dilluns, 21 de juliol de 2008

DERROTES I CONFESIONS

Poble del Turó. Any 123 a.C. (Sa Torre d’en Galmés, Alaior).

Na Daínia s’adonava de que cada vegada que rebien noticies, aquestes eren més preocupants.
Des que havien retornat al Turó, els romans s’havien desplegat cap a llevant, fins al Port, el que els foranis anomenaven Magonna, la Púnica. Des d’aquella privilegiada rada, al peu del penya-segat de la talaia i vora la riba del comerç, havien llençat ràpides incursions contra els poblats de les rodalies, començant pel que tenien just damunt d’ells: l’antic nucli del Fortí. Demostrant la seva crueltat, havien encalçat tothom: homos, dones i fiets, fins obligar-los a recollir-se rere unes murades que, des de l’època àlgida dels cartaginesos, estaven en franc decaïment.
Però el Port intentà resistir. Perquè aquelles eren gents valentes i independents, que des que s’havien alliberat del domini d’altres centres de poder, havien estat totalment lliures. Però les febles portes patiren les escomeses de les forces romanes, de tal manera que només un dia varen aconseguir romandre tancades. Així, el Fortí es reté i els defensors, massacrats sense pietat. Ara, els romans dominaven dos dels més importants ports de l’illa i, des d’ells, podien dirigir-se cap on volguessin.
Molt a prop, més cap a llevant, els esperava el Poble de Talàs, fins no fa gaire el més important de la zona, tan sols sotmès al poder del Turó després d’anys d’enfrontaments. Idò, Talàs també decidí enfrontar-s’hi, remembrant antigues històries i recordats fracassos.
Al dia següent foren assetjats per maquinaria pesada, que els hi llançà enormes pedres i bolles de foc. Els del poble, obstinats com sempre, feren una sortida desesperada després d’amagar dones i fiets dins les talaies o fer-los fugir cap a ponent, en direcció al Turó, on es creien estarien segurs. Des d’aquell dia, Talàs només va ser història. Ni un defensor va sobreviure, les talaies foren escapçades i el santuari violentat. Només quatre desgraciats, ferits i desmoralitzats, aconseguiren arribar al Turó per explicar què havia passat.
Per açò ho sabia na Daínia. I des de llavors ni dormia ni podia pensar en res més que en l’invasor enfonsant les portes del Turó.
Així, entre els plors dels fiets que pressentien que qualque cosa dolenta es preparava i l’agonia de l’incertesa, el Poble del Turó esperava. Llavors va ser quan en Balari va poder dir allò tant trist de ja vos havia dit, si m’haguéssiu fet cas...

Na Dáinia, instal•lada a la casa d’en Balari des que arribaren de Tramuntana, havia acollit dues dones de les terres del Cap. I el que li contaren va ser esfereïdor.
Una d’elles, mentre plorava pel baix i se li entrebancaven les paraules, li digué:
Van arribar a trenc d’alba, quan encara dormíem. Em van agafar entre tres i, un rere l’altre, em van forçar no sé quantes vegades. Quan es van afartar de fer-me de tot, em van deixar dins d’un enfony ple d’aigua. Devien pensar que era morta. Desgraciats! Per sort, l’aigua em va reviscolar i, com vaig poder, em vaig amagar dins d’unes mates per descansar. Quan va ser nit fosca, em vaig enfilar pel penyal i, no sé com, vaig començar a caminar sense saber on anava. Per sort, vaig trobar un grup de Talàs, entre els que hi havia la meva cunyada. Per què ens han fet açò? Què els hi havíem fet noltros?
I els teus fills? I el teu homo? Son vius? demanà na Daínia amb llàgrimes al ulls i les mans a la cara.
Els meus fills? Esper que siguin morts, però no ho sé. El que segur que és mort és el meu homo. Davant meu li van obrir el cap amb un roc. Pobret, només intentava defensar-me. Però dels al•lots no en sé res. Vols dir que els deuen tenir captius?
Just va acabar de dir açò, trencà a plorar desconsoladament fins que tot el seu cos tremolà sense control. Na Daínia la va abraçar fortament mentre l’altre dona li agafava la ma.
Descansa Naidis, intenta dormir. Quan estiguis més deixondida ho veuràs d’un altre manera. Al manco ets viva...
Dormir? Com vols que dormi? I per a què vull ser viva?
Pren açò va dir na Daínia, que les havia deixat un moment per anar a cercar una tassa plena d’un líquid fumejant. Te ajudarà a descansar.
Mentre la dona bevia, agafà la ma de la guaridora i, en acabar, li va dir amb veu esgotada:
Digues-li al teu homo que no els deixi viure, que els empenyi fins retornar-los al mar, i què s’ofeguin! Què els mati a tots! Porcs malparits! Els déus li agrairan que ho faci.
No és el meu... començà a dir na Daínia, començant a explicar-li que en Balari no era el seu homo.
Però, gràcies a la tisana, la dona s’havia quedat adormida. Decidida, la tapà amb unes mantes i sortí a cercar en Balari.

Na Daínia estava disposada a tot quan el trobés; feia contes fer-lo reaccionar. Quan el va trobar era assegut al pati de ca seva, recolzat contra les lloses de les cambres i sense fer res d’especial; tenia la mirada perduda, com si el seu cap fos molt enfora.
La al•lota se’l mirà amb cara seriosa, i li va rallar com sabia que havia de fer-ho per aconseguir el que volia.
—Ja ets sentit la història de les dones?
—Quines dones? Quina història? —contestà en Balari malhumorat, al temps que deixava la copa de vi que s’estava duent als llavis i enretirava una plata de carn de porc que estava rossegant sense gaire gana.
En poc temps, a na Daínia li semblava que el coneixia des de tota la vida. Aquell homo era tot façana, com les pedres dels santuaris, tan grans i fortes, tan llisses i sense ressalts. Hi pots passar la ma per damunt i sempre saps què trobaràs després: més pedra llissa; cap forat amagat, cap escletxa inesperada. I si n’hi ha qualcuna, és perquè quelcom tràgic ha succeït, com quan la terra va tremolar i esfondrà santuaris i derruir talaies. Encara se’n recordava de tot, i açò que, llavors, era ben petita. Per sort, al Poble del Pou, a ca seva, la pedra central del santuari havia aguantat ferma i, per açò, encara era la més bella de l’illa.
I en Balari n’havia patit més d’un de terratrèmol. Açò, per na Daínia, era ben evident. Però aquell últim, provocat per la derrota de tramuntana, havia sigut el més destructiu. L’al•lota dubtava que aquella merxa que solcava la façana d’en Balari es tanqués mai. Si de cas, s’eixamplaria més; com totes.
—Per què t’agrada tant dir tonteries, Balari? Per fer-me enfadar? Com què quina casa i quines dones? Idò, aquesta casa i les dones de les teves terres! En serio, Balari, mira que n’arribes a ser de banaula, de vegades.
El Cap del Turó se la mirà amb un somriure enigmàtic, un d’aquells que es poden prendre de moltes maneres. Na Daínia va voler veure en ell innocència i resignació o, tal vegada, claudicació davant de l’empenta de la dona que li estava regirant la vida, al mateix temps que l’invasor estava regirant la història de l’illa.
—Sí, ja sé de què em ralles. Però què vols que faci, jo? Tot va morir a Port de Tramuntana. Ara, només em queda esperar a que s’acompleixi el meu destí.
—Esperar el teu destí? De quin destí ralles, Balari? De què ens matin a tots? Açò serà el que passarà si no fas res, Balari.
Per tota resposta, ell aixecà les espatlles en un clar gest de tant se me’n fot. I açò, a na Daínia, la posava histèrica.
La jove guaridora se’l remirava intentant decidí per on agafar-lo, com fer-lo reaccionar. Per fi, decidí deixar-ho per un altre estona. No; no claudicava; allò només era una treva.
Però, just en aquell moment, una forta espurna s’encengué al seu interior, com quan el sol surt de cop rere un nivolat i t’enlluerna, i després només veus bellumes. Obeint a un impuls, na Daínia s’enfrontà de nou en Balari i, pausadament, li va dir:
—Balari, jo sé què et passa. Tu m’estimes, veritat?
La copa que el Cap aguantava amb l’esquerra, la seva ma bona, es va fer miques contra el terra, mentre el seu cos es crispava de forma evident.
—Sí. M’estimes, ara ho sé. Per açò em vas venir a buscar; per açò em vols mantenir al teu costat. M’estimes, però penses que jo mai t’estimaré a tu. I per què ho penses açò? De totes maneres et diré una cosa, Balari: si vols aconseguir el meu amor, tindràs que fer qualque cosa més que jeure, beure i menjar.
Ell s’aixecà i amb dues llargues passes va ser al seu costat. Era la segona vegada que el provocava i na Daínia començava a pensar que qualque vegada li sortiria malament.
Llavors, en Balari l’agafà pels braços amb força i, apropant-se, li va fer un petó als llavis, però un petó força matusser, com si no en sabés gaire de besar. O pot ser pensava que seria rebutjat, i per açò hi posà tanta força, per evitar-ho.
A ella li va sorprendre aquell petó, però, mira per on, li va semblar prou agradable. La suavitat dels llavis i el pessigolleig de la barba la van fer trobar-se prou bé. De cop, sentí com ell li traspassava una sensació de necessitat, i es va veure obligada a donar-li tota la estima que li demanava aquell tros d’homo que l’abraçava com si li volgués treure tot el suc.
Quan es separaren, na Daínia aixecà la vista per trobar-se uns ulls tristos i ofegats en llàgrimes.
—Què et passa, Balari? El meu estimat Balari...
—No em deixis, Daínia. Mai; no em deixis mai. Sense tu... Sense tu no ho podré fer.