diumenge, 27 de juny de 2010

EL PLA DEL FESTIVAL


Visió del poble d'Es Mercadal des del Toro. En aquest pla als peus de la muntanya seria on s'ubicaria el Pla del Festival amb totes les estructures anexes: el mercat, els tancats pels animals i les zones d'acampada dels diferents clans (foto de Menorcaweb). A la foto petita una mostra de boira sobre Es Mercadal en un matí humit com el del día del Festival (foto de la web d'en Kike Cardona).

Fent enfora aquells pensaments, en Bàlash es dirigí cap al foc de la família; estava mort de fam. Sa mare tindria llet calenta i blat capolat, tot a punt. Ben espès, com m’agrada, es va dir el jove a mesura que s’hi apropava.
Al primer que va trobar fou en Kàstysh.
—Ja era hora. Fa una bona estona que esper que acabis de xerar amb aquesta guaridoreta teva.
—Va, calla i passem un tassó.
—No, si encara farem tard. Ja pots frissar, que jo ja me l’he menjat, el meu.
—Hi ha temps, Kàstysh. No començaran sense noltros.
—Que frissis! Que no és menjar i partir, açò; hem de fer coses, encara. De veres, de vegades sembla que no hi ets.
Sa mare se’ls va mirar, però no va dir dir res. Uns ulls preocupats rallaven per ella; patia pels seus fills. Patia, però al mateix temps mantenia un posat de seguretat que en Bàlash hagués volgut per a ell.
Des de l’altre banda del foc, els petits també se’ls miraven. En Balèrish acaronava les plomes del seu inseparable falcó.
—Quina enveja, eh?
—A tu encara te’n falta, però jo... —En Púnish sí que es moria per ser on son germans. Quan em tocarà?, es repetia.
El camp bàlar era pres d’una activitat frenètica. Les dones s’afanyaven en recollir-ho tot per, després, dirigir-se cap a veure les proves. L’organització, com sempre a càrrec de l’estament dels santuaris, havia habilitat unes plataformes de taulons des d’on es dominava el pla, però no hi cabia tothom. Per açò, els que no tenien lloc reservat —per descomptat, els dirigents sí que en tenien—, frissaven per fer-se amb el millor del que quedés. I els que no ho aconseguien no tenien cap més remei que enfilar-se a les alzines, escalar els rocams de la vora o pujar els costers més pròxims. Des d’aquelles distàncies era mal de fer reconèixer ningú, però el que es perdia en precisió es guanyava en grandiositat: la panoràmica era espectacular.
Per una altre banda, en un camp annex més ampli que el de les proves, els comerciants i mercaders acabaven d’enllestir els darrers retocs al recinte del mercat. Durant aquelles jornades al mercadal, com l’anomenaven els illencs, es comprava i es venia de tot, des d’animals de tota casta —el principal negoci eren els muls a l’engròs—, fins a teles i fils, bales de llana i objectes d’espart, cordam de cànem, terrisses i vaixelles foranes, còssils locals, els cosmètics orientals més fins i cars, el valuós oli d’oliva d’Ibèria, estris de ferro per a qualsevol feina, joies finament treballades i altres més grolleres per a les economies más dèbils, metalls en brut i, per descomptat, esclaus, gairebé tots dones. També hi havia parades de menjar i recons plens de cistells on els camperols oferien allò que els sobrava, ben poc. L’esplanada era caramull de taulells de post, d’estores esteses, de pedres planes que feien de mostrador; qualsevol cosa per a que el comprador pogués apreciar la qualitat del que s’oferia. I encara que en aquelles hores la calma era relativa i la pluja ja ho havia remullat tot —només els més rics tenien tendals per protegir-se—, la feina no s’aturava. D’aquí una estona tot canviaria i el desgavell creixeria fins a convertir-se en eixordador: els crits dels venedors per atreure clientela; els bels, grunys, remucs, grinyols i qualsevol renou imaginable que pogués sortir de la gola d’un animal; les coces i bots de les bísties indomades. Tot açò adobat per la cridòria de fons dels que no volien perdre’s allò pel que havien deixat ca seva: les proves del Festival. Les olors de les mercaderies; les fortors d’homos i bísties suades; la pudor de pixums i d’excrements frescos.
L’agradable perfum de la terra amarada pel plogim i la banyadura no se sentia, al mercadal, pero a ningú no semblava importar-li. Aquell no era dia per sutileses; era dia per a l’acció, per xalar i provar de fer calaix.

2 comentaris:

està escrit ha dit...

A banda de lo bé que mostres, punyetero, ja saps que m'encanta això de les fotos. De veure exactament on hi ha cada lloc. I pensar que fa un parell de setmanetes vaig estar allà mateix, al costat del Pla del Festival!!! I jo sense saber-ho... Quina emoció!

Pep ha dit...

jajajaja...aquest és el mal d'anar pels llocs sense haver-te informat bé. Ja saps, quan tornis a Menorca, sempre amb Foner a mà.

Un petó, guapíssima