diumenge, 11 de juliol del 2010

CONTES DES DE LA MIGDIADA










Article publicar a S'Ull de Sol, juny 2010
Era un capvespre de tardor, l’hora de la migdiada. Els vidres d’unes finestres envellides, d’un verd somort i esgarrapat per mil clivells, repicaven amb cada empenta del ruixat que regenerava l’illa. La classe era en silenci. I una veu, una única veu, que pretenia ser greu i ben modulada, sorgia des del costat de la taula del professor i giravoltava entre pupitres i penjadors fins a retornar i morir al costat de la pissarra, on l’esperaven els deures d’ensoldemà escrits amb cal·ligrafia antigosa: desenvolupar la frase “Dios no juega a los dados”, un foli. Aquell so insuls, trist i sense colors, es moria desaprofitat, allà, arraconat, desfet. Ningú no l’escoltava.
He dit que era un capvespre de tardor, però podia haver estat qualsevol capvespre de qualsevol altre estació, qualsevol de les que aquell bon senyor intentava explicar filosofia a un grup d’al·lots i al·lotes de devers quinze o setze anys als que la filosofia els importava ben poc; mentida, no els importava gens ni mica. El cert és que estranyament, però, ningú no xerrava, ningú no armava sarau ni tampoc emprenyava gaire. Segurament és que tothom en tenia prou amb fer esforços sobrehumans per no adormir-se; jo inclòs. I ara puc dir-ho, perquè és ara que m’adon, que les classe d’aquell bon senyor haguessin pogut ser molt interessants. Record que era un homo tranquil, fins i tot podria dir-se que encalmat, al que mai veies alterar-se per res, que te rallava dels filòsofs amb una admiració propera a l’adoració, però que, per contra, era incapaç de transmetre res més que un avorriment suprem; a jo inclòs.
He de dir que ni tan sols me’n record com es deia. Crec que, allevonses, ja era gran –o, almanco, a jo m’ho semblava-, i que vestia un perpetu trajo gris amb lluentors que rallaven d’èpoques millors. Crec recordar, també, que era maonès i que estava, de qualque manera, relacionat amb el Principal i amb l’òpera, però no n’estic gens segur, d’açò. Més d’un sabrà de qui rall i qualque dia li hauré de donar les gràcies per recordar-m’ho -en un afegit posterior les hi he de donar a en Pere Gomila per recordar-me que es deia Sr. Calderón-, però crec que era més important mostrar-lo que no posar-li nom. Perquè, allò que m’interessa d’ell, i pel que sempre li hauré de donar les gràcies, és per haver aconseguit avorrir-me tant. I perquè d’aquell avorriment tan monumental van sorgir els meus primers contes, si és que em permeteu ser tan agosarat com per batejar així a unes mitges planes estripades i plenes de taxons, que vaig escriure tot mirant per la finestra i que ningú més que jo va llegir mai, i que, per sort, es van perdre per sempre.
Sí, així era; mentrestant el profe rallava, jo matava l’estona i escrivia. Sentia el run run d’una veu que provava de presentar-me en Plató i n’Aristòtil i jo escrivia, sense fer-li punyetero cas, és clar. I també, val a dir-ho, li hauria de donar les gràcies a aquella al·lota tan calladeta que se seia al meu costat. I ben bé que era casualitat tenir-la per companya, perquè només ens feien seure per ordre de llista a física i a filosofia. Pobre al·loteta, li va tocar carregar amb l’al·lot més ensopit i estrany de tota la classe: amb jo; tan estrany que escrivia contes per no avorrir-se. Ella, que era tan mona i tan de Maó. Curiosament, d’ella sí que me’n record.
Però no era d’al·lotetes de què rallàvem, sinó de pseudo-contes escrits durant les migdiades de filosofia. Quants en vaig arribar a escriure? No ho sé, però ben bé més d’una dotzena, tots força curts, però, que només em duraven l’hora de classe. I al llarg d’aquell any de filosofia i somnolència els vaig anar estotjant com un tresor, com una d’aquelles coses que fas i et sembla mentida haver-les fetes. I és que a jo mai m’havia donat per escriure, ni tan sols en els moments d’adolescent enamorat –que els vaig tenir, és clar-, mai abans d’avorrir-me a les classes de filosofia.
D’un me’n record, només d’un: “El ángel de las violetas”, es deia, així, en castellà, que llavors no sabíem escriure d’una altra manera. Supòs que no us importarà que us l’expliqui, perquè és que em ve molt de gust fer-ho i com que no podeu dir-me que no... Anava d’un àngel que era jardiner i se’n cuidava de les violes d’una pastereta -ca nostra n’era plena de pasteretes i de violes, d’aquí l’idea generadora, és clar-, i les mimava de tal manera que va aconseguir fer d’elles, unes flors humils, les més oloroses del jardí. I les roses lis tenien enveja, a les violes, i les dàlies les volien expulsar. Però l’àngel, carregat de raons, va convèncer a l’amo del jardí –crec que era una mena de déu o ésser superior sense nom definit- de que si unes flors tan petites podien generar una fragància tal, es mereixien campar amb llibertat i no ser arraconades per les més exuberants. I l’amo, convençut per l’eloqüència de l’àngel guardià de les violes, lis va donar la gràcia de reproduir-se per estolons i d’escampar-se amb facilitat.
No havia estat gaire original, jo, en aquell conte; ho sé. He de confessar que, al jardí de ca nostre, les violes s’havien convertit gairebé en una plaga, i que ma mare les tenia que arrabassar perquè no li ofeguessin els rosers i les clavellines, i també les dàlies quan començaven a brotar. Però, açò sí, gairebé mai faltava un ramillet de floretes petites dins d’un got, flors blavoses i de formes espectaculars, les quals omplien d’aromes impressionants la cuina.
De totes maneres, crec que el més important no és si jo era o no original en els arguments, ni tan sols el fet de que només en recordi un, de conte –dels altres, res de res, imagineu-vos si ho eren, de flacs-. Allò que realment m’importa és que els escrivia, que havia començat a escriure. Per açò, quan no fa gaire em van demanar que omplís un qüestionari on em demanaven quan havia començat a escriure, vaig contestar, sense dubtar-ho, que als quinze anys.
Sí, als quinze anys, mentre la pluja de la tardor ofegava les finestres revellides d’aquell antic institut de Maó, mentre una al·lota mirava cap a qualsevol altre lloc que no fos jo i mentre un professor que ens avorria fins a morir entonava la cançó més formosa del món, la que em va obrir la porta de l’escriptura.
Després, durant molts d’anys, vaig deixar d’escriure, que la vida dona moltes voltes i no totes són les que vols. Però es veu que els cicles vitals existeixen, o vés a saber que si ho són, perquè el cert és que em va tornar, l’escriptura em va tornar i aquesta vegada per acompanyar-me fins el final. I ara, quina casualitat, el que us avorreix amb les meves lletres, som jo. Perdó.

5 comentaris:

està escrit ha dit...

Pep, aquest text és de tot menys avorrit. Una de les entrades del teu blog que més m'ha agradat. I m'has fet enveja. Perquè jo no ho sé, quan vaig començar a escriure. A l'escola, és clar, i com moltíssima gent, sempre era finalista als premis de redacció. Un any em vaig portar el primer premi i encara el tinc. Però això no és res de l'altre món. Però, per motu propi, no tinc ni idea de quan jo vaig començar a escriure o vaig saber que necessitava fer-ho. Fa ben poc, crec. Així que t'envejo. El conte de les violes és meravellós. Parla de la importància i bellesa de les coses senzilles. Jo, si pugués escollir, preferiria ser viola a ser rosa. El trobo meravellós i és al·lucinant que amb quinze anyets escrivissis coses així, és clar, que veient el que has escrit després, no és d'estranyar, tampoc.
Resum: que m'has emocionat. Preciosa entrada.

Unknown ha dit...

Gràcies pel comentari "la vida es sueño".
Per com em ralles, he de pensar que ens coneixem. Segurament pensaràs que sóc un desastre però ara no sé qui ets.
De totes maneres, ben poques vegades m'han dit coses tan agradables sobre els meus escrits, així que sempre que vulguis seràs benvingut/uda i esperaré els teus comentari amb il·lusió. I si no són tan positius com aquest també, que les críqiques sempre enriqueixen.
Gràcies de nou.

Maria Jose Mallo ha dit...

Pues ha sido una suerte que te hubieras aburrido en clase de filosofía. La literatura y la historia han salido ganando y tus lectores, entre los que me encuentro, también.
Otra cosa que me gusta es que tengas tan claro que seguirás escribiendo hasta el final. A ver si se me pega, porque cuando me ataca la neura, tengo tentaciones de no seguir...
¿ No has vuelto a escribir cuentos?

Unknown ha dit...

Sí, y tanto.
Entre un grupo de amigos que empezamos juntos el recorrido de la Escola d'Escriptura d l'Ateneu Barcelonès, montamos un grupo literario. Nos reunimos cada tres meses (+/-), proponemos un tema (idea generadora, le llamamos) y cada uno escribe su cuento. Una vez redactados, nos los mandamos y, con la excusa literaria, cenamos en un buen restaurante y nos tomamos unas copas en un bar agradable donde nos comentanos (puedes leer nos despellejamos)nuestros respectivos cuentos.
Con este sistema ya llevo escritos unos 7 u 8 cuentos.
A mi me sirve mucho, tanatop para para salir de mi encasillamiento histórico y tocar otros temas, como para aprender, que es de lo qu ese trata.

Gracias, mi amiga asturiana. El dia que pases por BCN no dudes en hacermelo saber.
Un beso

Unknown ha dit...

Lo de escribir hasta el final, Mª José, es algo que tengo clarísimo. Muchas cosas deberían cambiar en mi vida (y a estas alturas poco me qeda ya por cambiar) para que dejase las letras.
Y es que las amo, amiga. Sin ellas no sería el mismo Pep, y el otro, el que me imagino sin escribir, sería un muermo.