dissabte, 16 d’octubre de 2010

ALAIORENC



Dues vistes dAlaior. Cap de les dues fotos és meva, així que si qualcú les reconeix com a seves i m'ho vol dir, estaré encantat d'afegir-hi el seu nom i procedència (o de treure-les si s'escau)

Article publicat a S'Ull de Sol, octubre 2010

Era a na Macaret i preparava un perol de tomàtics per uns amics que venien a dinar. I mai hagués pensat que, barrejades amb la renou de la tramuntana que s’escolava pels finestrals, se’m poguessin ocórrer idees com aquella, de tot inversemblant. I és que, sense saber com, vaig pensar que vols dir que estàs segur que encara ets alaiorenc? Tants anys que ets fora que vas pel carrer i no coneixes boni bé ningú. Vols dir que, així, pots considerar-te d’Alaior? I aquest dubta em va trasbalsar i em vaig angoixar fins l’ànima. No sé com vaig poder acabar aquell malaurat perol.
   Aquella idea se m’havia començat a ficar al cap un parell de dies abans, quan en dues de les tres telefonades que havia de fer, em van confondre amb mon germà. Ah, ets es germà!, em van dir tots tres. I no era la primera vegada, ni de bon tros, que ja n’hauria d’estar acostumat. I sé que no m’hauria d’haver vingut aquell rampell, però vaig sentir una certesa mala d’empassar: als meus cinquanta anys i al meu poble, havia passat de ser fill de mon pare a germà de mon germà. Açò és que fa molt que ets fora, em vaig intentar convèncer, i ningú no espera que li telefonis, i com que teniu la veu semblant... Vaig continuar dient-me ―i a més és ben cert, que ningú no ho dubti― que sort en tens de ton germà, que sinó sí que ningú no se’n recordaria de tu. És el meu ancoratge a Alaior.
   Però la cosa va empitjorar quan sa dona i jo vam acompanyar ma mare a comprar. Anar pel carrer amb ella era un no caminar. Com està?, li deien. Mira-te-la, que polida. I, què, ja ha tornat de na Macaret, no? I ma mare rallava amb tothom i per tothom tenia un somriure, i els deia que ja ho veus, una altra vegada per aquí, que avui vaig ben acompanyada, i ens assenyalava i ens agafava del bracet. N’hi havia que ens miraven i feien cara de no saber qui érem; i d’altres, amb gran consol per part meva, responien que mira, en Pepe, pensàvem que només venies per Sant Llorenç. I jo responia amb bones paraules i també somreia per molt que, de vegades, no sabia amb qui rallava fins que ma mare em deia “es hijo de” o “es la mujer de”, o “sí, hombre, erais amigos de pequeños”. I em deia els noms per, tot seguit afegir-hi el malnom. Malauradament, ben poques cares em resultaven familiars.
   I a Sa Plaça, les taules de ca na Divina, caramull de cafès i gentada, van emmudir de cop, o açò em va semblar. I vaig haver de dir-li a sa dona que jo ho entenia, perquè ella encara se sentia més observada que jo. No veus que som un imprevist?, i els imprevistos no es poden deixar perdre.
   Per açò, avui, mentre prepar aquest perol de tomàtics que no sé com em sortirà amb aquest neguit, pens en què, amb tota seguretat, m’he fet massa enfora d’Alaior. Pens i mir la mar embravida que s’estimba contra les illes d’Addaia. Pens i veig desaparèixer na Carbó davall l’escuma, i record aquell primer viatge de quan tenia disset anys. Vaig pensar ―ja veieu que em va donar per pensar, ni que els tomàtics ho fessin, açò de capficar la gent― que aquell dia feia una tramuntana com aquesta i que era com si l’illa no em volgués deixar marxar per por de que se m’acudís de no tornar. I potser tenia raó, l’illa, i no me n’havia d’haver anar. O és que, al llarg de ma vida, no he fet prou esforços per no anar-me’n de veres?, o per retornar? Potser per açò, i com a càstig, m’he guanyat a pols la desconeixença de la gent, fins i tot la indiferència.
   Per fi, a cavall de pensades fosques i d’esquitxos tramuntans, vaig trobar consol en el fet de que molts dels que semblaven reconèixer-me em deien que em seguien a S’Ull de Sol, fins el punt d’assegurar que em reconeixien per la foto de la revista. I entre tomàtic i tomàtic, entre mirades perdudes a la mar ―com m’agrada veure-la com s’engoleix els esculls i emblanquina sa punta d’es Campanar―, vaig pensar que sort en tens que hi ha prou gent que segueix aquesta revista, i que per ella comencen a conèixer-te de nou.
   I ben cert que som fill de mon pare i germà de mon germà, em deia, i que sempre ho serè. I prou orgullós que n’estic, no us penseu que voldria renegar de res, però sempre s’agraeix que et coneguin pel què fas i no per qui ets. I si escriure aquestes retxes fa que un trosset d’en Pep ―o en Pepe, com vulgueu―, retorni a Alaior amb cada número per ser tan alaiorenc com abans d’anar-se’n, no dubteu que no ho deixaré de fer.
   De totes maneres, us he de confessar que jo, dintre meu, sé que ho som molt, d’alaiorenc, que mai no he deixat de ser-ho i que mai no ho deixaré de ser.