Presumpte "taula/altar/pedre suport/el que sigui" de Na Comerma de Sa Garita. Devant d'un lloc semblan fou on l'oficiant va invocar els déus a l'inici de la cerimònia.Quan tot fou preparat per iniciar la cerimónia, l’oficiant principal, un homo d’edat indeterminada que ben bé hagués pogut tenir cent anys, aixecà els braços per reclamar silenci. Quan d’una banda a l’altre del pla només s’escoltava el buf de l’oratge i el retruc de la pluja contra el rocam, una veu molt diferent de l’esperada aixecà l’oració inicial:
Escolta’ns, déu de la Força, t’esperam!
És per a tu, Esperit del Poder, que entregam aquesta sang.
Noltros, els servents més humils dels déus principals,
Noltros, que et manllevam el poder de les pedres voladores,
Noltros, que de tu hem après a foragitar la por,
Noltros, que per tu som i serem els millors de la terra.
Dóna’ls ta força a aquest joves,
Deixa’ls que mostrin sa destresa i poder.
Guia’ls i no els emboiris la mirada.
Que ses pedres sempre encertin,
Que els braçosno s’arroncin mai,
I que l’enemic els hi reti sa vida.
Foners de la Menor!
Orgull dels clans.
Honoreu la Força!
Serviu a la Força!
Ell vos mostrarà el camí,
Ell vos manarà a la victòria.
Lluitau i guanyeu, foners!
Com des que hi ha records,
Com fareu des d’ara i per sempre.
Per la Força desitjada,
Per la Mare, la més estimada,
Pel temut esperit Ferotge,
Pel Sol del dia i la Lluna de la nit amagada,
Pel déus de les més minses de les coses.
Protegiu-los,
Perquè ells vos correspondran.
Doneu-los vostres dons i vos serviran,
Per sempre, per voltros, déus del món.
En acabar l’oració, els sis oficiants iniciaren els sacrificis. I aquest fou un procés llarg i complicat, perquè només hi havia una única manera de fer-ho: la correcta, la dictada per la tradició de cadascun dels déus. Qualsevol errada, qualsevol entrebanc, duria grans desastres a l’illa i, per descomptat, obligaria a la repetició de tot el procés. Un veritable desastre que ningú no volia.
Escolta’ns, déu de la Força, t’esperam!
És per a tu, Esperit del Poder, que entregam aquesta sang.
Noltros, els servents més humils dels déus principals,
Noltros, que et manllevam el poder de les pedres voladores,
Noltros, que de tu hem après a foragitar la por,
Noltros, que per tu som i serem els millors de la terra.
Dóna’ls ta força a aquest joves,
Deixa’ls que mostrin sa destresa i poder.
Guia’ls i no els emboiris la mirada.
Que ses pedres sempre encertin,
Que els braçosno s’arroncin mai,
I que l’enemic els hi reti sa vida.
Foners de la Menor!
Orgull dels clans.
Honoreu la Força!
Serviu a la Força!
Ell vos mostrarà el camí,
Ell vos manarà a la victòria.
Lluitau i guanyeu, foners!
Com des que hi ha records,
Com fareu des d’ara i per sempre.
Per la Força desitjada,
Per la Mare, la més estimada,
Pel temut esperit Ferotge,
Pel Sol del dia i la Lluna de la nit amagada,
Pel déus de les més minses de les coses.
Protegiu-los,
Perquè ells vos correspondran.
Doneu-los vostres dons i vos serviran,
Per sempre, per voltros, déus del món.
En acabar l’oració, els sis oficiants iniciaren els sacrificis. I aquest fou un procés llarg i complicat, perquè només hi havia una única manera de fer-ho: la correcta, la dictada per la tradició de cadascun dels déus. Qualsevol errada, qualsevol entrebanc, duria grans desastres a l’illa i, per descomptat, obligaria a la repetició de tot el procés. Un veritable desastre que ningú no volia.
4 comentaris:
Me ha gustado mucho la frase del primer párrafo "amb una veu molt diferent de l'esperada". Increíble lo que una simple frase puede hacer.
Y curioso lo de las deidades masculinas y femeninas: la Fuerza, la Madre... Los artículos confunden y de entrada pensarías que la Fuerza es femenina. ¿Por qué se les atribuiría un género a las deidades? Perdona, esto parece un examen y no pretende serlo. Yo no tengo ni idea, la verdad... Es simple curiosidad!
Hola, "la vida es sueño".
La verdad es que tu también me confundes: un día me escribes en un impecable catalán y al siguiente en un no menos correcto castellano. Poliglota o jugando al despiste? :-))))
Es igual, sea el idoma que sea, siempre serás bienvenido/a.
La palabra o la frase adecuada (me gusta más nombrarla "acurada") para cada situación es la que, a mi entender, consigue dar más fuerza, más realismo y más contundencia a una narración, acercándola más al lector. No sé si ésta en concreto es una de ellas, pero lo que si puedo garantizarte es que ninguna es gratuita.
Y en cuanto a los articulos genèrivos ante los nombres de los dioses y la posibilidad de confusión... Pues tienes razón, pueden llevar a engaño. Todos los dioses antiguos tenían género, dioses y diosas. Lo de la Madre es evidente, pero lo de la Fuerza me resultó mucho más complicado. Opté por llamar a ese dios masculino así, la Fuerza, por aquello de que la fuerza debía ser fundamental para unos hombres que vivian de ella. De ahí la duplicdad de fuerza femenina como palabra y fuerza en masculino como caracteristica de los mercenarios baleares.
Ya ves, no es un examen pero te he intentado responder como si lo fuese. Espero haber cubierto tu curiosidad y si tienes algo mas que preguntar, adelante.
No pretendía confundir! Utilizo ambos idiomas indistintamente. La frase a la que me refería me ha gustado porque me ha hecho releer esas líneas y obviamente, aportan información extra (ya sé que para nada gratuíta). Lo lees y piensas: ¿qué voz tendría el viejete? ¿Esperarían una voz de trueno, solemne, y tendría una voz de pito? O ves a saber... Me ha gustado la frase, eso es todo. Y que la Fuerza sea masculina, parece normal, porque siempre se considera la fuerza un atributo más masculino. Buena entrada!
És curiós... Però a mi m'ha passat com a "la vida es sueño"... També m'ha sobtat la frase i m'he imaginat a tots els clans sorpresos per la veu inesperada d'aquest bon home... Com seria aquesta veu? Però disenteixo en una cosa... Per què la força ha de ser un atribut més masculí? La força física, sí, és clar. Però si parlem d'altres tipus de força, la cosa ja és més discutible, no? :-P
Publica un comentari a l'entrada