diumenge, 28 de juny del 2009

FONERS. CAPÍTOL I - FRAGMENT: AINERÍS

Després de refrescar-nos i d’enseuar-nos amb fregues violentes em sentia de nou en forma, ben net i, fins i tot, polit. La pell em lluïa sota la llum rogenca del capvespre i els muscles oliosos sobresortien airosos del meu cos estilitzat. Era cert, em trobava en plena forma, era jove i fort. Què més podia demanar-li a la Mare?
I llavors, també com cada dia, vaig cercar la visió desitjada, l’aparició que omplia els meus somnis. Allà, al racó habitual, vora la primera cisterna, la vaig veure: Ainerís, bella i misteriosa com sempre. Cabells negres, greixats amb olis aromàtics i recollits en una llarga trena, que lluïa com una nit estrellada. Ulls lleugerament allargassats, foscos i vius, que miraven de gairell cap on noltros acabaven de purificar-nos, alhora que agitava les llarguíssimes pestanyes que els abrigaven. Mans petites però fortes, capaces d’aguantar un gerro enorme, el qual omplia amb un cullerot d’ullastre. Braços llargs, esvelts i bruns, que ella sabia moure amb gràcia inusual; però també forts, clarament acostumats a pesos i feines feixugues.
Ainerís treballava acotada, amb les cames recollides sota el cos, ben visibles entre els plecs oberts del tapall que vestia. Aquelles cuixes morenes em semblaven irreals, com esculpides pel millor artista de la Grècia llunyana. La crispació dels artells sobre la nansa del gerro transmetia una sensació de força que semblava del tot aliena a un cos, en aparença, tan delicat. Perquè Ainerís era, alhora, la imatge de la bellesa i el nervi, de la fibra i de la voluptuositat. Contradiccions formoses per una dona única. Tot açò li donava un aire de serenitat madura, allunyat del habitual per la seva edat. Aquesta, però, es delatava pel caire encara infantil de la cara, més d’acord amb els tretze anys que tenia que amb els que s’esforçava en aparentar el seu cos. Però era quan la miraves fixament als ulls, quan aquesta sensació d’infantesa desapareixia del tot; idò, el seu esguard era madur, segur, d’aquell posat de les joves que ja han assolit l’estat de dona i són molt conscients del poder que açò els hi ha donat.
En aquell moment els nostres ulls es van creuar, com feien sempre d’un temps ençà. I també com sempre, les nostres mirades van dir-se paraules secretes, que només noltros compreníem. Jo estava segur que, algun dia, ens les podríem dir de molt a prop, quan fórem marit i muller.
Mentrestant jo m’embambava amb n'Ainerís, els meus germans m’esperaven impacients. I, encara que intentaven deixar-me tranquil amb la meva visió, mai no ho aconseguien del tot.
—Ja n’hi ha prou, no? Què t’ha donat aquesta dona? Per ventura t’ha fet un encanteri? —Era en Kàstysh que, malgrat conèixer el meu enamorament, s’impacientava en veure’m tan lluny de la realitat.
En aquell moment, cridada per sa mare, la guaridora Kisbis, n'Ainerís també va tornar a la realitat. Sempre seriosa, va recollir el gerro i se’l va posar sobre el cap, i es va disposar, eixerida, a tornar a ca seva. La guaridora, malgrat ser bàlar de casta original, alguns deien que fins i tot descendent directa dels primers, vivia en una de les cases més antigues de Balariash, però alhora, una de les més pobres, adossada a la murada septentrional i perpètuament exposada al buf de la tramuntana, ben enfora del coster migjorner on els més acabalats s’havien construït nous i solejats casats.
Així que la meva estimada va desaparèixer entre els carrerons ombrívols, jo vaig retrobar-me amb els germans. Li vaig dirigir un gran somriure a en Kàstysh i li vaig passar el braç per les espatlles. Amb un gest amorós el vaig empènyer costa amunt, cap a casa. No havíem de fer tard, idò, ens esperaven; sopar inclòs.
—Germà, arribarà el dia en què també miraràs una noia com jo ho faig amb n'Ainerís. Llavors m’entendràs; sabràs què vol dir estar enamorat.
—No diguis tonteries, Bàlash. Jo sempre viuré per la lluita. La meva muller serà la fona i l’únic matrimoni que coneixeré, la batalla. —Molt més seriós del que era habitual en ell, va afegir—: Recorda sempre el què te dit, germà.
—Ho faré, i et llançaré aquestes paraules a la cara quan et vegi perdre el cap per una noia de pits generosos i ulls dolços.
Kàstysh em va respondre amb un somriure trist i una lleugera empenta, la qual cosa em va obligar a caminar davant d’ell, tot pujant el turó en complet silenci. Tan seriosos estàvem que fins i tot els petits ens van seguir callats i estranyament tranquils. Potser era el cansament, que començava a copsar-nos, i ben segur que als fillets més que a noltros.

6 comentaris:

Eva ha dit...

Com saps escollir els fragments, punyetero! Aquest és preciós i ara em vé al cap un del segon...

Unknown ha dit...

Gràcies, Eva, encara que tu que tu no ets precisament imparcial, t'ho agraeixo.
Dius que et ve al cap un fragment del segon...quin?

txell ha dit...

res a dir, només que hi ha una falta...la resta, "estupendu"!

Eva ha dit...

Ja sé que no sóc del tot imparcial, però la història és molt bona, això sí és cert. El fragment que em vé al cap és una trobada entre l'Ainerís i en Balèrish que es fan una abraçada i... Ah! I la primera trobada entre en Balèrish i la Ionnha, me la vaig rellegir també vàries vegades... Com veus em pot la vena romanticona!

Unknown ha dit...

Ostres, Txell, ho sento. Mira que m'ho he repassat mil vegades, però sempre se'm cola qualcuna, de falta.
Quin desastre, açò de ser autodidacta...

Eva, no t'extranyi que alguns trossos dels dos llibres tenguin una retirada. Pensa que jo soc el mateix, amb la qual cosa és fàcil que vegi situacion semblants de maneres semblants. Açò o que no sé escriure escenes romanticones i, per açò, em repeteix.

Eva ha dit...

No, no... Si no pretenia dir que les escenes dels dos llibres siguin iguals, ni molt menys. La única cosa que tenen en comú és que hi han un home i una dona, res més. Però a mi m'agraden les escenes així, en que es mostren sentiments. En que el lector se n'adona del que senten els personatges. I creu-me! Se't donen fantàsticament les escenes romanticones... No et dic que me les vaig rellegir vàries vegades de tant que m'agradaven?