dissabte, 13 de novembre del 2010

ENGUANY NO VINDRÉ

Dues imatges d'Alaior. El carrer és el carrer Major, amb can Salord en primer terme. 



Article publicat a S'Ull de Sol, novembre 2010

Enguany no vindré. No serà aquesta una tardor de tornades ni un Nadal de retrobaments. Les coses roden com roden i les situacions canvien, i les hem d’aposentar per donar-les el solatge de normalitat que les fa perdurar. I un, malgrat els molts anys de vida que arrossega, s’ha d’adaptar a les circumstàncies. Sobretot si un les ha triades i les viu de gust.
   Però, sigui com sigui, és així: enguany serà una tardor sense Menorca, una estació en la que estava acostumat a olorar la terra amarada que, només per açò, ja em feia olor d’esclata-sang. I serà també un hivern sense foganya, sense cercar rames i pinyes per encendre-la i mirar d’escalfar un cau pensat per estiuejar. I sense torrar sobrassada ni botifarró mentre fora bufa la tramuntana i fa un fred de por, allà, arraulits sobre una manta.
   I també enyoraré trepitjar els carres nets i polits del meu poble, travessar una Plaça endiumenjada que fa goig. Em farà falta caminar amunt i avall pels meus carrers i observar com passa la vida sense adornar-te que passa. Perquè açò és el que sent quan retorn en èpoques no estiuenques, ja sigui tardor o hivern, ja sigui Setmana Santa o qualsevol pont. Llavors és quan me sent més arrelat, més prop de tot. Llavors és quan més assaboresc ser alaiorenc i menorquí. És quan m’aixec de matinada per omplir-me de la banyadura d’una marina enrogida pel bruc d’hivern i per deixondir-me amb el salpruig d’un mar embravit que m’esquitxa d’un tros enfora. Llavors és quan, malauradament, mes m’adon de tot allò que m’he perdut, de tot allò que tinc enfora.
   Potser són moltes les vegades que us he rallat del meu enyor, potser masses. Serà que us estic obrint massa el cor i us estic mostrant els sentiments més íntims? Serà que he de menester fer-ho? Serà que m’escanya el cor enyorar-vos? O que em fa por tornar un dia i no trobar-vos? No ho sé del cert però tampoc voldria posar-me tràgic, ara. És ben cert que sentir el cor encongit per la distància i saber que no el podràs eixamplar fins vés a saber quan, arriba a reblir-te de desassossec. Per sort, no són moltes les vegades que aquest neguit m’encalça i la calma sol acompanyar-me més que la tempesta, el caliu contingut més que no el foc descontrolat. Som un homo tranquil, o açò és el que jo sempre he volgut creure, i intent controlar aquesta casta de sentiments contraposats que m’angoixen. I crec que me’n surt. Però una de les coses que més em trasbalsa és no poder sentir-me a prop dels meus, com em passarà ara.
   Tal vegada és moment de puntualitzar unes quantes coses, que ara us podríeu pensar que patesc d’una melangia incurable i tampoc no és açò. Jo, i supòs que tothom, tinc dos nivells en l’estimació (tal vegada n’hi ha més d’amagats, però aquests són els que m’afloren en tot moment i que em fan de guiatge). Un seria l’estimació enamorada, la de l’amor que t’omple, et complementa i dona sentit al teu anar pel món. Et sents, me sent, ancorat a ella pel cor. Per sort, a jo, açò m’ha passat. L’altre nivell d’estimació no té res a veure amb l’amor. Em referesc a l’atracció insuperable per allò que sents com a teu, per tot allò que t’envolta o t’ha envoltat i que t’estimés fins a la mort. És tot allò que has descobert des que vas néixer i que t’ha donat forma. Podrien rallar de moltes coses, de molts factors externs, però, almanco per jo, la meva vida, el meu tarannà, els meus gustos i les meves fòbies, el meu somriure o la meva serietat, han estat marcats per una família, un poble i una illa. Sé que, sense qualcun d’aquests tres, jo no seria qui som, no hauria fet res del què he fet ni faria la majoria de coses que, segur, en un futur faré.
   I tampoc us enyoraria com us enyor.

Dues imatges de tardor a na Macaret. Posta de sol a sa Punta d'es Pont i cel enrogit sobre Addaia (fotos d'en Pep Gómez).

3 comentaris:

Cely Coelho ha dit...

Pep, meu querido amigo.................estou deslumbrada com esse show de imagens de Alayor...............que lugar lindo!!!!!
Acho que você deve se especializar num curso de fotografia............leva muito jeito pra coisa.............rsrrsrss
Parabéns!!!!!

Unknown ha dit...

Muchas gracias, Cely. A pesar de tus elogios, està claro que, para mi, lo más importante en este blog son los textos. Las fotos quieren ser acompañantes que hagan la lectura más amena, que situen la acción. Si, además, consigo interesar por la imagen, mejor.
Repito, muchas gracias.

Anònim ha dit...

Pep, nós os artistas, temos inteligência visual e espacial........................por isso as imagens nos chamam primeiro a atenção............rsrsrrrsrs
Sua inteligência, é intelectual, onde o que chama mais a atenção é o conteúdo. De toda forma, seus textos são completos pois possuem ambos.
Um abraço!!!