dissabte, 3 de juliol de 2010

CLANS I RITUALS




En Bàlash i en Kàstysh es van retirar pel ritual d’una preparació plena de cerimonials. El primer que van fer després de deixar el foc fou guarnir-se amb les pintures del clan. Un a l’altre es van decorar rostre i tors amb colors blaus i negres. Ulls enfosquits, galtes retxades i pit ple de senyes que s’entrecreuanven; tot açò els feia semblar ésser sobrenaturals, tal vegada semblants als gegants primigenis. Es deia que l’origen d’aquell costum venia d’enfora, dels dies llunyans en què els primers foners havien arribat a l’illa, i que ho feien per atemorir l’enemic, cosa que a bon segur aconseguien.
Un cop satisfets pel resultat, es van dirigir cap el pla. Vora el corriol principal, al costat d’una alzina gegantina que dominava la vall, es van trobar amb els altres balashir. El mestre Hàntish els havia alliçonat: heu d’arribar junts. Sou un equip i tothom se n’ha d’adonar; i recordeu-vos: us estaré vigilant! Després de saludar-se i e baixar un costeret, van arribar al pla i a la portalada que donava accés al tancat de les proves. El rebombori de la gentada dominava qualsevol renou; tothom s’afanyava per no perdre’s res. Però no van ser els primers en arribar; el tancat ja era ple de joves.
Al centre de l’esplanada del Pla del Festival cada any es construia un tancat amb troncs tendres de pi. La portalada, l’únic accés, era custodiada per dos joves oficiants que l’obrien i la tancaven cada vegada que hi entraven participants.
Ells tenien ben clar on anar, així que tot d’una es van reunir amb els altres bàlar. Cada clan ocupava un cantó, i si el que s’ho mirava no ho hagués sabut per endavant, no hagués trigat gaire en adonar-se de les diferències. Els cossos, lluents per l’oli de llentiscle amb que se’ls havien untat, eren decorats amb de colors diferent segons el clan; impossible confondre’ls.
Els nurair duien dibuixos vermells i negres i el seu aspecte general era d’extrema ferotgia. Rostres joves però ja coberts de barbes atapeïdes —a primer cop d’ull no es distingia cap al·lotot—; cabells llargs i greixats, lluents com la nit, recollits en trenes gruixudes o fitxats al front per una de les fones; mirades fosques i reptadores; punys tancats i muscles en tensió. Per tota vesta duien vellons cobrint-los els avantbraços i les canelles, encara que qualcun també s’havia fermat un tapall blanquinós. De totes formes, gairebé tots anaven nus. Les pells eren brunes i la fesomia molt més semblant a la d’en Kàstysh que no a la d’en Bàlash. Ells s’enorgullien de ser l’estirp dels pobladors originals, els famosos gegants. I és que entre els ponentins no es donava gaire la mescla de sangs. Eren tant gelosos de la seva identitat que rebutjaven el mestissatge; com a molt, casoris amb dones bàlar per motius polítics o comercials. De tard en tard s’ajuntaven amb dones de la Major i sempre pel mateix; els sentiments sempre quedaven al merge, no existien. No és que no n’hi haguessin de fills mesclats, criatures tingudes amb dones comprades, i tant que sí, però mai arribaven a res important dins de la societat ponentina.
Els septentrionals o nortenys, com tothom els hi deia, no mantenien cap casta d’identitat, ni d’indumentària ni d’estètica. Era un grup heterogeni on hi havia de tot: alts i baixos; morenos i castanys, fins i tot qualque pèl-roig; ulls foscos o més clars. I cap d’ells mostrava la planta dels nurair. Sí que n’hi havia, d’al·lots forts, és clar, però sense el posat ferotge dels ponentins. I tampoc anaven nus. Vestien saions curts o faldillons de tots colors, des dels grisos i blaus més clars, fins els marrons i negres. El que més els diferenciava, vestes a part, eren les cassoletes de cuir amb reforços de bronze amb que es guarnien el cap. Pocs duien la cara decorada, i els que sí que s’havien pintat, lluien colors blancs i blaus. De totes maneres i de molt, eren els més elegants. Encara que fossin de nissaga pirata —açò deia tothom a l’illa—, visquessin en barraques i covals, i es guanyessin la vida com assaltants costaners, s’ha de reconéixer que sabien vestir-se.
El grup bàlar, a més de dur els colors blaus i negres, no es diferenciaven gaire del nurair; no de bades també lluïen els cossos nus i lluents pel sèu de llentiscle, mostraven indiferència al fred i al plugim d’aquell matí de tardor, i els cabells i les proteccions eren idèntiques. I és que no podia ser d’una altra manera, perquè l’origen d’uns i d’altres era el mateix. Per cercar qualque diferència: els cossos dels bàlar solien ser menys musculats i n’hi havia qualcun més alt i amb els membres estilitzats, com el mateix Bàlash. En general, també semblaven més joves i manco fets.
El que ningú deixava de dur, ni bàlar, ni nurair, ni fins i tot els septentrionals, eren les tres fones amb que gairebé naixien. La més emprada, la mitjancera, la duien revoltada al braó; una altra els penjava de la cintura, i la tercera, la llarga, variava segons el clan. Els nurair i uns quants dels bàlar l’empraven per fermar-se els cabells al front. Aquesta era una tradició antiga que s’estava perdent entre els bàlar, més oberts a les innovacions que els ponentins. Un bon dia s’havien adonat que era més bo de fer desfermar-se-la del braó o agafar-se-la del cenyidor que no desnuar-se-la del cap. Els nurair, per contra, mantenien aquell costum com a senya d’identitat: l’eixamplament per a la bala el situaven al front i els cordatges, penjant-los per l’esquena o sobre l’espatlla esquerre fins el pit. Deien que açò atemoria als contraris per la visió del que els causaria la mort.
De fet, sí que ho eren d’atemoridors, els nurair, al menys per a qui no els conegués; però no per en Bàlash. A ell no li feien por; ja els havia vençut una vegada, i amb la mateixa parafrenàlia i el mateix mostrari de posats salvatges. Més que res li feien gràcia. En Bàlash sabia que tot allò no deixava de ser una representació, l’escenificació d’uns ritus antics que ningú volia perdre. Tots provaven de mostrar molt més del que tenien, semblar més ferotges i salvatges del que de veres eren; fins i tot ell. I ho aconseguien.