dissabte, 6 de setembre de 2008

FUGIDA I PLANS DE RESISTÈNCIA

Alzinars interiors fins la Muntanya Sagrada. Any 123 a.C (Zona nord del Toro).

Aquells tres dies foren esgotadors. Nit i dia caminaren amagant-se, ocults de possibles mirades traïdores, aturant-se només per beure de basses estancades i rierols enfangats, i menjant el poc que trobaven als llogarets abandonats i descampats deserts, enfilant-se pels marges impenetrables per collir els fruits encara immadurs dels esbarzerars; o al més espès del bosc, on collien aglans verds o rossegaven arrels amargants.
Per dormir s’arreceraven als enfonys més foscos i ocults, recons de penyals o redosses de roquissars ombrívols, però sempre ocults de mirades furtives. Fins i tot, de vagades n’havien tingut prou amb l’intricada espessor de les mates, tan abundants al bosc central de l’illa.
Era aquella una fugida sense fi, idò en cap moment s’havien plantejat on anaven ni fins on volien arribar. Simplement fugien, maldaven de fer-se enfora del desastre i la destrucció, de la pèrdua del Turó i de tot el que havia sigut seu, de la fi de la seva vida.

Tres homos i cinc dones havien mort pel camí víctimes de les greus ferides, però, de la resta, gairebé tots tenien qualque cosa. I na Daínia no hi havia pogut fer res per ells, idò, encara que hagués volgut intentar-ho, tampoc tenia amb què recuperar aquells cossos desfets. Fins i tot les estimades eines de sa mare s’havien perdut a l’assalt, i prou que ho lamentava.
Però és que, a més, a l’al•lota no li quedaven forces. La ferida li havia empitjorat, el braç se’l sentia com un tros de post reseca i pel tall li supurava un líquid grogós i pudent que, segons confessà ella mateixa, no era cap bona senyal. Mentre va poder, recollí flors d’escabiosa i hipèric del camí i se las aplicà en emplastres frescos amb molsa i fang humit; llavors, per la nit, s’ho descobria per a que la serena li acabes de netejar el mal. Però al segon dia li va pujar la febre i, amb ella, arribaren els deliris i la fluixera de cames. Ara, malferida i gairebé absent, ensopegava sense rumb per l’espès alzinar amb l’única esperança de que aquell mal somni s’acabés.
Ja fos per sort o gràcies a la seva habilitat, el cert és que en Balari era dels pocs que n’havia sortit il•lès; només quatre esgarrinxades lleus i un parell de cops. Bon coneixedor del terreny, era ell qui guiava la trista comitiva fins on fos que els dues la sort o l’atzar. I mentre ho feia, vigilava el pas de la seva estimada.
Així, al tercer dia de caminar i quan na Daínia ja sentia que no podia més, varen arribar a l’ombra de la Muntanya Sagrada, pel cantó dels penya-segats septentrionals. Aquell costat és farcit de valls estretes i recobertes d’alzinars intransitables, poc més que desconegudes per qualsevol que no fos un dels escassos habitants del bosc. Sota els penyals blanquinosos, molts d’ells tallats a pic i solcats per mil escletxes, es varen sentir protegits, segurs per primera vegada des que fugiren del Turó. Tal vegada era l’ombra de la Muntanya, o pot ser en aquell indret la màgia de l’antiga deessa encara tenia prou poder; fos pel que fos, el cert és que l’ànim dels fugitius es va reconfortar. A més, fins allà no hi arribaria l’invasor, idò era un terreny pobre i deshabitat, on només s’atrevien a endinsar-se els eixelebrats caçadors de tords, els llenyataires més valents i quatre fanàtics recol•lectors de bolets.
Així, idò, per primera vegada en molts temps, es van permetre descansar tranquils. I na Daínia ho va agrair com feia temps que no agraïa res. Jeure i descansar; la jove no podia pensar en res més.
La febre l’havia debilitat de tal manera que, fins i tot, li costava centrar els pensaments. El cap li donava voltes i se li omplia d’imatges distorsionades de la desgracia, sobreposades amb llunyans records d’infantesa. Les visions de sa mare maltractada i, finalment, morta pels cops del comerciant del Pou, eren les més recurrents als malsons. Però ni una vegada va remembrar l’amor d’en Balari; res de reviure els moments de passió, com havia fet pocs dies abans. No, ara tot eren tenebres, negror profunda i amargor indescriptible. Morts i violacions, sang vessada sobre runes cremades, i la visió del santuari, amb la pedra capçalera violentada, que la torturava una i altre vegada. No, na Daínia no podia dormir perquè els records la torturaven i se li havien esvaït els somnis.
Ara, ajaguda sota una pellissa bruta que en Balari havia recollit d’un coberxo abandonat a les afores de la deserta Ialàs, s’abandonava a la desgràcia, fitxava els ulls al no res i deixava passar el temps, esperant no sabia quina fi desgraciada.
El cel seré de la posta primaveral podria haver-la omplert amb l’alegria dels seus blaus intensos i immaculats, però per ella, totes aquelles meravelles que en altre temps l’haguessin fins i tot emocionat, ara li eren invisibles i del tot insubstancials.

L’endemà al matí, quan les ombres encara omplien el reducte on s’havien aixoplugat, na Daínia seguia desperta, però sense demostrà cap emoció ni tenir cap intenció de moure’s.
Tres homos vigilaven el camí des del tallat i les dones, a un forat de la roca, pastaven l’escàs gra que havien anat replegant pel camí. Res de focs fumejants que poguessin delatar-los, així que tampoc res de pa calent ni d’infusions de flors de camamil•la, l’única herba que encara trobaven quan remenaven el fons dels sarrons. S’haurien de conformar amb sopes fredes de farina i un glop d’aigua. Millor que res.
Al costat de l’al•lota, recolzat a la roca nua, en Balari també semblava estar mirant l’infinit. Però la seva mirada no era buida, ni molt menys. Els ulls del cap mostraven el pes de les moltes preocupacions que suportava i, pot ser, de les dubtes per com afrontar el futur. Però si na Daínia s’hi hagués pogut fitxar, en cap cas hagués descobert el temor que altre vegades hi havia vist i que ella sempre s’havia encarregat de foragitar.
Va ser llavors quan na Daínia, per primera vegada en molt temps, aconseguí fitxar la mirada. Intuint que aquells ulls anunciaven un canvi en el seu estimat, l’al•lota replegà prou forces per pregunta-li:
—En què penses?
En Balari es girà i li regalà un somriure forçat.
—Daínia, estimada! Com estàs? Al manco ja ralles. I les calentors? I la ferida, encara et fa mal?
—Estic millor —contestà l’al•lota tocant-se el front—. La febre ha minvat i la ferida sembla que vol cicatritzar. Què m’hi has posat?
—Res d’especial. Quan la fluixera et va impedir fer-te res més, ens vàrem limitar a netejar-te-la amb camamil•la freda i canviar les benes quan s’embrutaven. Una de les dones t’ha tret aquell suc groguenc tan fastigós.
—Idò m’ha fet bé. Quedarà una bona cicatriu, però podré emprar el braç.
Na Daínia s’aixecà amb dificultat però amb prou forces per apropar-se i esmunyir-se entre els braços del seu estimat.
—Balari, tenc por, molta por. Per primera vegada en la meva vida em sent perduda. I tu n’ets el responsable d’aquest sentiment. —Veient la cara d’estranyesa d’en Balari, na Daínia afegí—: Sí, estimat, tot açò ho sent perquè t’he trobat; perquè he trobat a l’homo que m’ha fet feliç. I ara no et vull perdre, Balari; no et puc perdre. I sent que estic molt a prop de fer-ho, a punt de perdre’t per sempre.
Ell l’abraçà amb cura de no fer-li mal i li va fer un petó als llavis ressecs per la febre. Apropant-se encara més, li va dir a cau d’orella:
—Et promet que mai ens separarem, Daínia estimada. Per molts romans que desembarquin i omplin les terres de l’illa. Estarem junts, però també lluitarem junts. Un dia m’ho vas dir i tenies raó. La nostre obligació és lluitar. Lluitar fins expulsar-los o ...
—O, què, Balari?
—O morir. No n’hi ha un altre. Els romans no marxaran, Daínia. Han vingut per quedar-se, per esclavitzar-nos i convertir-nos en una part més de les seves conquestes. I jo no vull ser esclau, ni dels romans ni de ningú.
Ella, amagant la cara al coll d’en Balari, començà a plorar en silenci.
—Estimat, si hem de morir, jo ho faré al teu costat. Però no hem deixis mai. Sense tu..., no puc...
Sense deixar d’abraçar-la i mentre li acaronava els cabells, en Balari començà a explicar-li els plans de resistència. Així, amb la veu greu i monòtona que sempre feia servir en les ocasions importants, desgranà, una per una, les seves intencions.
Primer, recollirien el màxim de resistents escampats, de fet ja havia enviat homes a la recerca de fugitius. Després, des d’amagatalls dels barrancs centrals i les muntanyes interiors, llençarien atacs curts, violents i inesperats contra les forces més disperses. Mai més un enfrontament obert; ara només victòries segures. I res de pietat; la consigna seria enemic vençut, enemic mort, com els hi havien fet a ells. Sang per sang.
En Balari contava amb que els romans els encalcessin cap a l’interior. Llavors seria la seva. Aprofitarien els passos estrets, els barrancs boscosos i els senders de les valls embassades per atacar-los i vèncer-los. Fins i tot ja havia triat els millors llocs i pensat com disposar els homes per a que cap enemic pogués fugir. Era un bon plan.
Na Daínia se’l mirava en silenci i, poc a poc, sentia com les forces li retornaven. I és que si en Balari era capaç de mostrar tanta força, de creure en la victòria, ella no es podia quedar enrere.
Perquè ella era na Daínia, la dona del cap, l’organitzadora de les feineres i la primera entre les lluitadores. Ara, idò, era el moment de demostrar-ho.