diumenge, 3 d’agost de 2008

LA NIT

El Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Na Daínia va despertar amarada de suor. I no era que aquell matí fos especialment xafogós, ni que la nit passada hagués estat d’aquelles que no et deixen respirar de tanta calor. No, no era res d’açò.
Tampoc estava malalta, ni les febres l’havien assetjat d’improvís. Tot era molt més senzill. I és que al seu costat jeia un homo, el primer de la seva curta vida. El més important.
Després d’aquella nit de pors i alegries, de mals i reconfortants moments de benestar, na Daínia es sentia plena, com no s’havia sentit mai abans. Estimava a aquell homo com no s’hagués pogut imaginar mai que ho faria. Estimava en Balari i tenia la certesa de que seria l’homo de la seva vida. El primer i l’últim, l’únic i el millor.
I ara, al seu costat, adormit i amb el braç damunt del seu jove pit, el seu homo, en Balari, dormia tranquil, tal vegada per primera vegada en molt temps. I ella era la responsable d’aquell son tranquil. Gràcies a ella la cara crua i fosca d’en Balari havia mudat fins la relaxació que ara mostrava. I, per açò, na Daínia n’estava orgullosa.
Ella seria la companya de l’heroi, en qualsevol moment, en qualsevol lloc, en qualsevol situació. Perquè no ho dubtava: en Balari era un heroi; a la seva manera, tal vegada no com els de les gloses antigues que s’enfrontaven i derrotaven als enemics més forts, però heroi al cap i a la fi. Perquè per enfrontar-se als romans com ell ho havia fet, només seguit per quatre dissortats foners inexperts, s’ha de ser molt valent, s’ha de ser un heroi. I un poc eixelebrat també, val a dir-ho.
Ara na Daínia se’l mirava amb ulls amorosos, amb la cara enfrontada a la del seu company, estudiant els seus trets en la fresca foscor de la matinada del Turó. La feble claror que s’escolava pel sostre li mostrà els seus ulls tancats, la barba revoltada i els cabells deixats anar, que li pessigollejaven el cos nu, produint-li una sensació de plaer en res comparable amb la de la nit passada, però que també era agradable, tranquil•litzadora i de màxima felicitat.
I ella no es cansava de mirar-lo. Era el seu homo. Ara ho sabia. Perquè cap que no fos el seu podria haver-li donat una nit de plaer com la passada al seu costat.
I és que l’al•lota mai s’hagués imaginat que aquell sentiment físic podia ser tant profund, tan intens i tant meravellós. Una vegada superats el primers moments de dolor i vessada la primera sang, tot va anar de mil meravelles.
Els dos cossos s’ajuntaren una i altre vegada en empentes breus i tranquil•les, plenes de sensualitat i calidesa. En Balari, tant brusc per tantes altres coses, va resultar ser un amant suau i tranquil, lent i silenciós. La seva dedicació a na Daínia l’havia deixat parada. No s’ho podia creure. Ella sempre s’havia pensat que seria com li havia dit sa mare: un patiment; així que millor deixar fer a l’homo i que tot s’acabés ben prest. Però no, allò no havia sigut així.
Les carícies d’en Balari, els llavis xuclant-li els pits amb tendresa, els dits tremolosos remenant les profunditat dels seus sexe, la humitat de la llengua recolzant-se en tot el seu cos, buscant i resseguint qualsevol recó amagat. En qualque moment na Daínia va creure que perdia el seny; i és que gairebé no ho podia suportar. Si allò era el plaer, ella el volia sentir tantes vegades com fos possible. Com n’havia pogut estar sense, fins ara?
I quan en Balari, fent un esclat ferotge de bestia continguda, va buidar-se dintre seu, la calidesa del seu interior es va veure inundada per ones intenses que no deixaven de recórrer-li tots els recons del cos. Na Daínia no podia deixar de tremolar i plorava de felicitat.
Després de l’esclat, en Balari, ajagut al seu costat i com derrotat per l’esgotament, la mirà amb ulls entendrits i li feu un mig somriure. Per fi, tancant els ulls, li va fer un petó al front i un altre als llavis.
—Gràcies, Daína, la dona de la meva vida. L’única i la millor. T’estim, Daínia, com no he estimat mai; com mai no tornaré a estimar.
I ella no va saber que dir. Ella que sempre tenia la paraula a la boca, que fins ara havia dominat en Balari amb la força dels seus arguments, emmudí. Només va poder tancar els ulls i abraçar-se ben fort a l’homo que l’havia convertit en un altre persona, que l’havia fet créixer com ningú ho hagués fet si l’atzar no l’hagués conduit fins la seva porta.
Esmunyint-se al seu costat i amb un somriure dolç als llavis, l’al•lota s’adormí sense adonar-se.
Però aquella son va durar ben poc. Perquè la sensació de calidesa li retornà ben prest, tant present que na Daínia hi va tenir que respondre. En volia mes, en necessitava més. Obeint quelcom amagat dintre seu, es girà cap en Balari, que també dormia tranquil, i s’estirà a sobre, començant a moure’s poc a poc. No sabia què fer ni com fer-ho, però estava disposada a despertar aquell membre adormit i tornar al plaer insospitat que poc abans l’havia fet embogir.
I així com la llengua humida havia recorregut el cos inexpert de l’al•lota, ella començà a tantejar, provant recons i explorant misteris. I quan la llengua arribà al sexe i la boca es tancà sobre el sexe lànguid d’en Balari, notà que quelcom es despertava i que tornava a la vida. La duresa del seu membre, creixent-li a la boca, l’indicà que altre vegada havia engegat el procés. Sí, na Daínia en volia més, i ara sabia com aconseguir-ho.

I així una i altre vegada, fins que tot dos van caure esgotats. L’al•lota perdé la compte de les vegades que s’havien donat un a l’altre, de les moltes vegades que perdé el sentit entre onades de plaer irresistible. Per fi, abraçats i tranquils, s’adormiren fins que els ocells del matí, els cans de la porta i els crits dels que anaven a traginar amb les bísties despertà a la jove, amarada en suor, plena de restes d’una nit única.

Per una nit s’havien oblidat del mal que els esperava, del desastre que s’apropava per llevant i tramuntana. En despertar tot seguiria igual, però al manco na Daínia ja sabia què fer per escampar els mals sons, els seus i els d’en Balari.