diumenge, 12 de maig de 2013

Primaveres


Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2013
Flor de palònia. Foto Pep Gómez

Umbel·la de pastanaga silvestre. Foto Pep Gómez.


Des que era ben petit que la primavera ha estat la meva estació preferida. Sí, molt més que l’estiu, amb aquelles calorades, amarat de suor tot lo dia.
   Jo era un al·lot de primaveres, una estació que sempre he pensat que té allò d’especial que cap altra estació no té i que la fa tan atractiva. Jo m’adonava que els dies s’allargaven i, per tant, tenia més temps per ser a l’ample, on m’agradava ser. Podia desar l’abric a n’es “ropero”, aquell sau tan incòmoda que no em deixava trescar com jo volia. I les cames, nues per dessota els camals dels calçons curts, per fi barataven de color i deixaven d’estar permanentment enrogides pel fred. Sí, era un canvi que s’agraïa molt. Només quedava la pluja, aquella pluja intermitent, a voltes inesperada, que, de tant en tant, em deixava xop i aconseguia que momare em renyés com ella solia, sense renyar gaire. Però no me molestava, la pluja, fins i tot m’agradava. I és que sabia que, darrere d’aquells ruixats, els camps enverdien, esclataven flors de tots colors i els marges bullien d’animalons que, a jo, m’omplien de curiositat. Pobres, els escarabats i les papallones, els cucs i les marietes, pobre fins i tot qualque pardal caigut del niu que jo m’afanyava per recollir i alimentar amb un comptagotes de mon pare. Tots ells anaven a parar a ca nostra, en capses de cartó que jo estotjava a dins des soterrani, on, invariablement, els pobres solien morir malgrat els meus esforços.
.
   Va ser en aquelles èpoques en què em va néixer l’amor per la natura.  En aquells capvespres en què, amb sa bicicleta, pedalava cap es Pouet o cap a sa Bassa de St. Pere, va començar a germinar la llavor de l’homo que he estat ,que ara mateix som i que faig comptes ser per sempre.

   Ara, de nou m’envolta la primavera. Ara, passeig altra volta entremig d'un esclat de colors, i el vol de les abelles em zumzumeja per recordar-me que l’estació de la vida és aqu una altra vegada. Llavors, què ha canviat perquè, ara, no en gaudeixi com quan era al·lot? Serà que ja no som el mateix, per molt que jo m’escarrassi en ser-ho ? Serà que la vida maleïda trencadora de somnis m’ha empès cap a corriols on la bellesa queda emmascarada sota l’ombra anguniosa de la realitat? Sí, amics, la realitat, dolorosa, cruel, desagraïda. La realitat, capaç d’enfosquir tots els colors del món. La realitat, que sap regirar l’alegria fins a convertir-la en patiment i melangia.  La realitat, la d’ara, la que m’envolta cada dia, ha sabut esterrossar-me sense que jo hi hagi pogut fer res.  Segurament perquè ja no som aquell al·lotet que corria pels camps plens de flors, tan ple de vida i amb tantes il·lusions. No, no ho som.