Angoixa

T’angoixen les foscors del camí que transites

I la por t’acarona l’ànima dormida.

Imatges emboirades solquen mars plens de brutícia.

I penses que tot se t’enfonsa,

Que cap part de tu ja mai no suraria,

Que ta barca mai no tocarà la riba,

Que no hi ha capser ni moll on amarrar ta vida.

Plores l’arada i els que bous ja no estiren,

Sembres al vol i saps que la grana és podrida

I maleeixes la suor de la sembrada perduda.

Terra fosca,

Fosc migdia.

Angoixa de l’ànima dormida.

DIUS

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2013

Surt el sol a na Macaret. Meravellós, com sempre. Foto d'en Pep Gómez.

Dius que s’acosta l’estiu. Dius que els dies s’allarguen, que per fi podràs treure’t el sau sense por de refredar-te. Dius que les mantes de les nits gelades començaran a molestar-te, que les podràs retornar als armaris, a les calaixeres o als arcons d’on les vas treure amb els primers freds, amagatalls arrecerats on dormiran una son estiuenca, envoltada de flaires d’espígol i farigola.

   Dius que l’estiu t’alegra la cara, que el sol et dóna color, que t’omple de vida el rostre, que sembles més sa, més fort fins i tot. Dius que quan les tramuntanes se’n van de viatge la mar s’encalma i et crida, que l’arena de les platjes et demana que l’acaronis i la trepitgis amb cura. I dius que tu no hi pots fer res, que hi has d’anar, a mimar-la, a trepitjar-la, a poc a poc, per molt que cada vegada la teva arena estigui més bruta i que els platjals ja no siguin com els que estimaves d’al·lot.

   Dius també que els camps s’eixuguen de la humitat primaverenca, que l’herba s’esgrogueeix sense remei, que les caramuixes que han omplert de flors els camps incultes de l’illa esdevenen secalls amb els que tu i molts altres hi jugàveu. I dius que llavors eres feliç, molt feliç.

   Dius que els enyores, aquells dies estiuencs, inclús quan vas aprendre a perdre-te’ls amb una serenor dolorosa. I és que no hi havia més remei que suportar aquella absència per sobreviure. I dius també que maleït el moment en què les voltes de la vida ara et permeten de tornar-los a gaudir, que ja t’agradaria haver de conformar-te amb aquella semaneta tan curta amb la que anaves fent, acostumat com estaves.

   Dius, però, que què hi farem, que són les voltes de la vida, i intentes convèncer-te de que no tot s’acaba amb aquest sotrac. Dius, o voldries dir però no et surt del tot, que després d’un estiu en ve un altre, i que si el bon temps s’acaba, que si arriben de nou els freds i les ventades, mai és per quedar-se, que mal anirà perquè no puguis redossar-te i suportar el temporal fins que, clement, el bon temps t’eixugui l’espinada. La física i la moral.

   Dius, en fi, que tot roda, que així com les estacions giravolten per tornar a començar, la vida també ho fa. Dius, o desitjaries dir, que tot s’arranjarà, que el sol de nou et bronzejarà la cara, que de nou faràs bon color, que riuràs com sempre reies, que l’arena de nou se t’escolarà d’entre els dits mentre hi juguetges. Dius que saps que la mar encalmada et refrescarà l’ànima estabornida. Dius que sí, que açò és ben cert i que potser llavors tot serà com era. Potser sí.

La Força dels Anhels a Lectures al Jardí, podcast.

http://lecturesaljardi.blogspot.com.es/

Moment de la lectura, amb Rosa Mena, de Lectures i les companyes de lectura, Ale Osaguera i Bettina Ruiz

Aquí el teniu, el podcast de la lectura que vaig fer a Lectures al Jardí, on vaig presentar fragments de la meva novel·la, "La Força dels Anhels".
   Esper que us agradi i, de passada, vull donar les gràcies a Lectures al Jardí per haver-me escollit i donar-me l'oportunitat de fer-me visible.

http://www.ivoox.com/fragmento-la-forca-del-anhels-pep-audios-mp3_rf_2091076_1.html

Primaveres

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2013

Flor de palònia. Foto Pep Gómez

Umbel·la de pastanaga silvestre. Foto Pep Gómez.

Des que era ben petit que la primavera ha estat la meva estació preferida. Sí, molt més que l’estiu, amb aquelles calorades, amarat de suor tot lo dia.

   Jo era un al·lot de primaveres, una estació que sempre he pensat que té allò d’especial que cap altra estació no té i que la fa tan atractiva. Jo m’adonava que els dies s’allargaven i, per tant, tenia més temps per ser a l’ample, on m’agradava ser. Podia desar l’abric a n’es “ropero”, aquell sau tan incòmoda que no em deixava trescar com jo volia. I les cames, nues per dessota els camals dels calçons curts, per fi barataven de color i deixaven d’estar permanentment enrogides pel fred. Sí, era un canvi que s’agraïa molt. Només quedava la pluja, aquella pluja intermitent, a voltes inesperada, que, de tant en tant, em deixava xop i aconseguia que momare em renyés com ella solia, sense renyar gaire. Però no me molestava, la pluja, fins i tot m’agradava. I és que sabia que, darrere d’aquells ruixats, els camps enverdien, esclataven flors de tots colors i els marges bullien d’animalons que, a jo, m’omplien de curiositat. Pobres, els escarabats i les papallones, els cucs i les marietes, pobre fins i tot qualque pardal caigut del niu que jo m’afanyava per recollir i alimentar amb un comptagotes de mon pare. Tots ells anaven a parar a ca nostra, en capses de cartó que jo estotjava a dins des soterrani, on, invariablement, els pobres solien morir malgrat els meus esforços.

.

   Va ser en aquelles èpoques en què em va néixer l’amor per la natura.  En aquells capvespres en què, amb sa bicicleta, pedalava cap es Pouet o cap a sa Bassa de St. Pere, va començar a germinar la llavor de l’homo que he estat ,que ara mateix som i que faig comptes ser per sempre.

   Ara, de nou m’envolta la primavera. Ara, passeig altra volta entremig d'un esclat de colors, i el vol de les abelles em zumzumeja per recordar-me que l’estació de la vida és aqu una altra vegada. Llavors, què ha canviat perquè, ara, no en gaudeixi com quan era al·lot? Serà que ja no som el mateix, per molt que jo m’escarrassi en ser-ho ? Serà que la vida —maleïda trencadora de somnis— m’ha empès cap a corriols on la bellesa queda emmascarada sota l’ombra anguniosa de la realitat? Sí, amics, la realitat, dolorosa, cruel, desagraïda. La realitat, capaç d’enfosquir tots els colors del món. La realitat, que sap regirar l’alegria fins a convertir-la en patiment i melangia.  La realitat, la d’ara, la que m’envolta cada dia, ha sabut esterrossar-me sense que jo hi hagi pogut fer res.  Segurament perquè ja no som aquell al·lotet que corria pels camps plens de flors, tan ple de vida i amb tantes il·lusions. No, no ho som.   

Bens, hivern a Menorca.

Arriba l'hivern a Balariash.

Paisatge, hivern a Menorca

De volta a Balariash, la vida de la família va tornar a la normalitat. L’hivern guanyava terreny a la tardor i els dies amb vent, pluja i fred sovintejaven. Els camps solitaris, que ben poques feines hi havia per fer, romanien en repós. Només el bestiar pasturava l’herba dels recers, maldant per arribar a la primavera amb les forces prou senceres com per complir el ritual de l’aparellament. Els savis dels santuaris havien pronosticat un hivern suau, sense gelades que cremessin l’herba. I aquesta era una bona nova pels illencs. Perquè l’herba recremada no alimentava els animals, els quals emmagrien i s’esgotaven, i perdien valor al mercat de primavera. La terra, sense el destorb del gel de les matinades, podria amarar-se de pluges i rosades, i estaria a punt pel renaixement. Tot seria com havia de ser.

   En aquesta hivernada tan benigne, els joves aprenents mai no van deixar de preparar-se, de millorar. El mestre foner, el vell Hàntish, no els perdonava ni un dia de feina. En Bàlash i en Kàstysh, de forma excepcional, van ser dispensats per sa mare de la prova de l’ullastre, com adults provats que eren. Els petits, però, van seguir obligats, sense perdonar-los ni un dia, plogés, gelés o bufés, tant feia.

   En aquell moment també era quan el Mestre Foner decidia si qualcú no era digne de continuar l’aprenentatge. La majoria dels joves que creixien als poblats illencs tenien l’esperança de convertir-se en foners, però sempre n’hi havia que l’esgarraven, que no servien o que, sencillament, les seves aspiracions eren unes altres. Els primers, els maldestres, segons el seu nivell social, eren encaminats a altres quefers. De totes maneres, no assolir un mínim nivell d’habilitat amb la fona podia arribar a ser un gran deshonor. Per sort per ells, cap dels germans Bàlar no era d’aquests. Hauria estat un escàndol. On s’ha vist, un Bàlar que no pot ser foner.

Taula de Talatí, hivern a Menorca

   Entre els que tenien altres aspiracions, els primers que solien mostrar una inclinació preferent eren els que volien convertir-se en oficiants, els homos dels santuaris. Solien ser al·lots de caire místic, tocats per la mà dels déus, deien. Uns altres, eren els que volien dedicar-se a l’art de la glosa, convertir-se en cantaires professionals. Els d’aquesta casta, solien compaginar ambdues coses: glosar i fonejar, i açò contribuïa a que fossin molt ben considerats. I és que les cançons i les llegendes eren fonamentals. Ningú no imaginava una celebració, de qualsevol tipus, sense un cantaire per animar-la o un glosador per transportar els que l’escoltaven fins el passat més gloriós. Però encara hi havia uns altres joves, els menys afortunats, que o bé eren tant poc destres que no tenien remei —també n’hi havia de malformats i amb deficiències i que, per açò, eren rebutjats— o que eren tan pobres que ni tan sols ho havien pogut intentar, els marginats. Ja fos per un motiu o per un altre, aquests mai no arribarien a ser foners i es veurien obligats a treballar els camps, com a llogats. Els més espavilats d’equests, o els més desesperats, s’embarcaven a les lleves com auxiliars sense dret a lluitar, gairebé com a servents, amb l’esperança de poder fer-ho més endavant. Pocs, molts pocs d’aquests tornaven. Però, si qualcun ho feia, assolia l’estatus de foner i la seva família prosperava. Valia la pena arriscar-se.

Una mirada, un alè, són els seus. En memòria.
Aquí amb la seva besnèta.

UNA MIRADA, UN ALÈ

Publicat a S'Ull de Sol, abril 2013

Assegut en aquella butaca tan incòmoda, escoltava l’alenar profund, ràpid, com fatigat, a que tan acostumat ens tenia. Aquell remor constant em tranquil·litzava, em demostrava que ella encara hi era, i que, per tant, jo podia continuar maldormint en postures impossibles o desgranant pàgines del cinquè volum de Joc de Trons, que tan enganxat em tenia, tot cercant una son esquiva. De vegades, quan la veia desperta, un tot bé? i un assentiment silenciós, un vols un poc d’aigua?, seguit d’una negativa també silent. Sí, la nit era plena de silencis que només esquerdava aquell alenar que la caracteritzava. Poc més.

   En un determinat moment, però, vaig aixecar els ulls per mirar-la, espantat. Què li passava? Havia deixat d’escoltar l’alè que m’havia acompanyat tota la nit. Ara, aquell silenci d’abans havia esdevingut en tan profund que angoixava. Una quietud impressionant s’havia ensenyorit  d’aquella habitació tan pulcra i tan impersonal on esperàvem, on desitjàvem, que millorés per endur-nos-la a ca nostra. Quan em vaig incorporar per veure-la millor, vaig descobrir-la amb els ulls oberts de bat a bat, un blau que mirava amb una fixesa trencada només per unes baixades de parpelles ben escasses, i el rostre, ple de serenor, seriós però més tranquil que en cap moment d’aquells dies tan dolents. I l’alè, sí, ara era tranquil, pausat, pel nas, una respiració que feia molt que no li sentia. Empès d’un impuls temorós, li vaig posar la mà sobre l’espatlla i li vaig dir estàs bé?, tens mal? I ella, sobtada, va deixar aquell estat contemplatiu, d’introspecció —sí, açò era—, per tornar als alens forts de sempre, negar amb el cap i tancar els ulls per provar de dormir un poc. Jo, sense voler, l’havia fet tornar d’un lloc llunyà, ple de pau i tranquil·litat, un racó molt personal, on s’havia refugiat vés a saber per a què. Sí, pensés el que pensés, fos on fos en aquells moments, ella era on volia ser.

   Aquells instants d’allunyament es van fer cada vegada més freqüents.  Jo maldava per no molestar-la, però una de les vegades no vaig poder contenir-me i li vaig demanar en què pensava. I ella, amb aquell somriure que només ella em sabia regalar, em va assegurar que no pensava en res, que estava bé, que res ja no li feia mal. I de nou, la meva intromissió la feia alenar amb força, per la boca, com sempre.

En Bàlash pensa en el futur i es felicita pel passat.

Vaixell fenici

El camí de tornada se’ls féu més curt. El dia havia escampat i el blau del cel lluïa com només ho sap fer després d’una tramuntanada. Per descomptat, tothom sap que l’alegria escurça les distàncies, fa manco feixucs els bassals i els fangars, i foragita l’esgotament.

  En Bàlash caminava absort. Encara no havia vist n’Ainerís i açò el tenia preocupat. On s’havia ficat? Per molt que l’havia cercat, no l’havia vist, ni tan sols al darrere de la caravana dels bàlar, on sempre solien anar. Deu ser amb qualque malalt, es va dir. Finalment, en Bàlash es va dir que la la trobaria a Balariash. Perquè ara estaven promesos; podria festejar-la sempre que volgués. Així, idò, es deixà endur pels pensaments que, des que havien acabat les proves, li rodaven pel cap. El futur.

   Primer es casaria, és clar. Després, la lleva i l’embarc a Màrish. I el llarg viatge a bord d’un dels mercants que tant li agradaven i, a bon segur, escortat per un estol de trirrems, qui sap, d’aquelles tan estilitzades que havia vist passar per davant d’Atauash. Com les havia admirat des del fortí! Quina elegància! Quina sensació de poder! Després, amb tota seguretat tocarien terra a prop de Gadir o a la mateixa ciutat, però abans s’haurien proveït a Ebossym, escala obligada en la ruta d’Ibèria.

   En qualcun d’aquells revolts del pensament, en Bàlash es demanà què hauria estat d’ells, els illencs de la Menor, si els avantpassats no haguessin foragitat els primer fenicis tot encenent la costa amb milers de focs escampats. Per açò els orientals l’havien anomenat Nura, l’illa dels focs, nom que els ponentins havien fet seu. Però els fenicis passaren de llarg i, tot cercant costes amables, arribaren a la Pityussa, molt més pacífica i mancada de gents, i s’hi assentaren i la colonitzaren fins a convertir-la en una de les factories més pròsperes de tota la Mar Occidental. Els nurair, orgullosos de les seves gestes, encara glosaven com, ran de Giammij, la costa es va encendre i els vaixells dels orientals varen fugir espantats. Eren els focs senyalers, que anunciaven l’arribada d'estranys  Però d’açò feia molt. El cert és que aquells fenicis només eren mercaders i no anaven gaire armats. Per a ells, lluitar amb la possibilitat de morir mai seria un bon negoci; millor deixar de banda aquelles costes tan hostils. Per açò, perquè no tenien cap intenció de deixar-se matar, preferiren les més acollidores platges pityusses i les riques costes ibèriques, on varen fer grans negocis. Saps què et dic?, cancloïa en Bàlash, millor així, que ara no seríem noltros, ara seríem púnics. I una cosa és ser aliats i una altre molt diferent ser un poble colonitzat. Encara els tindrem d'agrair als ponentins les gales costaneres; vés per on.

Vista de Giammij (Cala Morell) on es van encendre
els focs que van foragitar els fenicis

Caparrot fortificat de Cala Morell
de l'època pretalayòtica.

  













I no és que no s’aturessin a la Menor, els fenicis, hi tant que ho van fer al llarg dels anys, però sempre de pas; mercadejaven i marxaven. Com a molt, delegacions comercials als ports principals. Com havia de ser.