Les classes s’havien acabat. Els dies de sortir per la porta de l’hort, la de darrere, i anar fins l’escola amb una correguda, haurien d’esperar a que s’acabés un estiu que feia dies que festejava per tots els racons de l’illa. Tots els al•lots esclataven d’alegria, i ell també. Ell feia molt que somiava amb aquell dia.
Sí, l’al•lot sabia que, des de llavors, potser podria dormir un parell d’hores més —si és que a ca seva allò era possible—, que aniria amb la bici i els amics fins Sa Bassa de St. Pere o s’Alzinar d’en Salord per jugar a fer casetes amb les branques somortes de pins i alzines, com aquella que havien fet l’any passat dalt d’una alzina revellida i plena de verdet. Segur que qualque dia s’aproparien al lloc d’es conco d’un dels amics i, l’amo, amb aquella cara de bon homo que posava, els deixaria que l’ajudessin a recollir les vaques i, amb un poc de sort, podrien manar la bístia quan anessin a recollir les garbes de sa tanca d’enfora. Com havien xalat, aquell dia! S’havien imaginat que eren els conductors d’una d’aquelles diligències del far-west , les de les pel•lícules que tant li agradaven a l’al•lot, i que una banda de pellroges els encalçava amb els seus cavalls de taques blanques i negres —de fet, eren les vaques que pasturaven a la tanca del costat, res més que açò—.
Però ell, aquell al•lot, omplia el seu món de fantasies, d’històries, de mons imaginaris. A ell, però, no li feia falta sortir de ca seva per divertir-se; tenia un altre delit que no campar a l’ample pels camps torrats pel juliol de l’illa. A ca seva, al costat del soterrani, tenia “l’amagatall” —ell li deia així, però en aquell amagatall era on sa mare feia la bugada i cosia—. Allà, l’al•lot recreava uns mons imaginaris, uns mons que només eren seus. Sí, allà era on escampava el contingut d’aquell “tambor” de sabó caramull d’homenets de totes mides. I, quan ho feia, quan deixava anar aquella munió d’homes i d’animals, de casetes i tipis indígenes, de murades de fusta i saloons, l’al•lot es convertia en creador de vides, d’històries, de tragèdies, d’il•lusions; feia i desfeia segons el moment, segons l’ànim d’aquell dia.
Aquelles figuretes de plàstic no només eren indis i caw-boys de l’oest americà —la majoria sí que ho eren—; també hi havia pirates coixos, soldats moderns amb bazuques i canons, herois napoleònics de capell emplomallat i uniformes plens de colors, i qualsevol mena de personatge que se li hagués acudit d’imaginar als creadors de joguines infantils d’aleshores. Amb les figuretes que més xalava l’al•lot, amb les que fantasiejava les històries més delirants, era amb les d’aquell poblat de pellroges que li havien dut els Reis de l’any passat. A ell li agradava pensar que eren de la tribu dels siuox, els més valents de les praderies, els seus herois; i és que, sense saber perquè, se sentia molt proper a aquells homes seriosos i valents, a aquells homes que no volien que cap forà —l’homo blanc— els espatllés el seu món de sempre; a més, aquells siouxs eren capaços de muntar al pèl sobre uns cavalls de crins escabellades, de colors llampants i, mentre assetjaven les caravanes, feien uns crits de guerra que ell, aquell al•lot fantasiós, envejava.
Potser aquell món, el dels siouxs, els dels herois de les praderies, no era el de d’alzinar on construïen casetes de post on amagar-se i rallar de coses prohibides, ni els del lloc on la bístia es convertia en un tronc de cavalls al galop. Potser no. Aquell era un món allunyat del d’una illa que l’al•lot encara aprenia a estimar. Era un món de fantasia, un món on, aquell al•lot, s’estava acostumant a viure quan l’escola s’havia acabat. Ara, passats els anys i viscudes mil vides, el que fora aquell al•lot fantasiós encara intenta crear móns, indrets on poder viure com ell creu que s’hauria de viure, històries d’uns protagonistes que, potser ja no són els pellroges de les praderies, però que també són herois que defensen la seva forma de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada