diumenge, 10 de gener del 2010

EN BÀLASH I N'AINERÍS



Interior de casa talaiòtica (Talatí de Dalt). Foto Pep Gómez.

Una altra vagada, només sentir-la, el benestar m’embolcallava. Tan bé em sentia que vaig intentar incorporar-me per veure-la millor. Aleshores, vaig notar que qualque cosa se'm trencava a l’esquena. Un dolor agut em va recórrer l’espinada, com si un llamp em travessés de banda a banda. Trasbalsat, em vaig deixar caure sense cuidar-me de no copejar-me la ferida. Un altre llamp... On era el benestar, ara?
—Què fas? —La veu de n’Ainerís era plena de retrets. Havia dessat l’endolciment per una altra estona; ara tocava ser maleita, ara tocava ser guaridora—. Te’m dit que no et moguis. Si t’encaparres en fer bogeries només aconseguiràs que la ferida s’obri. I qui sap que pot passar, llavors... D’aquí una estona et renovarem l’emplastre i et sentiràs millor, més fresc, però ara quiet. La ferida s’està encrostant i açò és bo. No podem permetre que es faci mal bé, la crosta. És molt important per la cicatrització, la crosta; fa que la carn creixi ferma i, sobretot, protegida dels mals.
Quan se’m va mig encalmar el mal de l’aixecada i vaig ser capaç d’escoltar-la, em vaig adonar que la mirava bocabadat. Semblava una altra, n'Ainerís, quan xerrava de malalties i de ferides; una al·lota que havia dessat vergonyes, una al·lota tot seguretat.
—D’aquí uns temps, no gaire, només et quedarà una senya de l’aventura. La cicatriu del falcó; mira, així la pots anomenar. Però, tranquil, que quan el sol la torri ni es veurà. De totes maneres, crec que el teu cap se’n recordarà d’aquesta bogeria. Mira que ho sou! Ma mare us diu foners, per afalagar-vos, però encara no ho sou. Què va!, aprenents, açò és el que sou. —Em va posar la mà al front i va afegir—: I ara, quiet, que encara em d’abaixar els focs. Ma mare no em perdonaria que m’oblidés d'açò, i si sabés que és per xerrar...
Ara, Bàlash; ara la tens tan a prop que li pots rallar sense aixecar la veu.
—I tota l’estona has estat al meu costat, Ainerís? —Era a punt de dir-li qualque cosa més, qualque paraula més tendra, però com que vaig veure que la vergonya li tornava, ho vaig deixar anar; no volia trasbalsar-la—: En quin moment del dia estem? És que, aquí, a la foscor de l’estança, som incapaç d’endevinar-ho. La claror just s’escola per la volada... I les lluminàries me l’emmascaren, la claror. I tampoc sé quant temps...
—Duus des d’ahir capvespre amb noltros. Que no te’n recordes? Vas arribar del barranc, ferit per l’atac d’un falcó. D’açò sí, no? —Vaig afirmar amb el cap—. La nafra era molt lletja. I encara sort que en Kàstysh te l’havia embenat... Ara és mig matí d’un dia preciós. —Sense deixar de refrescar-me el front, va continuar—: Sort que se’t va ocórrer venir; podries haver-te dessagnat. Després que la vaig avisar, ta mare va venir tot d’una, però tu no te’n vas entèmer: dormies com un fillet. Les llavors de cascall mai no fallen quan es tracta de fer descansar. —Mentre tornava a remullar el llenç, va afegir—: Quina dona, ta mare! De primeres, es va preocupar molt, però tot d'una es va asserenar. És la primera vegada que la veig trasbalsada, na Katis. No sé què es van dir, perquè a jo no m’hi van deixar ser, però ben prest es van posar d’acord.
—I no la vas sentir, a ma mare? No saps què va dir? Semblava molt enfadada?
—Jo diria que sí. Però, no et pensis, al menys davant meu no ho va fer gaire evident. Què n’és d’admirable, ta mare! Sempre tot ho rodeja de serenor, com si fos el seu natural, la serenor, com si no li costés gens fer les coses. Domina qualsevol situació a la que s’enfronta. Però no t’enganis: quan tornis a ca teva, te n’espera una de bona! Mesquinet meu! —I va esclatar a riure.
I aquell sí que era un riure dolç, molt dolç. La cara se li va encendre, les galtes li van esclatar en colors. I els ulls, més foscos que mai per les penombres, espurnejaven encesos pels reflexes de les lluminàries de sèu; i es movien, juganers, mirant-me. I com em miraven! Com si em volguessin travessar. N’Ainerís havia deixat enrere la vergonya i se’m mostrava com era, com jo la somiava: plena d'encant, radiant de bellesa. I, alhora que agraïa aquell moment d’intimitat, em maleia com mai. Perquè per poc que les forces m’haguessin acompanyat, l’hagués abraçat amb tota la dolçor que reservava per a la primera abraçada i, si m’atrevís, amb la passió que estotjava pel primer petó.
Maleït sia el falcó que m’havia pres les forces! Però no, maleït falcó no, maleït sia el meu mal cap, que per ell em veia ajaçat i sense èima de res! Aquell petò..., quantes vegades l'havia somiat!

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Ai, què bonic que és l'amor! Ara faig jo un sospir d'aquells de la Txell... Quina sort poder estimar així!

Unknown ha dit...

Sí, he de reconèixer que en aquest capítol estic una mica tovet, que se'ma va la mà cap a l'amor romanticó. Menys mal que més endavant ho arrenjo, açò, que sinó semblaria una comedieta romàntica (he,he...-riure tipus Txell-).
Bromes apart, ja saps, Eva, que en Bàlash està enamoradissim de n'Ainerís i que, en aquest moment de la història, ella també d'ell. Però la vida segueix i el món gira i... epsss, que encara desvetllaré el final pel que no el conèixen (tu sí, que sempre ho he dit que tens preferències).

Anònim ha dit...

A mi m'agrada molt aquest capítol. I no el trobo tovet, com tu dius. És molt romàntic, però sense embafar. És molt bonic, això és tot!

Unknown ha dit...

Sempre t'ho he dit, Eva: ets incondicional i no ets imparcial. però com que t'estim i sé que tu a jo també, t'ho perdono!

txell ha dit...

1er: ai...(suspir, com l'eva, no m'hi puc resistir...)
2on: jo ric "ha, ha" no "he, he" (però me n'estic cansant pq tampoc m'agrada d'agradar, potser tornaré al "jiji")
3er: no fotis que n'ainerís deixa plantat al bàlash?! ja ho sé:s'enamora del seu germà?! quina intriga...
4rt: un bon llibre ha de tenir de tot: aventura, emoció, intriga...i, evidentment, romanticisme!
5è: un altre "ai"...(suspir)

Anònim ha dit...

Saps, Pep? Estic una mica cansada d'aquest rotllo de que sóc incondicional i no sóc imparcial... Em molesta que possis en dubte la meva sinceritat. És com si diguessis: "Encara que probablement penses que és una merda, agraeixo els teus comentaris i et perdono que no diguis el que penses" Sento com si subestimessis la meva humil opinió. Per què no em creus quan dic que m'agrada? M'AGRADA, DE VERITAT. No perquè siguem amics. Si no m'agradés, probablement m'abstindria de fer cap comentari... Mira que arribes a ser caparrut, ostres! Y sin embargo, te quiero...

Unknown ha dit...

Oido cocina... Prou de comentaris d'incondicionalitat permanent. I no t'enfadis, sisplau. Sé que ets sincera i que m'ho dius de cor.
Per a mi, la teva opinió no és humil i em sentiria defraudat si veiés que no t'agrada el que escric.
I et dono la raó: sóc molt caparrut (segons ma mare em ve de la familia aragonesa del meu pare, de Hijar, un poble de Terol, on es veu que la caparrudessa arriba a límits insospitats). Com em coneixes, punyetera...