestrals. Però, malauradament, aquest havien desaparegut, engolits per la força desbordant dels nous amos del Mar: els romans. Per sort, a l’illa l’havien deixat tranquil•la; tal vegada massa i tot. Perquè gent com en Balari, joves amb prou recursos i sobrats de forces, s’havien dedicat a l’aventura del mar. Aliant-se amb nouvinguts, mariners de tota la vida i ara sense pàtria reconeguda i que s’havien refugiat als més amagats ports de tramuntana, es dedicaven a saquejar els mercants desprotegits que solcaven les rutes balears. I com ell, molts dels seus parents de l’illa germana, fins a convertir-se en un veritable malson.
Ben cert que no eren tots, i ni tan sols la majoria, els balears que es dedicaven a la pirateria. Però els que ho feien eren tant intrèpids que les victòries anaven arribant i, amb elles, es tornaven cada vegada més atrevits; així que, ben prest, foren un problema pels rics tractants del mar. I mentre alguns balears creixien en riquesa i els luxes anaven omplint les seves velles cases de pedra ciclò, al cau del romà s’estava forjant la revenja.
Sí, en Balari no podia dir que allò li vingués de nou. Qualque dia tenia que passar. Hi havia quelcom al seu interior que feia temps que li deia que s’estaven traspassat els límits, que tenien que posar fre o, al manco, returar-se i intentar passar més desapercebuts. Aquell enemic era massa fort. Però ell, com molts altres, s’havia deixat endur per la marea, per la força de les circumstàncies. No hi havia pogut fer res, o tal vegada tampoc havia volgut.
Ell s’hagués estimat més que tot açò hagués succeït més endavant, tal vegada quan l’edat ja fos una llosa massa feixuga per les seves esquenes i ja no l’importés morir. Però si una cosa havia aprés durant aquells anys de riscos i disputes, era a prendre’s les coses tal com venien. I segurament aquesta havia estat la clau del seu èxit.
Així, idò, tenia clar què fer: es posaria al davant dels homos del Turó i marxarien cap a tramuntana, a enfrontar-se als invasors. Fins i tot tenia un pla: els esperarien als penya-segats del Cap de Tramuntana, per si se’ls acudia d’entrar al port. Com havien fet els ponentins, protegirien els dos flancs del seu refugi i els obligarien a continuar. No els podien deixar entrar a Sannir! Després, que s’empatxessin els de Port de Llevant. El mal de cap seria seu.
Ara, necesitava convèncer a tothom perquè l’acompanyessin. Tenia els seus fidels, idò eren molts els que li devien favors, i moltes més coses, però encara hi havia massa gent que confiava en els Santuaris. Com s’ho faria? Valia la pena probar de convèncer-los?
De tota manera, amb beatots o sense, ell s’hi enfrontaria. Així, després tots tindrien que agrir-li el seu esforç. No deixaria que ningú s’oblidés de que, si encara el Poble del Turó seguia sent el més important de l’illa, era gràcies a ell i els seus negocis.
Malgrat tot, mentre en Balari recollia als seus homos i agafaven el camí del nord cap a la Muntanya Sagrada, no podia deixar de pensar en que potser era el seu darrer camí, que estava fent la seva última ruta.
Però era tard per penedir-se, d’açò i de tot el demés, de la seva vida. Ara només podia mirar endavant i enfrontar-se al destí.
Feia tres dies que els havien vist per ponent. Una forta armada, mes de deu galeres de guerra acompanyades per un munt de carguers de tropes, havia aparegut des de l’illa germana emproant cap a la costa nord.
Les noticies eren prou alarmants, i al Poble del Turó tothom hi rallava. Els habitants de l'antiga capital de llevant sempre s’havien sentit segurs fortificats rere les seves mil•lenàries pedres gegantines; però aquella vegada estaven neguitosos. I sí ara anava en serio?
Molts cops els havien intentat envair, com contaven els cantaires que anaven de poble en poble glossant les heroïcitats dels avantpassats. Però ells, els gloriosos balears, famosos foners reconeguts arreu del mon, sempre els havien foragitat. Per què ara tindria que ser diferent?
El missatger explicà com els ponentins, gent valenta i disposats a barallar-se amb qualsevol, s’hi havien enfrontat des dels penya-segats del Fortí dels Morts, frustrant així un primer intent de desembarcament.
I açò que ja venien ben preparats. Segons deien, el vaixells romans (idò ja n’era ben segur que ho eren) havien protegit les cobertes amb cuir tensat per evitar l’impacte de les pedres; però és que, a més, hi posaven pells remullades pel damunt perquè els projectils incendiaris no hi prenguessin.
Era la primera vegada que en Balari sentia rallar d’una cosa així i, realment, estava molt preocupat. Ell sí que s’ho prenia en serio. Semblava clar que, aquesta vegada, els romans volien acabar amb ells per sempre i, per açò, estaven posant en marxa tota les seves astúcia.
Bé, ja que hi eren, tindrien que fer qualque cosa. Sí, s’hi enfrontarien. Ves quin remei!
En Balari ja no era un al•lot, ni tan sols un jovenot; era un homo madur, de més d’una trentena d’anys, fort i resolt i que encara mantenia la posició social que, per naixement, li pertanyia, cosa que ben pocs havien pogut aconseguir. La història de la seva família n’era plena d’herois, però ell no ho era i, a més, n’era ben conscient. Fins i tot, moltes vegades ni tan sols estava prou orgullós de sí mateix. Però sense cap dubte era un homo de recursos, que havia sabut adaptar-se a les circumstàncies canviants de la seva illa i sortir-ne endavant; mentre que molts altres, amb la seva mateixa història a les esquenes, ara no eren més que pobre servents, manobres amb paga miserable o, fins i tot, havien tingut que vendre’s per poder sobreviure.
Enrere havien quedat els anys en que tothom es disputava els serveis dels foners de les Balears, quan tots els volien pels seus exercits. Durant tots aquells anys, ells es mantingueren fidels als aliats ancestrals. Però, malauradament, aquest havien desaparegut, engolits per la força desbordant dels nous amos del Mar: els romans. Per sort, a l’illa l’havien deixat tranquil•la; tal vegada massa i tot. Perquè gent com en Balari, joves amb prou recursos i sobrats de forces, s’havien dedicat a l’aventura del mar. Aliant-se amb nouvinguts, mariners de tota la vida i ara sense pàtria reconeguda i que s’havien refugiat als més amagats ports de tramuntana, es dedicaven a saquejar els mercants desprotegits que solcaven les rutes balears. I com ell, molts dels seus parents de l’illa germana, fins a convertir-se en un veritable malson.
Ben cert que no eren tots, i ni tan sols la majoria, els balears que es dedicaven a la pirateria. Però els que ho feien eren tant intrèpids que les victòries anaven arribant i, amb elles, es tornaven cada vegada més atrevits; així que, ben prest, foren un problema pels rics tractants del mar. I mentre alguns balears creixien en riquesa i els luxes anaven omplint les seves velles cases de pedra ciclò, al cau del romà s’estava forjant la revenja.
Sí, en Balari no podia dir que allò li vingués de nou. Qualque dia tenia que passar. Hi havia quelcom al seu interior que feia temps que li deia que s’estaven traspassat els límits, que tenien que posar fre o, al manco, returar-se i intentar passar més desapercebuts. Aquell enemic era massa fort. Però ell, com molts altres, s’havia deixat endur per la marea, per la força de les circumstàncies. No hi havia pogut fer res, o tal vegada tampoc havia volgut.
Ell s’hagués estimat més que tot açò hagués succeït més endavant, tal vegada quan l’edat ja fos una llosa massa feixuga per les seves esquenes i ja no l’importés morir. Però si una cosa havia aprés durant aquells anys de riscos i disputes, era a prendre’s les coses tal com venien. I segurament aquesta havia estat la clau del seu èxit.
Així, idò, tenia clar què fer: es posaria al davant dels homos del Turó i marxarien cap a tramuntana, a enfrontar-se als invasors. Fins i tot tenia un pla: els esperarien als penya-segats del Cap de Tramuntana, per si se’ls acudia d’entrar al port. Com havien fet els ponentins, protegirien els dos flancs del seu refugi i els obligarien a continuar. No els podien deixar entrar a Sannir! Després, que s’empatxessin els de Port de Llevant. El mal de cap seria seu.
Ara, necesitava convèncer a tothom perquè l’acompanyessin. Tenia els seus fidels, idò eren molts els que li devien favors, i moltes més coses, però encara hi havia massa gent que confiava en els Santuaris. Com s’ho faria? Valia la pena probar de convèncer-los?
De tota manera, amb beatots o sense, ell s’hi enfrontaria. Així, després tots tindrien que agrir-li el seu esforç. No deixaria que ningú s’oblidés de que, si encara el Poble del Turó seguia sent el més important de l’illa, era gràcies a ell i els seus negocis.
Malgrat tot, mentre en Balari recollia als seus homos i agafaven el camí del nord cap a la Muntanya Sagrada, no podia deixar de pensar en que potser era el seu darrer camí, que estava fent la seva última ruta.
Però era tard per penedir-se, d’açò i de tot el demés, de la seva vida. Ara només podia mirar endavant i enfrontar-se al destí.
dissabte, 10 de maig del 2008
EL VELL DE LA FONA DESFILADA
Nit d’estiu a Sanisera. Segle I a.C. (Sa Nitja, Es Mercadal).
Va ser una nit d’estiu, quan la calor era el tot insuportable i la xafogor no deixava gairebé ni dormir, just quan el vell va decidir que ja n’hi havia prou de patir, que el seu camí s’havia acabat. Feia anys que la lluita ja no era possible i l’esforç per sobreviure l’havia esgotat. Era, idò, el moment de deixar-ho per sempre.
Segut al davant de ca seva, una trista i irregular cabana amb sòcol de pedres desiguals i sostre enfangat de bruc i canyes, l’homo hi havia passat moltes hores pensant-hi. Mentre els estels es reflectien en les encalmades aigües del port i l’intens platejat de l’estela de la lluna només es trencava per l’ombra enfosquida dels vaixells de l’invasor, pel seu cap hi passaven una i altre vegada imatges del seu passat, les de tota la seva vida, com si l’estigués tornat a reviure.
Els seus ulls, emboirats per les cataractes i plens de lleganyes groguenques, no eren capaços de veure més enllà del pobre foc que, malgrat la calor de l’estiu, ell insistia en mantenir encès. Però si al manco hagués captat només una part d’aquella llum diàfana del pleniluni, hauria pogut omplir-se amb la majestuositat del cap i l’increïble alçada dels seus espadats. Els penyals blancs i tallats a pic sobre el mar, els camps farcits de pedres torturades i matolls socarrimats per la tramuntana on intentar cultivar el gra era feina perduda, l’illot pla que protegeix l’entrada de la rada, el marge occidental més plàcid on les factories guanyaven terreny a les pastures. I, així, mil i una visions semblants que feien d’aquell paratge un dels més salvatges de la seva illa, i a l’hora, l’ideal per a que el conqueridor hi instal•lés el seu primer camp i, després, el principal assentament de les forces d’ocupació. Ara, per molt que la seva vista s’hagués mantingut com en els anys de la seva plenitud, no res en el paisatge que l’envoltava l’hagués empès a recuperar unes vivències que romanien indestructibles al seu interior.
Però al vell pensatiu i d’ulls plorosos no li era menester veure-hi per recordar còdol a còdol el camí que pujava fins el cap, ni les amagades i secretes baixades a les pesqueres de l’Olla. A les fosques, com es trobava ara, es veia prou capaç d’arribar fins els enfonys de les baldritxes per prendre’ls els ous que tant li havien agradat de jove, o de despenjar-se per l’espadat per caçar pops i crancs peluts a les basses d’enfront l’illot, tot espantant a la família de vells marins que habitualment descansaven en aquell indret apartat. Fins i tot, encara s’imaginava voleiant la fona per llençar l’infalible bala cap un falcat de perdius que havia aixecat el vol de entremig d’un bosquet de sivines. I què bones i tendres eren quan les dones de ca seva les guisaven amb romaní, i quantes vegades n’havia menjades.
Però tot açò, ara, havia quedat molt enfora, amagat rere anys de feina bruta, d’oblit forçat. En aquell moment, quan només es tindria que sentir el cant del xibil•lí trencant la nit, l’únic que li arribava era el fastigosa remou de la soldadesca bevent i fent festa, intentant ofegar en vi el seu desterrament en aquella illa perduda al ben mig del seu mar conquerit. I aquella renou, al vell, li regirava l’estómac i li feien pujar arcades d’oi.
Amb la ma arruada i els dits engarrotats i nuosos l’homo es palpà els braços i les cames. On era la força que els omplia anys enrere? Com s’havia deixat perdre? I pitjor encara, en quin moment havia perdut la seva dignitat? Per què ho havia consentit? Com havia arribat a ser el que era? Què l’havia empès? I quan més hi pensava, més clar ho veia. Tot el que sempre havia considerat seu va desaparèixer quan les naus de l’invasor atracaren en aquell mateix port que ara només intuïa al seu davant. I amb la seva arribada el seu mon s’havia ensorrat; i ell s’havia deixat endur per aquella marea irrefrenable.
Després d’una lluita ferotge, de dies i nits de fugir de talaia en talaia, d’amagar-se en coves i caus foscos, de perdre essers estimat, parents, amics i companys, tots morts sota l’empenta d’aquelles forces cuirassades, el seu esperit va defallir i ell, al front dels últims resistents, s’entregaren. Derrotats, més de cor que per la força, el que ara era un vell de mirada enterbolida, passà a ser esclau del nou amo. El seu mon s’havia acabat; el seu poble no existia.
Llavors, sense esforçar-se per contenir un plor silent, el vell es va ficar la ma en el seu pobre tapall i, amb tota cerimònia, va treure un fona revellida i de cordes del tot desfilades. Després, com si d’un ritual es tractés, la va besar suaument i se l’ajustà al front procurant que els penjolls li quedessin al cantó esquerra.
Rebutjant l’estaló de la crossa que sempre feia servir, el vell es posà dempeus i, poc a poc i amb peu insegur, s’allunyà de les barraques i del seu renou nefast per pujar el coster que l’havia de dur fins la part més aixecada del cap; fins a la fi del món.
Pot ser qualcú, qualque dia, se’n recordaria d’ell un altre vegada i, pot ser, en faria llegenda de les seves desgràcies.
Va ser una nit d’estiu, quan la calor era el tot insuportable i la xafogor no deixava gairebé ni dormir, just quan el vell va decidir que ja n’hi havia prou de patir, que el seu camí s’havia acabat. Feia anys que la lluita ja no era possible i l’esforç per sobreviure l’havia esgotat. Era, idò, el moment de deixar-ho per sempre.
Segut al davant de ca seva, una trista i irregular cabana amb sòcol de pedres desiguals i sostre enfangat de bruc i canyes, l’homo hi havia passat moltes hores pensant-hi. Mentre els estels es reflectien en les encalmades aigües del port i l’intens platejat de l’estela de la lluna només es trencava per l’ombra enfosquida dels vaixells de l’invasor, pel seu cap hi passaven una i altre vegada imatges del seu passat, les de tota la seva vida, com si l’estigués tornat a reviure.
Els seus ulls, emboirats per les cataractes i plens de lleganyes groguenques, no eren capaços de veure més enllà del pobre foc que, malgrat la calor de l’estiu, ell insistia en mantenir encès. Però si al manco hagués captat només una part d’aquella llum diàfana del pleniluni, hauria pogut omplir-se amb la majestuositat del cap i l’increïble alçada dels seus espadats. Els penyals blancs i tallats a pic sobre el mar, els camps farcits de pedres torturades i matolls socarrimats per la tramuntana on intentar cultivar el gra era feina perduda, l’illot pla que protegeix l’entrada de la rada, el marge occidental més plàcid on les factories guanyaven terreny a les pastures. I, així, mil i una visions semblants que feien d’aquell paratge un dels més salvatges de la seva illa, i a l’hora, l’ideal per a que el conqueridor hi instal•lés el seu primer camp i, després, el principal assentament de les forces d’ocupació. Ara, per molt que la seva vista s’hagués mantingut com en els anys de la seva plenitud, no res en el paisatge que l’envoltava l’hagués empès a recuperar unes vivències que romanien indestructibles al seu interior.
Però al vell pensatiu i d’ulls plorosos no li era menester veure-hi per recordar còdol a còdol el camí que pujava fins el cap, ni les amagades i secretes baixades a les pesqueres de l’Olla. A les fosques, com es trobava ara, es veia prou capaç d’arribar fins els enfonys de les baldritxes per prendre’ls els ous que tant li havien agradat de jove, o de despenjar-se per l’espadat per caçar pops i crancs peluts a les basses d’enfront l’illot, tot espantant a la família de vells marins que habitualment descansaven en aquell indret apartat. Fins i tot, encara s’imaginava voleiant la fona per llençar l’infalible bala cap un falcat de perdius que havia aixecat el vol de entremig d’un bosquet de sivines. I què bones i tendres eren quan les dones de ca seva les guisaven amb romaní, i quantes vegades n’havia menjades.
Però tot açò, ara, havia quedat molt enfora, amagat rere anys de feina bruta, d’oblit forçat. En aquell moment, quan només es tindria que sentir el cant del xibil•lí trencant la nit, l’únic que li arribava era el fastigosa remou de la soldadesca bevent i fent festa, intentant ofegar en vi el seu desterrament en aquella illa perduda al ben mig del seu mar conquerit. I aquella renou, al vell, li regirava l’estómac i li feien pujar arcades d’oi.
Amb la ma arruada i els dits engarrotats i nuosos l’homo es palpà els braços i les cames. On era la força que els omplia anys enrere? Com s’havia deixat perdre? I pitjor encara, en quin moment havia perdut la seva dignitat? Per què ho havia consentit? Com havia arribat a ser el que era? Què l’havia empès? I quan més hi pensava, més clar ho veia. Tot el que sempre havia considerat seu va desaparèixer quan les naus de l’invasor atracaren en aquell mateix port que ara només intuïa al seu davant. I amb la seva arribada el seu mon s’havia ensorrat; i ell s’havia deixat endur per aquella marea irrefrenable.
Després d’una lluita ferotge, de dies i nits de fugir de talaia en talaia, d’amagar-se en coves i caus foscos, de perdre essers estimat, parents, amics i companys, tots morts sota l’empenta d’aquelles forces cuirassades, el seu esperit va defallir i ell, al front dels últims resistents, s’entregaren. Derrotats, més de cor que per la força, el que ara era un vell de mirada enterbolida, passà a ser esclau del nou amo. El seu mon s’havia acabat; el seu poble no existia.
Llavors, sense esforçar-se per contenir un plor silent, el vell es va ficar la ma en el seu pobre tapall i, amb tota cerimònia, va treure un fona revellida i de cordes del tot desfilades. Després, com si d’un ritual es tractés, la va besar suaument i se l’ajustà al front procurant que els penjolls li quedessin al cantó esquerra.
Rebutjant l’estaló de la crossa que sempre feia servir, el vell es posà dempeus i, poc a poc i amb peu insegur, s’allunyà de les barraques i del seu renou nefast per pujar el coster que l’havia de dur fins la part més aixecada del cap; fins a la fi del món.
Pot ser qualcú, qualque dia, se’n recordaria d’ell un altre vegada i, pot ser, en faria llegenda de les seves desgràcies.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)