dissabte, 20 de juny del 2009

FONERS - INICI DEL TERCER CAPÍTOL

Quan vaig despertar no sabia on era. Què m’estava passant? Tenia el cap embullat i em redoblava com el timbal d’un glossador embogit; i molt feixuc, com el capitell més gran del santuari. I, a la vegada, braços i cames semblaven voler emprendre el vol, cadascun pel seu compte. Com si fes proves, vaig intentar moure’ls, un rere l’altra; però, res, es van negar a obeir-me. I els ulls..., els ulls tampoc se m’obrien. Però em coïen, de forma insuportable. Sentia la urgent necessitat de fregar-me’ls. Però, com fer-ho, sinó podia moure’m? Potser som mort, se’m va acudir, i açò és el que senten els que son camí cap a la Mare.
I llavors, un regalim fred se’m van escolar pel coll. I el cos, que jo imaginava inert, em va esclatar en esgarrifances que ja no vaig poder controlar. Així, tot tremolant, vaig tenir la certesa de que, al menys, era viu.
Quan ja pensava que la tremolor mai no s’acabaria, vaig sentir al front un estrany cop de frescor que em va tranquil·litzar i que, per força, em va deixondir una poc. Em va semblar que havia tornat al món dels vius. I com sorgint-me del reco més amagat, d’on jo pensava que ja no hi quedava res, vaig sentir créixer una bonança impensable, un plaer mai imaginat. Fins i tot podria assegurar que vaig veure com els mals esperits m’abandonaven i com l’escalfor, que fins aleshores m’havia consumit, s’esvaïa.
Una suavitat amagada, l’acaronament d’uns dits dolços, però forts alhora, se’m va posar sobre la pell bullent de les galtes. Una explosió d’aromes coneguts es van mesclar amb un reguitzell d’incerteses. Però tota aquella barreja, força inquietant, em va dur la certesa de que aquells eren els seus dits: les mans de ma estimada que m’estiraven cap a la vida.
Ainerís... Ainerís era al meu costat. Sí... Desconec com ho va fer, però ja no hi pensava, en tremolors; poc m’importava aquell tabaleig dissonant que poc abans m’embogia. Era sa màgia la que em duia una llum nova que tot m’ho aclaria: el sentits i les certeses. Ara n’estava segur: era viu, i era amb ella. Què més volia?
La seva veu m’arribava esmorteïda, com si fos molt més enfora del que les seves mans m’afirmaven. De nou vaig intentar obrir el ulls, i aquella vegada ho vaig aconseguir. I allà m'esperava la visió més desitjada. Preocupada, va aparèixer entre boires espesses, difuminada com la llum del capvespre. Però no hi havia cap dubte: era ella. Vaig fer esforços enormes per esclarir la mirada; també li volia somriure. Desitjava beure-me-la sencera, engolir-la d’una empassada; meva per sempre. Però no sabia com fer-ho per a que el cos m’obeís. Era com si surés, com si les ones me'n duguessin d’un lloc a l’altra sense poder fer-hi res per a rebel·lar-me. Malgrat saber que ella m’esguardava, que per fi tenia quelcom a que agafar-me, era incapaç de returar el desgavell que m’assetjava.

10 comentaris:

Eva ha dit...

M'agrada molt la versió catalana! I ja estàs tardant en acabar la traducció del primer, la correcció del segon... Vull el tercer JA! Necessito saber com acaba això... Potser una petita pista?

Unknown ha dit...

jajajaja... si que tens presa. Poc a poc i amb bones, que diuen al meu poble.
Ara en serio, estic traduint aixi que puc, però no donc l'abast. A més, tu ja saps de què va...

txell ha dit...

ara m'agrada molt més! ui, vaig a llegir aq entrada que he passat directament al comentari! jiji

txell ha dit...

osigui, aq text no és de na palònia, és del 1er llibre.
Aquesta història no la tinc controlada, però és made in pep total. ja aniràs penjant més cosetes, oi que si?! pq, aq senyor que parla, qui és? què li ha passat?

Eva ha dit...

Quina crueltat la teva, Pep! Tenir-me aquí, aguantant sense saber com acaba la història, amb la mel als llavis... Estic com en Bàlash, incapaç de returar el desgavell que m'assetja.

Unknown ha dit...

M'agrada que us agradai, pr açò ho poso, per anar provant el què de aquesta reescriptura. Perquè, Txell, açò és aquest relat, l'inici d'un dels capítols reescrits del llibre en castellà que vaig publicar. I és reescriptura pequè de l'original castellà només conservo la història. La resta, tot nou, i espero que millor, o al menys llegible (que l'altre era una mica infumable).

Anònim ha dit...

Tus palabras revelan sensibilidad apabullante contenida en cada frase. Sensibilidad que resurge impetuosamente entre cada línea de tu historia. Pero.... será sensibilidad experimentada o quizás....tan solo.. pura sensibilidad percibida.... sí, seguro que percibida.

Unknown ha dit...

Gràcies, anònim, però no sé si aquesta sensibilitat de què parles és experimentada o percebuda; així com tampoc sé si existeix o no tal sensibilitat. Jo voldria pensar que sí, que la tenc. I si la tenc, crec que tens raó i que és més percebuda que res.
Saps, anònim, als blogs dels meus companys darrerament hi ha una gran profuisió de comentaris anònims. I no és que em molestin, els comentaris anònims, que tothom fa el què vol, i açò és un forum obert on s'agraeix l'opinió de qualsevol, bona o dolenta, però sí que m'agradaria saber amb qui parlo.
M'agrada tenir-te per aquí, així que repeteix sempre que vulguis.

Anònim ha dit...

La identidad es insignificante si las palabras son acertadas. Y cual es la importancia de conocer la existencia de alguien que hace una aportación sincera ante la expresión de otro igual???
Si la presencia molesta sin una cara añadida no está de más decir que presento mis disculpas y mi despedida, para seguir mis andaduras por mis incursiones cibernéticas. Sino es asi espero poder seguir disfrutando de tus textos en mis atardeceres dominicales.

Unknown ha dit...

Si has rellegeixes la meva resposta anterior, te n'adonaràs que t'he donat la benvinguda i t'he convidat a repetir sempre que vulguis.
Com t'he dit, açò vols ser un furum on tots doneu la vostra opinió i aporteu els comentaris que cregueu oportuns. Jo intento aprofitar-los per millorar.
Estaré encantat de tenir-te amb mi sempre que vulguis.