diumenge, 30 d’octubre del 2011

UN NOCTURN DE TRAMUNTANA

La casa, vella, sacsejada pel pas del temps, gemegava per l’embat de la ventada. Els esvorancs de les finestres resseques, les clivelles de la fusta recremada, els badalucs de les portes desencaixades, les contrafinestres de llibret que ja no ajusten; tot plegat donava veu a un cor de laments, vida a una simfonia inacabada que jo, absent de tramuntanes i enyorat de temporals com aquell, havia perdut el costum de sentir. I, per açò, en silenci, arraulit sota els llençols de cotó blanc de ma mare, maldava per no perdre’m cap d’aquells crits intemporals, cap d’aquelles recances.

   La tramuntana havia arribat d’amagat, ajupida darrere d’una calor interminable. L’estiu passat ens havia dut una sequera engoixant, enemiga mortal de camps i de velleses, i havia aconseguit que qualsevol racó de ca nostra, qualsevol forat, per minso que fos, s’eixamplés fins esdevenir camí franc per a ràfegues descontrolades. I la casa, obstinada en la seva decrepitud, envoltada per un regust de temps descuidat, rost infinit, es deixava fer sense oposar-se a que l’oratge li netegés els passadissos, a que li garnés les cambres.  

   L’exèrcit de portes interiors, una formació estricte d’ullals envidrats, responia al pas de les corrents d’aire tot tremolant de por, com si qualsevol d’aquells embats imprevistos pogués rompre cristalls o rebassar-les de les frontisses i enlairar-les. El pas d’aquelles  forces invisibles s’obstinava en recordar-me que, per sort, era a redossa de les parets envellides de ca nostra i que, allà defora, les fulles de palma es barallaven contra un vent que volia esporgar-les, fer-les prendre el vol com un esbart de coloms que han perdut guiatge. Aquell bategar constant de portes i finestres enutjades, les corredisses dels testos desbocats de les terrasses, els cruiximents de racons de ca nostra que ni tan sols recordava, m’allunyaven del son i m’omplien d’un desassossec mancat del costum, una inquietud que no desapareixia ni per l’embolcall de les fustes restaurades del llit de ma infància.

   La primera nit de tramuntana, llarga, fosca, sorollosa, se’m va fer interminable. Però aquella mateixa vigília, aquell escoltar l’avanç dels esperits del vent per entremig dels ossos gastats de la casa, van tenir un efecte contrari al que, d’entrada, m’esperava. La mà de la tramuntana, freda i alhora enyorada, em va acaronar tal si jo fos una més d’aquelles fustes desgastades. I, tot obeint al sotrac de la seva empenta, em vaig veure impulsat a aixecar-me i, a les palpentes, agafar aquells fulls en blanc que tinc a la tauleta per tal d’emular, encara que només sigui en açò, al nostre poeta: “sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit”. I, joiós i sord de renous incòmodes, m’endins entremig dels tirabuixons dels mots, i escric elucubracions potser sense sentit, paraules que, per bo o per dolent, naixien bressolades per la ventada. I, sense remei, retorn al vers i pens que quanta raó té en Pons quan anuncia que “un vent xorc i assassí destraleja aquesta illa”. Ca nostra n’és testimoni, d’aquesta veritat.

   Finalment, agraït per tant soroll d’aparença fantasmal i gratificat per la redescoberta de sensacions oblidades, vaig saber que aquell vent tenia la virtut de fer-me enfora de tot allò que m’amoïnava. Sí, en aquella nit tan fosca, la tramuntana m’havia retornat a ca nostra.        




1 comentari:

Joel ha dit...

Hi, Nice post. Would you please consider adding a link to my website on your page. Please email me.

Thanks!

Joel Houston
JHouston791@gmail.com