dissabte, 29 de desembre de 2012

No, no els hi hauríem de permetre


Article publicat a S'Ull de Sol, desembre 2012


Jo, com molts al·lots menorquins, vaig créixer amb les Rondalles. I ells?


Quan era petit, a l’escola tot ho estudiàvem en castellà. Crec que ja us n’he rallat, d’açò, així que no tornaré a explicar-vos cap batalleta de banderes ni de cara-el-sols, tranquils. Avui vaig per un altre camí.
   Jo, supòs que ho sabeu, provenc d’una família en la que el castellà era la nostra llengua materna. Bé, en el nostre cas, llengua paterna, perquè era mon pare qui el rallava, el castellà. Mon pare, no sé si el recordau, ja ho intentava, de xerrar menorquí, però hem de reconèixer que, sent generosos, el seu menorquí/valencià/castellà el podríem qualificar com a curiós, un exemple clar d’una fusió inintel·ligible de llengües, val a dir-ho. Però ho intentava, açò sí.
   Com és, idò, m’he demanat moltes vegades, que jo tinc com a primer idioma, l’idioma en el que pens, el català/menorquí i no en castellà? Serà per açò que vaig decidir, de forma irrevocable, d’escriure les meves quatre línees mal fetes en català i no en castellà? Al final, he arribat a la conclusió de que és així perquè el català/menorquí es la meva llengua social, dins de la que vaig créixer, la que em va ajudar a formar-me com a homo, mentre adquiria la meva personalitat. És la llengua amb la que m’identific com a persona. Per açò hi pens, en català/menorquí, per açò hi escric.
   Malauradament per jo, no va ser fins molt tard que no vaig aprendre a escriure-la d’una forma digna. De fet, no sé si ho recordau, jo vaig fer les meves primeres passes d’escriptor aficionat en castellà; un desastre, per cert. Supòs que per aquesta raó, perquè em va costar un esforç personal important aprendre-la, ara se’m regira el ventrell quan veig les travetes que, des de les autoritats balears, se li posen a la nostra llengua i al seu ensenyament.
   Moltes vegades em deman en quin idioma xerravem pel carrer, quan eren petits i s’estaven formant com a persona, els nostres dirigents actuals? Per què li tenen tanta ràbia al que hauria de ser el seu idioma? No em sembla prou normal, la veritat, aquesta caça de bruixes que han desfermat. Una persecució, per cert, que comença a assemblar-se a la de temps passats, el de les meves tres banderes i el cara el sol.
   Sigui pel que sigui, no vull imaginar els motius que poden amagar, es evident que la nostra classe política, la que noltros vam triar per majoria absoluta (bé, la que van triar ells, perquè jo no els vaig votar), està fent grans esforços perquè perdem bona part de la nostra identitat social, el nostre nexe d’unió cultural: la llengua pròpia. Repassau només el que han desballestat en poc temps.
   Jo ho he fet i no, no els hi hauríem de permetre.
   

1 comentari:

Cely Coelho ha dit...

Hola, Pep!!
Parabéns pelos completaños e pelos novos projetos. Estou com novo endereço eletronico.Estou escrevendo por esse endereço porque não tenho seu endereço eletronico. celybiscuits@hotmail.com

Aguardo sua contestação.