diumenge, 18 de novembre de 2012

Estimadíssima meva

Vista de Cala Morell i penya-segats propers.

Vista aèria de Favàritx i Addaia.













  Publicat a S'Ull de Sol, novembre 2012.

Saps que jo som d’escriure, però mai no t’havia escrit una carta, sobretot ara, que una carta és un anacronisme. Però, què vols? Som a Barcelona i no deix de pensar en tu.
   No fa tant que ens vam veure, un parell de mesos, i tal vegada dir que t’enyor és un poc exagerat. Però els sentiments són els que són. Però a l’estiu no ets la que jo record de quan era al·lot. Sí, no m’importa que m’ho diguis, perquè ho sé: no ets tu la que canvia. és la gentada que et ve a veure, que vol gaudir de tu i de la teva pau, que vol veure la mar encalmada des de les teves finestres.   
  Però, escolta’m estimada, deixa’m que et digui que ets massa generosa. Ho sé, sí, ho sé: maldes de treure’n profit, i així com estan les coses..., veritat? Però, pensa-hi, val la pena? De veritat tens temps per recuperar-te abans de que no tornin?
   El que no sé com agrair-te és el temps que sempre trobes per dedicar-me. Me reps amb el braços oberts, amb aquella claror i aquell somriure que m’omple de vida, que em regenera. I açò, tant si és estiu com si és hivern, tant si fa un sol que espetega com si bufa una tramuntana embogidora, fins i tot si fa aquella banyadura que no és gens bona pel meu mal d’esquena. Sí, quan sent que m’envoltes amb la teva abraçada, tan càlida, tan acollidora,  sé que ets la de sempre, plena de la serenitat que cerc. Sí, res no t’ha fet baratar el caràcter.
   Ara, si tot va bé, estimada meva, d’aquí poc tornaré. Sí, ho saps, no puc estar gaire sense tornar-te a veure. El que m’exaspera, però, és la gent que se n’aprofita, de tu, i que llavors encara té la barra de dir que treballa perquè tinguis un futur millor. No te’ls creguis, estimada. T’enganen. Fins i tot et volen baratar la llengua! On s’ha vist, açò? Volen aprofitar-se, com se’n van aprofitar anys endarrere. O ja no te’n recordes?  Tan prest oblides les nafres que et van deixar, les cicatrius que encara llueixes? Només et mancaven els desaprensius, desgraciats!, que volen cremar-te, com fan aquells marits embogits que diuen que estimen la dona, i la maltracten fins a matar-la.  
   Abans de tornar-te a veure, et volia pregar que resisteixis, estimadíssima illa meva, que suportis amb força tot el mal que et volen fer, que no afluixis. Tots els que t’estimam sabem que ets forta, Menorca, estimadíssima illa meva. Sí, ho ets, segurament més del que no et penses. Potser n’ets conscient, però deixa’m que t’ho recordi: jo, i sé que molts com jo, estem disposat a fer qualsevol cosa per mantenir-te viva. Potser és egoisme, que et necessitam per seguir sent el que som, però t’assegur que si ens necessites, correrem per fer-te forta. 
   No, Menorca, mai no estaràs sola.

2 comentaris:

Maria Jose Mallo ha dit...

Me ha encantado. Quien fuera isla...

Pep ha dit...

Gracias, guapísima. MIra, mañana mismo me voy para allí, nada un par de días, pero apetece.