L’endemà, quan el sol encara
no cremava, les cabres ja trescaven per les pissarres dels penya-segats. Els
bens, més prudents, rossegaven tot allò que provava de brotar pels costers de
vora mar, tot just uns secalls d’aladern i quatre herbes esgrogueïdes.
En Primer, però, ni se’n cuidava, del ramat.
Amb el sarró esgotat, caminava de na Rodona al Sivinar, coster amunt, coster
avall. I cada vegada que arribava dalt del coll d’entre cales, guaitava cap a
mar. 
A dessota, el baldreig començava a emblanquinar el lliser. Per què no se’l
podia treure del cap, aquell escull, aquells colors que tant li havien cridat
l’atenció? Tanmateix, els ulls també se li anaven cap el camí de Dai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada