dilluns, 18 d’agost de 2008

MATINADA AL TURÓ

Poble del Turó. 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Després d’aquella nit de passió, na Daínia no sabia como enfrontar-se en Balari. Què li diria? Bon dia, meu amor? No; no sabria com dir-li ni amb quina cara mirar-lo. El més bo de fer seria tractar-lo com sempre, amb la familiaritat apresa durant aquells pocs però intensos dies d’enfrontar perills.
Però, era açò possible? Podria na Daínia mirar-lo als ulls i no dir-li que era l’homo de la seva vida i que, amb ell, havia trobat allò que mai havia somniat trobar? Podria amagar els seus sentiments per tal de no posar entrebancs a una lluita per la que, n’estava segura, els hi faria falta qualque cosa més que tota la força del món? Però, en l’escalfor del cos a cos i amb la complicitat de la nit apassionada, s’havien dit sincerament que s’estimaven. A més, ella sentia que aquell frenesí era tan fort que, de no posar-hi entrebancs, podria arribar a dominar a qualsevol altre sentiment. I açò, a na Daínia, no li semblava bo.
L’al·lota es sentia, de qualque manera, marcada, obligada per un estrany amor que sentia créixer fins límits impensables, per damunt, fins i tot, de l’estimació per la seva terra violentada o del seu anhel per convertir-se en la millor guaridora de l’illa.

Feia estona que era desperta, ulls ben oberts mirant un no res delimitat pel brancatge del sostre de l’estança. El cap li feia voltes i més voltes, però cap pensament se li returava prou temps com per il·luminar-la. De cop, com si un llampec hagués il·luminat la seva nit, es sentí tancada, presonera entre les càlides parets pedregoses d’una casa aliena, closa per uns murs ciclopis que no eren els seus i envoltada de pells i mantes fines que per ella eren luxes inversemblants.
A prop seu hi havia tantes riqueses com mai hagués pogut somniar i que al Pou no eren més que il·lusions impossibles; al manco per ella. A un cantó, just al costat de la porta tancada, dos gerros d’ample embocadura amb el millor vi i l’aigua més fresca, dels que havien begut la nit passada per recuperar-se durant els breus moments que la passió els hi permetia; damunt d’una banqueta de fusta treballada i al costat de dues copes àtiques hermosament decorades i ara mig buides, romanien diversos plats de fruita sense tastar, unes conegudes però altres d’allò més estranyes, totes conreades a les terres del barranc; i, fins i tot, hi havia una escudella amb tap ceràmic, plena de formatge tendre de cabra, i més plats amb tortes fines de farina de blat que en Balari havia fet dur per si encara tenien més gana, però que també eren sense tocar.
Però na Daínia ni s’ho va mirar tot açò. Aixecant-se poc a poc, va sortir sense fer renou, un poc per fugir de la mirada d’un Balari acabat de despertar i que ella imaginava tendre i irresistible, però també cercant que la serenor de la matinada esclarís el seu cap, ara ple d’un embull considerable.
Estava segura de que volia el seu futur lligat al d’aquell homo? Segura del tot? No feia gaire, quan encara s’esforçava per curar camperols al Pou, na Daínia creia tenir-ho molt clar: volia viure la seva vida i construir el seu futur, però que no fos de ningú més, amb les seves alegries i els seus plors, els seus èxits i els seus laments pels fracassos que haguessin de venir. I ara què? Què faria? Volia en Balari; sí, açò no tenia discussió. No sabia com, però l’havia arribat a estimar com mai hagués imaginat arribar a fer-ho. Però, deixaria tot el que sempre havia desitjat per un amor que, segur, estava destinat a la tragèdia? No seria més coherent amb els seus anhels primers i, sobre tot, molt més bo de fer, seguir creixent com a guaridora? El seu art sempre seria necessari, amb romans o sense. O és que els romans no emmalaltien? Quina diferència hi havia entre cosir ferides romanes o mèrxes de foners caparruts? Llavors, per què jugar-se-la per una estimació de la que mai en podria gaudir? Sí, tenia moltes coses en que pensar. Necessitava silenci, tranquil·litat i solitud, i la matinada era una bona companya per aconseguir-ho.

Mentre, asseguda sobre la murada de migjorn, mirava com el tímid sol d’aquella matinada emboirada intentava il·luminar el mar que s’estenia fins l’horitzó, va sentir com uns braços forts i silenciosos l’abraçaven pel darrera. Era en Balari que, en despertar-se i no veure-la al seu costat, havia sortit a cercar-la.
—Què fas, estimada? —li va dir a cau d’orella.
—Pens. Crec que tenc moltes coses en què pensar.
—Te’n penedeixes, Daínia?
—De què m’he de penedir? Pot ser d’estimar-te? D’haver gaudit de la millor nit que una dona podrà desitjar mai? No, d’açò mai. Però...
—Però, què?
—Estic feta un embull. Jo no cercava res d’açò. I ara... Per què és tot tan complicat?
—Noltros no ho em cercat, Daínia. Ningú ho ha cercat. Ens ha vingut sol, però com tu sempre em dius, ara ho hem d’afrontar, no podem defugir-ne. Potser estimar-nos ho fa tot més difícil, o tal vegada no. Per què no ens ha de donar més forces? Tu i jo, junts, podem fer moltes coses, Daínia.
—Les meves ambicions eren senzilles, Balari. Només volia ser una bona guaridora. Sí, és cert que aspirava a ser la millor. Però res de batalles ni morts, res d’invasions ni d’asèdis. Què farem, Balari? Serem prou forts per suportar-ho? Ara som jo que no n’estic segura.
L’homo l’abraçà encara més fort i li tornar a xiuxiuejar:
—Si tu no ets forta, ningú no ho serà. Ets la dona més valenta que mai he conegut, segurament la més valenta del món. I no només ho ets per no tenir por, és que transmets el teu poder als que t’envolten; i, sobre tot, me’l transmets a mi. Per tu m’enfrontaré al que sigui sense importar-me el què pugui succeir. I si fins ara no ho tenia prou clar, després d’aquesta nit, d’estimar-te com mai havia estimat, estic del tot segur del que tenc que fer. Amb tu al meu costat encapçalaré l’enfrontament contra els romans. I pot ser, si els déus ho volen, els retornarem al mar. I si no podem fer-ho, si tot es regira contra noltros, idò res, ens reclourem de nou en el cor de la terra, a la vora dels gloriosos avantpassats de nom heroic i descansarem per sempre. Sí, Daínia, gràcies al teu amor, ara sé el què fer. Però ho farem junts, des d’avui i per sempre.
La al·lota agafà les mans d’en Balari que li rodejaven la cintura pel darrera i, girant-se amb força, li va fer un petó intens i salvatge, com si fos el darrer de la seva vida.
—T’estim, Balari. Ara que has decidit enfrontar-te l’invasor, jo seré al teu costat. Sabia que ho faries, que era el teu destí. I jo... T’ho he dit prou vegades: seré amb tu quan guanyis. Però si perds, tampoc passaria res, amor meu: vigilaré que ningú et faci mal i curaré les teves ferides. Som guaridora, te’n recordes? La teva guaridora.