EL TÚMUL DE LA MARE



Imatge aèria del cim del Toro (a l'obra el Turó de la Mare), on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu del Toro, patrona de Menorca. El Túmul de la Mare estaria situat on hi ha la basílica i la gruta de la Mare de Déu.



Després d’enviar son germà per la drecera, en Bàlash s’ho va prendre amb més calma. Havia deixat de plovisquejar, per la qual cosa només li quedava vigilar les relliscades i no permetre que ningú l’avancés. La lleugeresa que li havien donat de les herbes s’havia espassat amb la mateixa rapidesa que havia arribat, però de moment tot anava bé. Un dels nurair el precedia no gaire enfora; si s'esforçava, per ventura el podria avançar.

   Ja veurem, es deia. Qui és? Un iammijnir, açò segur; però tant m'és. Aguanta i no gastis forces de més, Bàlash. Estotja-les per demà; no pots fallar demà. Avui l’heroi serà en Kàstysh. Malgrat que confiava amb son germà, encara li quedava un raconet de dubte. En Bàlisj era molt bo. Com corria! I si l’agafava costa avall? No, en Kàstysh sabria mantenir-se. I tant.

   Mentre en Bàlash seguia esforçant-se, en Kàstysh va arribar al cim sense deixar de córrer. Al centre del pla culminal, on un herbassar calcigat s’arrecerava de la tramuntana rere uns roquissars voladissos, s’aixecava el Túmul de la Mare, uns antiquíssims pedrots amuntegats sense aparent ordre, els quals protegien l’accés a la Cova Sacra, el lloc venerat on es custodiava l’Essència de la Deessa. Damunt de les pedres s’havien arrenglerat tants còssils sencers —res de terrissa espenyada per una ocasió tan assenyalada— com participants hi havia. Palplantat al costat del túmul esperava el Guardià de la Cova, un ancià xopat i amb els cabells blanquinosos recollits en una trena a l’estil antic. El vell no movia ni un muscle i mantenia els ulls perduts a l’horitzó de ponent.

   Els blancs tenien els colors dels clans i no seguien cap mena d’ordre; més d’una cinquantena de cossiolets de tres colors formaven un mosaic esbojarrat. Cada corredor n’havia de rompre un i només del color del seu clan. Si la pedra esmicolava el color errat, el competidor era desqualificat; l’esforç de la pujada hauria estat per res. El fet de que els còssils estesin molt junts feia que no fos gens fàcil fer-ho, per molt que la distància no fos excessiva. En condicions normals, aquell no seria un llançament complicat, però la cursa esgotadora, els nervis i la frissera afavorien que més d’un se’n tornés cap a ca seva abans d’hora. Els acòlits del Guardià, una caterva de jovenceus despullats que es movien pels volts del Túmul, s’encarregaven de reposar els errats i d’assegurar-se que, els que encerta-ven, se’n duguessin un cordill del color adequat fermat al braç. Mentrestant, uns altres esbombaven la informació cap el peu del Turó per mitjà de crits inarticulats i senyes de foc.

   Acabat el coster i esgotat el replà del cim, en Kàstysh va arribar al Túmul amb la fona ja carregada amb la millor pedra del sarró. Aquell moviment de carregar en cursa l’havia practicat tant i se l’havien corregit tantes vegades que el feia de de forma mecànica, sense pensar-hi; i mai l’errava. Es va aturar en sec a la marca alhora que, de cua d’ull, mirava el corriol principal. I llavors el va veure; en Bàlisj tombava l’últim giravolt i enfilava el pla.

   En Kàstysh es va esforçar en pensar només en el blanc. Va mesurar la distància i va voleiar la fona amb aquell moviment que havia practicat milers de vegades. I, tot d'una, un dels còssils verdosos, el més centrat, es va esmicolar. Sense perdre temps, un dels acòlits li va fermar un cordill verd al braç, la senya de que havia encertat. En Kàstysh va fer mitja volta i va començar a córrer coster avall pel camí principal. Quan es va creuar amb en Bàlisj, el nurair se’l va mirar com si no s’ho pogués creure. Com s’ho ha fet, aquest? El jove bàlar ni tan sols li va retornar la mirada.