ARRELS

Foto d'en Joan Gómez, agafada en prestec del seu fotobloc. Gràcies, Joan. N'és prohibida la seva reproducció.

Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2010.

Quan escric aquestes línees encara no és Nadal. I per molt que els carrers de Barcelona estiguin plens de llumetes que et desitgen felicitat en tots els idiomes de l’estat i que l’ambient, malgrat el fred hivernal que ens ha agafat d’improvís, s’hagi caldejat pel caliu de consultes independentistes de rebuda dispar, de veres que jo (i és una qüestió purament personal) no sent res especial més que l’apropament del dia en que unes línees aèries de baix cost (en aquesta època de l’any, açó de baix cost és un dir) em duran de nou a Menorca. I ja és prou. Perquè, sí senyors, falta una setmana perquè trepitgi la nova T1, perquè torni a ser amb la família i, per suposat, amb tots voltros. En aquests moments d’eufòria, fins i tot se m’acudeix dir que per tornar a les arrels.
Jo, que sol qüestionar-m’ho tot i que mai estic content amb allò que sé o que crec sebre, me deman, ara, després d’escriure l’anterior paràgraf, fins a quin punt és cert que és un retorn a les arrels. Perquè, quines són realment les meves arrels personals? Jo tenc molt clar, claríssim, que som menorquí, d’açò no hi ha cap dubte. I que som d’Alaior, d’açò tampoc, per naixement, per criança, d’esperit i de cor.
Però, us heu demanat mai, les arrels, fins on s’enfonsen? D’on arriben a beure, les arrels? Perquè, al cap i a la fi, aquestes arrels, què són? Són d’on vens o on has arrelat? I encara més, tan importants són, les arrels? Mira que ho som, jo, de complicat, fer-me tantes preguntes estranyes quan només tindria que estar demanant-me què comprar a la dona perquè no me digui una altra vegada colònia, on has deixat la imaginació, o quin regal he de dur-li a ma mare perquè sigui encara més feliç del que pot ser per tenir-nos a tots replegats. Però, com que tothom m’ha dit sempre que som “raro” i complicat (ara m’han arribat a dir que som asocial, fixeu-vos!, tot mentides, és clar!), no els vull deixar per mentiders.
Jo, de jovenet, vaig estudiar botànica (una altra rareça?), i per açò sé prou bé com funciona un sistema radicular. També sé que hi ha ramells que no en tenen de veres, d’arrels (les molses i els verdets, per exemple, ni les falgueres), però sempre hi han parts de la planta que hi fan la funció. Així, dit d’una manera simplista i sense cap esperit científic, una arrel, idò, seria qualsevol estructura capaç de fitxar el plançó al terra per ajudar-lo, bé a sostenir-se, bé a alimentar-se i fer-lo créixer, o ambdues coses a la vegada.
I tot açò, a què ve? No sé com m’ho faig, però pens que cada vegada don més voltes abans d’arribar on vull. Idò, ve a que no fa gaire vam anar a València per la defunció de la darrera anella de la cadena familiar paterna. Allà, després dels tràngols que sempre comporta un fet d’aquest, vam tenir que rastrejar paperots vells, esgrogueïts per anys de calaixeres tancades i oblit, i que, qualcuns, s’esmicolaven just tocar-los. I, entre ells, vaig descobrir (no sé si mon germà ho sabia, tot açò, però per a jo tot era nou), que nostre avi patern era d’un poble de Terol que s’anomena Hijar (a la seva pàgina web s’exalten els barris jueus, morisc i cristià d’una vil·la medieval, on es celebren unes jornades nacionals d’exaltació dels tambors i els bombos); que nostra avia paterna era valenciana però que havia viscut a Tarragona. Descobrirem també el motiu de la mort de l’avi, tot contemplant les fotos d’un militar amb cara d’al·lot que semblava tret de la guerra de Cuba o de la pel·lícula “Els últims de Filipines”. I em vaig emocionar. Em vaig ficar dins la pell d’un sotsoficial del 36 que va obeir a uns comandaments que s’havien revoltat contra la República. Em vaig estremir en reviure els ofecs d’aquell jove fermat, maltractat, empès cap una síquia a les afores de València per ser sumàriament afusellat. I després, remenant remenant, em vaig indignar quan vaig llegir el munt de sol·licituds (“escritos”, lis deien) que s’àvia havia enviat, una i una altra vegada, als comandaments pels quals l’avi s’havia deixat matar. Se’m van remoure les entranyes per les vegades que aquella pobre dona es va tenir que “arrastrar” per demanar “a quién le corresponda” allò que sempre li varen negar. I fou llavors que vaig comprendre per què mon pare era com era, d’estricte; per què pensava com pensava, de recte; i per què nostres pares ens havien educat com ens havien educat. Les arrels, Pep, em vaig dir; açò són les arrels, les que venen d’enfora, les que s’enclaven fins la roca mare i la van esquinçant fins convertir-la en vida. Les arrels que no saps ni que hi són, las que quan rebasses un ramell mai no trobes perquè es queden aferrades al cor de la terra, perquè estan tan enfonsades que ningú mai no arriba a veure-les.
Aquell dia, esgotats després de la jornada de dol, vam tenir la sort d’arribar fins l’arrel pivotant sobre la que reposa tota mata de nostra família. Fins allavonces, les arrels per part de ma mare m’eren clares, però les de mon pare, gens. Ara ho tenc tot aclarit.
I també em vaig adonar que aquestes arrels amagades, profundes, no estan gens renyades amb les altres, les més superficials, les que campen per la terra enriquida i que t’alimenten l’esperit, les que et fan sentir allò que sents i et fan pensar com penses.
Jo som menorquí, repetesc. Les arrels que m’han fet créixer s’estenen per aquestes terres, han xuclat de la terra prima de nostres camps i m’han alimentat d’un esperit mal de trobar. Són alaiorenques, aquestes arrels, sens cap dubte.
Un arbre menorquí empeltat en un plançó mig turolenc mig valencià? Potser, però penseu que els empelts es fan per gaudir de fruita millor. I, no és açò que cerca tot bon hortalà?

EL BEURATGE DE NA KISBIS

Estances de casa talaiòtica (Sa Torre d'en Galmés). Foto d'en Pep Gómez.

La reacció de ma mare havia estat just la que em temia. Segur que s’havia preocupat fins a morir, però mai no m’ho demostraria. Ni per un instant podia oblidar aquella fermesa que, de vegades, arribava a semblar-nos cruel.
La conec bé, a ma mare, em vaig dir. Ens estima més que a res en el món i faria qualsevol cosa per noltros. Llavors, si havia decidit deixar-me a ca la guaridora era perquè confiava en ella, del tot. Segur que era la forma més ràpida per recuperar-me.
Pobre, ma mare, sempre preocupada pel meu futur! D’ençà que vaig néixer i els estels van rallar, els seus esforços havien anat en una única direcció: aconseguir que s’acomplís l’auguri. Com l’omplia d’orgull que un dels seus cadells fos el predestinat a convertir-se en el bàlar més important! Però les coses no es fan soles, em recordava a tothora; i si qualque vegada se m’oblidava, ella m’ho tornava a recordar; què tot ens ho hem de guanyar, em deia. Sé que el destí passa per anar-me’n enfora i que, per assolir-lo, necessitaré les forces intactes, sense merxes ni cicatrius que m’alenteixin el voleiar dels braços, que afebleixin el cop de les meves pedres. No, jo tinc que ser un guerrer sencer; sinó, com podré guiar la meva illa cap a la unitat augurada?
Ajagut i adolorit, vaig maleir al falcó. Però ben mirat..., quina culpa en tenia, pobre animal? Ella només defenia la niada com a bona mare, com ho faria la meva si arribés el cas. O com ho faria jo per n’Ainerís, pels germans, pels meus fills quan els tingués. Bé, deixau, Bàlash, que tampoc en trauràs res de culpar-te. Ben cert que he sigut un inconscient, però ja està fet. Ara només puc esperar. I pregar a la Mare per a que tot vagi bé? Mai fa mal, açò.
Na Kisbis va tornar amb un tassó a les mans. Just entrar, l’estança es va omplir d’aromes suaus, d’unes fragàncies que sortien del beuratge fumejant; només olorar-les em vaig sentir reconfortat. Se’m va desembullar el cap i la vista se’m va desentelar. Era com si les arts més amagades de la guaridora, aquella màgia de la que tothom rallava, m’hagués envoltat per fer-me millorar d’una flairada.
—Pren açò, Bàlash. Beu-t’ho ara que encara és calent. I t’ho has de prendre tot, i sense protestar. Res de no m’agrada, que és amarg i tot açò que deis els homos, que ja us conec, jo, al homos! Voleu donar-vos-les de durs i després us queixeu per qualsevol cosa.
Sense gaires miraments em va posar el tassó a la boca i em va fer engolir-lo; cremava. Se’l vaig arrebassar de les mans per, obedient, continuar bevent, aquesta vegada, però, amb xarrupades curtes i bufant abans d’intentar fer-ne un altre. Na Kisbis se’n reia pel baix. Ara sabia perquè m’havia avisat, la guaridora. Què ho era d’amarg, allò! Quin oi!
—Sé que no ho tindria que demanar, açò, però, com pot ser que un beuratge tan dolent, imbevible diria jo, pugui arribar a guarir? —I és que era incapaç de fer dos glops seguits sense recuperar l’alè.
—Que te’l beguis, et dic! Només t’ha d’importar que guareix, i res més. No ets el primer que se la beu, aquesta tisana. O et creus especial, tu?
—I tant que no... Però, i aquest sabor tan amarg? —N’Ainerís també se’n reia, però jo no li veia la gràcia per enlloc.
—Si insisteixes... però t’aviso que, saber-ho, no li treurà l’amargor. El sabor que dius no poder soportar se’l dona l’arrel de l’aristolòquia. La conèixes? Me’n refio més de la que creix a les cales de tramuntana abans que la dels canyars; aquesta me la van dur d’ets Alocs. I l’olor..., ah!, açò sí que t’agrada, eh? Menta i camamil·la, però potser ja ho has endevinat. I ja no et diré res més, foner xafarder, que és el meu secret. N’Ainerís ja el coneix; però és que ella és ma hereua i ho ha de saber tot.
—I açò em traurà les febres? I recuperar les forces? Sembla cosa de màgia... Tan dolent i alhora tan bo...
—De màgia, res, fill meu: ciència, a açò se li diu ciència, i art. L’art de guarir. Et confesso que l’eficàcia del beuratge depèn molt d’un ingredient força estrany, i que no sempre en tinc. —Va mirar sa filla i va afegir—: Què fem, Ainerís? Li diem? D’acord, però només perquè tu vols... Escolta, Bàlash, és un secret —i va abaixar la veu—: l’escorça de l’arbre d’orient. Me la duen aposta els mercaders, des de l’orient més llunyà, a l’altra banda del mar. Però has tingut sort: me’n quedava un grapat; prou per les teves tisanes. Açò sí, qui vengui ara es tindrà que esperar. I prou de xerrameca i beu. Em vaig carregar de valor i vaig seguir xarrupant la maleïda tisana. Em vaig prometre que ningú mai no dirà que en Bàlash de Balariash s’ha fet enrere per por d’una tisana, per molt amargant que sia. I si aquest suplici m’ha de servir per millorar, me beuré totes les tisanes del món, per dolentes que siguin. Confiï en la guaridora, i amb n’Ainerís. Elles m’adobaran i tornaré a ser en Bàlash d’ahir. Ves quines coses, vaig seguir rumiant, només va ser ahir que em vaig despenjar pel penyal? Em semblava que havien passat jornades senceres des de llavors. L’estat d’inconsciència en què m’havia vist postrat m’havia fet perdre la noció del temps. Hores d’ara em sentia inútil, allà estirat, sense poder-me moure. I estava avergonyit perquè havia estat el meu capbuit el que m’havia dut fins aquell estat. L’únic de bo que tenia tot allò era la proximitat de ma estimada, i la seva mà, tocant-me.

HONDEROS DE LA MENOR Libro II

"Honderos de la Menor Libro II En la Menor y en la guerra" és la segona part de la trilogia (en castellà) que vaig iniciar amb "Honderos de la Menor Libro I Bálash" (Ed. Grafema, 2007) i per fi és aquí.
Després de la fallida econòmica de la editorial que estava a punt de publicar-la, vaig tenir que recórrer a la editorial on-line Bubok perquè aquesta segona part de la trilogia veiés la llum. Era evident que cap editorial se interesaria per una segona part d'un llibre que ells no havien publicat. Per tant, poques opcions em quedaven.
Sé que el temps d'espera ha estat massa llarg, però ara, per fi, podeu continuar amb les aventures d'en Bálash i els seus companys, des que arriben a Ibèria fins a la invasió de Italia, sense oblidar la vida dels que quedaren a l'illa (Balérish, Ainerihs i companyia).
Estic segur que si la primera entrega us va semblar acceptable i vareu aconsseguir llegir-la, aquesta us agradarà encara més.
Us adjunt el link perquè us sigui més fàcil accedir-hi.

http://www.bubok.es/libro/detalles/18615/HONDEROS-DE-LA-MENOR---Libro-II-EN-LA-MENOR-Y-EN-LA-GUERRA

Que el disfruteu tant com jo vaig gaudir escribint-lo.

EN BÀLASH I N'AINERÍS

Interior de casa talaiòtica (Talatí de Dalt). Foto Pep Gómez.

Una altra vagada, només sentir-la, el benestar m’embolcallava. Tan bé em sentia que vaig intentar incorporar-me per veure-la millor. Aleshores, vaig notar que qualque cosa se'm trencava a l’esquena. Un dolor agut em va recórrer l’espinada, com si un llamp em travessés de banda a banda. Trasbalsat, em vaig deixar caure sense cuidar-me de no copejar-me la ferida. Un altre llamp... On era el benestar, ara?
—Què fas? —La veu de n’Ainerís era plena de retrets. Havia dessat l’endolciment per una altra estona; ara tocava ser maleita, ara tocava ser guaridora—. Te’m dit que no et moguis. Si t’encaparres en fer bogeries només aconseguiràs que la ferida s’obri. I qui sap que pot passar, llavors... D’aquí una estona et renovarem l’emplastre i et sentiràs millor, més fresc, però ara quiet. La ferida s’està encrostant i açò és bo. No podem permetre que es faci mal bé, la crosta. És molt important per la cicatrització, la crosta; fa que la carn creixi ferma i, sobretot, protegida dels mals.
Quan se’m va mig encalmar el mal de l’aixecada i vaig ser capaç d’escoltar-la, em vaig adonar que la mirava bocabadat. Semblava una altra, n'Ainerís, quan xerrava de malalties i de ferides; una al·lota que havia dessat vergonyes, una al·lota tot seguretat.
—D’aquí uns temps, no gaire, només et quedarà una senya de l’aventura. La cicatriu del falcó; mira, així la pots anomenar. Però, tranquil, que quan el sol la torri ni es veurà. De totes maneres, crec que el teu cap se’n recordarà d’aquesta bogeria. Mira que ho sou! Ma mare us diu foners, per afalagar-vos, però encara no ho sou. Què va!, aprenents, açò és el que sou. —Em va posar la mà al front i va afegir—: I ara, quiet, que encara em d’abaixar els focs. Ma mare no em perdonaria que m’oblidés d'açò, i si sabés que és per xerrar...
Ara, Bàlash; ara la tens tan a prop que li pots rallar sense aixecar la veu.
—I tota l’estona has estat al meu costat, Ainerís? —Era a punt de dir-li qualque cosa més, qualque paraula més tendra, però com que vaig veure que la vergonya li tornava, ho vaig deixar anar; no volia trasbalsar-la—: En quin moment del dia estem? És que, aquí, a la foscor de l’estança, som incapaç d’endevinar-ho. La claror just s’escola per la volada... I les lluminàries me l’emmascaren, la claror. I tampoc sé quant temps...
—Duus des d’ahir capvespre amb noltros. Que no te’n recordes? Vas arribar del barranc, ferit per l’atac d’un falcó. D’açò sí, no? —Vaig afirmar amb el cap—. La nafra era molt lletja. I encara sort que en Kàstysh te l’havia embenat... Ara és mig matí d’un dia preciós. —Sense deixar de refrescar-me el front, va continuar—: Sort que se’t va ocórrer venir; podries haver-te dessagnat. Després que la vaig avisar, ta mare va venir tot d’una, però tu no te’n vas entèmer: dormies com un fillet. Les llavors de cascall mai no fallen quan es tracta de fer descansar. —Mentre tornava a remullar el llenç, va afegir—: Quina dona, ta mare! De primeres, es va preocupar molt, però tot d'una es va asserenar. És la primera vegada que la veig trasbalsada, na Katis. No sé què es van dir, perquè a jo no m’hi van deixar ser, però ben prest es van posar d’acord.

—I no la vas sentir, a ma mare? No saps què va dir? Semblava molt enfadada?
—Jo diria que sí. Però, no et pensis, al menys davant meu no ho va fer gaire evident. Què n’és d’admirable, ta mare! Sempre tot ho rodeja de serenor, com si fos el seu natural, la serenor, com si no li costés gens fer les coses. Domina qualsevol situació a la que s’enfronta. Però no t’enganis: quan tornis a ca teva, te n’espera una de bona! Mesquinet meu! —I va esclatar a riure.
I aquell sí que era un riure dolç, molt dolç. La cara se li va encendre, les galtes li van esclatar en colors. I els ulls, més foscos que mai per les penombres, espurnejaven encesos pels reflexes de les lluminàries de sèu; i es movien, juganers, mirant-me. I com em miraven! Com si em volguessin travessar. N’Ainerís havia deixat enrere la vergonya i se’m mostrava com era, com jo la somiava: plena d'encant, radiant de bellesa. I, alhora que agraïa aquell moment d’intimitat, em maleia com mai. Perquè per poc que les forces m’haguessin acompanyat, l’hagués abraçat amb tota la dolçor que reservava per a la primera abraçada i, si m’atrevís, amb la passió que estotjava pel primer petó.

Maleït sia el falcó que m’havia pres les forces! Però no, maleït falcó no, maleït sia el meu mal cap, que per ell em veia ajaçat i sense èima de res! Aquell petò..., quantes vegades l'havia somiat!

EN BÀLASH ES DESPERTA A CA LA GUARIDORA

Sala hipòstila adosada a csa talaiòtica (Sa Torre d'en Galmés -magatzem, cortal?-). Foto pep Gómez.

Quan vaig despertar no sabia on era. Què m’estava passant? Tenia el cap embullat i em redoblava com el timbal d’un glossador embogit; i feixuc, com la pedra capselera més gran del santuari. Braços i cames semblaven voler emprendre el vol, cadascun pel seu compte. Per provar-me, vaig intentar moure’ls, un rere l’altra; però, res, es van negar a obeir-me. I els ulls..., els ulls tampoc se m’obrien. Em coïen de forma insuportable. Sentia la urgent necessitat de fregar-me’ls. Però, com fer-ho si no podia moure’m? Potser som mort i açò és el que senten els que són de camí cap a la Mare.
I llavors, un regalim fred se’m van escolar coll avall. I el cos, que jo imaginava inert, va esclatar en esgarrifances que ja no vaig poder controlar. Així, tot tremolant, vaig tenir la certesa de que, almanco, era viu.
Quan ja pensava que la tremolor mai no s’acabaria, vaig sentir un cop de frescor al front que em va tranquil·litzar; per força, el contrast em va deixondir una poc. Tornava al món dels vius. I com sorgint-me del recó més amagat, d’on jo pensava que ja no em quedava res, vaig sentir créixer una bonança impensable, un plaer mai imaginat. Fins i tot podria assegurar que vaig veure com els mals esperits m’abandonaven i com l’escalfor, que fins aleshores m’havia consumit, s’esvaïa.
Una suavitat amagada, l’acaronament d’uns dits dolços però forts alhora, em va acaronar la pell bullent de les galtes. Una explosió d’aromes coneguts es va mesclar amb un reguitzell d’incerteses. Però tota aquella barreja, força inquietant, em va dur la certesa de que aquells eren els seus dits: eren les mans de ma estimada que m’estiraven cap a la vida.
Ainerís... Ainerís era al meu costat. Sí... Desconec com ho va fer, però ja no hi pensava, en tremolors; poc m’importava aquell tabaleig dissonant que poc abans m’embogia. Era sa màgia la que m’estava duent una llum nova que tot m’ho aclaria: el sentits i les certeses. Sí, era viu, i era amb ella. Què més volia?
La seva veu m’arribava esmorteïda, com si fos molt més enfora del que les seves mans volien confirmar-me. De nou vaig intentar a obrir el ulls, i aquella vegada ho vaig aconseguir. I allà era ella: la visió més desitjada, que va aparèixer entre boires espesses, difuminada com la llum del capvespre. Vaig fer esforços enormes per esclarir la mirada. Desitjava beure-me-la sencera, engolir-la d’una empassada. Però no sabia com fer-ho perquè el cos m’obeís. Sentia com si surés, com si les ones se me'n duguessin sense poder fer-hi res per rebel·lar-me. I encara que sabia que ella m’esguardava, que per fi tenia a què agafar-me, era incapaç de returar el desgavell que m’assetjava.
Una veu aguda, distorsionada, que gairebé no vaig ni reconèixer, va ressonar-me eixordadora.
—Mare, corre, vine! En Bàlash! S’ha despertat!
—No cridis, no veus que el molestaràs? —La veu de na Kisbis encara m’arribava més allunyada i, de fet, no estava gens segur d’entendre-la; potser només m’imaginava què deia—. Deu tenir el cap com un timbal i si crides...
—No estic cridant, mare. —La pobre Ainerís havia baixat el to de veu fins a convertir-lo en un xiuxiueig gairebé inapreciable—. Mai faria res que pogués molestar-lo.
—Surt... Va, deixa’m passar.
Llavors vaig aconseguir mirar els ulls de ma estimada. Volia dir-li tantes coses! Tot el que sempre havia desitjat dir-li des de la distància, a les cisternes, al mercat, a qualsevol lloc on la trobava. Però ella mantenia la mirada abaixada, avergonyida. Tampoc no vaig atrevir-me a rallar; de fet, no sé si hagués tingut prou forces per fer-ho. Malgrat tot, em vaig tranquil·litzar pensant que, per ventura, ben prest podria obrir-li el cor, dir-li quant me l’estimava. Les amorosies que empenyien per escapar-se’m se les murmuraria a cau d’orella, sense mirades amagades, sense sentiments llunyans.
Per fi, vaig recollir forces de no sé on, i vaig dir:
—No, guaridora, deixa-la que no em molesta. —I aquella veu no em va semblar la meva; era més dèbil, com esqueixada, però, estranyament, amb un to més greu del que la recordava; i havia aconseguit dir la frase sencera. Tot un progrés.
—Calla, Bàlash. No intentis xerrar. —La mirada de na Kisbis, que aquesta sí la vaig poder veure, era dura, gens amorosa—. Despertes i ja vols menjar-te el món. Foners..., sempre igual! Descansa, què bona falta et fa. Ta ferida encara és tendre i qualsevol esforç pot revifar-la. Ara mateix, quan aquesta escandalosa m’ha cridat, estava preparant-te una tisana, que et beuràs com un bon al·lot. Estàs millor, és cert, però els focs encara et cremen. No ens podem descuidar.
I després de dir açò, ens va deixar sols. Vaig mirar de nou a ma estimada, i aquesta vegada nostres ulls es van creuar per uns instant.
—Gràcies, Ainerís —vaig gosar dir-li—. Sense voltros, mai no m’hagués curat.
—No frissis tant. Encara no n’estàs de curat, Bàlash. —Aquella veu tan dolça, ara sense distorsionar, va ser com el millor dels beuratges que m’haguessin pogut preparar. Llavors, per reforçar aquella sensació tan plaent, em va posar la mà al braç—. Però ho faràs, et curaràs. Ma mare és la millor guaridora de l’illa i m’ha promès que quedaràs com a nou. I ara, fes-li cas i descansa. La tisana t’anirà molt bé. Ja la vas prendre, però com que no hi eres...