dilluns, 17 de març de 2014

Un tomb inesperat

Publicat a S'Ull de Sol, febrer 2014

Ell n’acabava de fer cinquanta-quatre i, no feia gaire, pensava que tot s’havia acabat.  Moments de desesperació solitària; els amics que, sense gaire èxit, intentaven animar-lo; i la seva dona, que dia darrere dia, maldava perquè no s’enfonsés. Ell, però, malgrat el desànim, estava segur d’estar fent el que havia de fer. Tanmateix, només ell sabia quant li estava costant que la cara no li reflexes l’angoixa que l’engrapava. Passar aquell tràngol, es repetia, era cosa seva. Sí, seva i de ningú més.

   Potser en un cop de geni es va convèncer de que, si res ja no havia de ser com abans, al menys volia que la fi del camí l’enxampés lluitant, com un dels herois d’aquelles sagues nòrdiques que darrerament llegia, on els guerrers desitjaven morir amb l’espasa a la mà, l’única manera perquè Thor els guiï fins el Walhalla, amb les Valquiries. Però ell no somiava en paradisos definitius ni en verges guerreres, ni en res que no fos retrobar una pau espiritual que havia perdut des que, per raons que ni comprenia ni volia intentar comprendre, algú havia decidit arraconar-lo.

   Ara, que semblava que el malson era a prop d’acabar-se, eren moltes les vegades que havia pensat que potser ho havia fet massa grosser, que ben bé no sabia per què s’havia angoixat d’aquella manera. Tant que, malauradament, havia fet patir als que l’estimaven. La veritat, però, era que havia estat a una passa, una passa molt curta, de retre’s, de deixar-se anar. Ningú més que ell ho sabia.
   Des de que la vida per fi li havia fet aquell tomb inesperat inesperat, però molt desitjat, unes preguntes no havien deixar de rondar-lo. Què l’havia provocat, aquell canvi? Què havia fet, si és que havia fet alguna cosa, per afavorir-lo? Com havia arribat a ser un dels pocs privilegiats que havien aconseguit burlar les estadístiques passats els cinquanta? I l’única resposta que trobava, una i una altra vegada, era que havia tingut molta sort. Feia poc, una amic li havia recordat que la sort havia que cercar-la, que si no se l’encalça mai no surt a camí. I potser era cert. Ell l’havia cercat amb totes les seves forces, amb les poques que tenia. Ell hi era, sí, cada dia hi era, encara que fos anímicament esgotat.
   Malgrat aquest convenciment, ell sabia que havia estat un privilegiat. Coneixia gent tan preparada com ell, i molt més, que encara esperava, i desesperava. I, llavors, per què ell sí i els altres no? I com que no hi havia trobat una explicació plausible, només havia pogut deduir que no certificar que, vés a saber per quina carambola del destí, havia trobat una gent que, justament, el cercava a ell, o el que era el mateix, a una persona de les seves característiques. El més important, però, era que aquesta gent havia tropissat amb ell justament perquè hi era, perquè mai no s’havia amagat per plorar la seva desgràcia.

   Sí, el cert era que havia tingut molta sort, moltíssima, s’havia repetit milers de vegades, però també ho era que la sort se l’havia cercat. 

2 comentaris:

duralex1964 ha dit...

Un buen relato. Me suena a un tanto autobiográfico jeje. Felicidades Pep!!!

Pep Gomez Arbona ha dit...

Sí, por qué negarlo: es un tanto autobiográfico. Por suerte!
Gracias por pasarte por mi espacio y por leerme.