En Bàlash pensa en el futur i es felicita pel passat.

Vaixell fenici

El camí de tornada se’ls féu més curt. El dia havia escampat i el blau del cel lluïa com només ho sap fer després d’una tramuntanada. Per descomptat, tothom sap que l’alegria escurça les distàncies, fa manco feixucs els bassals i els fangars, i foragita l’esgotament.

  En Bàlash caminava absort. Encara no havia vist n’Ainerís i açò el tenia preocupat. On s’havia ficat? Per molt que l’havia cercat, no l’havia vist, ni tan sols al darrere de la caravana dels bàlar, on sempre solien anar. Deu ser amb qualque malalt, es va dir. Finalment, en Bàlash es va dir que la la trobaria a Balariash. Perquè ara estaven promesos; podria festejar-la sempre que volgués. Així, idò, es deixà endur pels pensaments que, des que havien acabat les proves, li rodaven pel cap. El futur.

   Primer es casaria, és clar. Després, la lleva i l’embarc a Màrish. I el llarg viatge a bord d’un dels mercants que tant li agradaven i, a bon segur, escortat per un estol de trirrems, qui sap, d’aquelles tan estilitzades que havia vist passar per davant d’Atauash. Com les havia admirat des del fortí! Quina elegància! Quina sensació de poder! Després, amb tota seguretat tocarien terra a prop de Gadir o a la mateixa ciutat, però abans s’haurien proveït a Ebossym, escala obligada en la ruta d’Ibèria.

   En qualcun d’aquells revolts del pensament, en Bàlash es demanà què hauria estat d’ells, els illencs de la Menor, si els avantpassats no haguessin foragitat els primer fenicis tot encenent la costa amb milers de focs escampats. Per açò els orientals l’havien anomenat Nura, l’illa dels focs, nom que els ponentins havien fet seu. Però els fenicis passaren de llarg i, tot cercant costes amables, arribaren a la Pityussa, molt més pacífica i mancada de gents, i s’hi assentaren i la colonitzaren fins a convertir-la en una de les factories més pròsperes de tota la Mar Occidental. Els nurair, orgullosos de les seves gestes, encara glosaven com, ran de Giammij, la costa es va encendre i els vaixells dels orientals varen fugir espantats. Eren els focs senyalers, que anunciaven l’arribada d'estranys  Però d’açò feia molt. El cert és que aquells fenicis només eren mercaders i no anaven gaire armats. Per a ells, lluitar amb la possibilitat de morir mai seria un bon negoci; millor deixar de banda aquelles costes tan hostils. Per açò, perquè no tenien cap intenció de deixar-se matar, preferiren les més acollidores platges pityusses i les riques costes ibèriques, on varen fer grans negocis. Saps què et dic?, cancloïa en Bàlash, millor així, que ara no seríem noltros, ara seríem púnics. I una cosa és ser aliats i una altre molt diferent ser un poble colonitzat. Encara els tindrem d'agrair als ponentins les gales costaneres; vés per on.

Vista de Giammij (Cala Morell) on es van encendre
els focs que van foragitar els fenicis

Caparrot fortificat de Cala Morell
de l'època pretalayòtica.

  













I no és que no s’aturessin a la Menor, els fenicis, hi tant que ho van fer al llarg dels anys, però sempre de pas; mercadejaven i marxaven. Com a molt, delegacions comercials als ports principals. Com havia de ser.

Bàlash i Ashannir de Sannir

Interior de casa talaiòtica de Talatí de Dalt.

Després de molt de temps de tenir oblidats els Foners que van donar origen a aquest bloc, reprenc, no sé per quant de temps, la història original, la d'en Bàlash i els seus companys d'aventures. Com a inici la conversa entre en Bàlash i els seu cossí, n'Ashannir de Sannir.

Vista de Sa Nitja (port de Sannir) des de l'excavació del "castro" romà.

En Bàlash no havia pogut evitar les festes de la victòria, no de bades n’era part important. Mig adormit, amb els ulls inflats pel vi que havia begut, feia esforços perquè el cap no li rodés gaire mentre recollia els embalums. Potser per açò no se n’adonà d’una figura desmanegada que l’observava palplantat.

   —Bon dia, Bàlash, parent estimat —el saludà n’Ashanir, son cossí sannirita, amb una veu que semblava cantar. El jove septentrional no mostrava cap estrall per festes ni celebracions, tant així que en Bàlash es va dir que o no havien celebrat res, els septentrionals, o tenia una capacitat de recuperació extraordinària.

   —Que la Mare t’ompli de benediccions, mon germà —contestà Bàlash—, i sies benvingut. Has menjat? Anem a les fogueres, que qualque cosa hi haurà.

   —Gràcies, però estic servit. No volia anar-me’n sense que xerrar amb tu. —La veu de n’Ashannir s’havia tornat seriosa—. Ahir, després de les proves, et vaig voler veure, però va ser impossible, així que he preferit matinar. Tampoc sabia si seria ben rebut a les vostres festes.

   —Sempre ho seràs, no ho dubtis. Ets parent nostre, no? Idò, els parents sempre tenen la porta de ca nostra oberta. A més, hi havia de tot! En Mélkish es va gastar una fortuna. I, ara, uf..., cada vegada que prop de moure el cap, em recorda el vi que vaig beure. En canvi, tu, com si no res. Què no ho vareu celebrar? Si vas ser dels millors, tu.

   —Qualque cosa vam fer, però ja saps, no estem gaire units, noltros, i tampoc som de masses festes. De fet no sé ni què som: una aliança de conveniència, potser? Uns mercaders? —Ashanir va fer un gest amb el cap, com per allunyar una negror que semblava haver-lo envoltat—. Coneixes n’Urkhus, veritat? Idò, faries bé d’anar amb compte; ell i els seus són mala gent. —I aixecà els braços com si encara espolsés aquelles ombres d’abans—. Però, deixem-ho, que no són males noticies que et vull donar.

   —Digues, idò.

   —Volia dir-te que, quan t’embarquis, ho faré amb tu. —Ashanir es posà a riure en veure la cara d’en Bàlash—. Sí, homo, t’estranya?

   —També podries fer-ho des de ponent, com a company d’en Bàlisj. Ha demostrat ser dels millors.

   —Els millors... Encara demanes qui és el millor?

   —En Kàstysh —contestà en Bàlash amb un gran somriure. Aquella conversa li estava esclarint el cap i la feixuguesa gairebé ja ni la sentia. Bon al·lot, aquest Ashanir—. L’heroi d’ahir encara no s’ha pogut aixecar. Ell sí que es va engatar, pobre, com que no n’està acostumat, al final, va caure rodó. El vam dur entre tres.

   —Ja saps a què em referesc, Bàlash. Ton germà va guanyar, cert, però tu has demostrat un lideratge que ningú més té. Per açò, seré al teu costat, amb el capdavanter de la unitat.

   —Crec que exageres. Capdavanter... És cert que els estels... Però...

   —Jo no sé llegir els estels, Bàlash, que a Sannir no tenim aquest costum, però no se m’escapen els fets, ni els rostres que m’envolten. I darrerament veig moltes coses que no m’agraden. Sannir m’ofega, Bàlash, i si tenc que sortir-ne, què millor que al teu costat? 

   —Diuen que per les vostres aigües solquen vaixells itàlics, i que els deixeu atracar.

   —I aquesta és una altre de les raons per marxar. No fa gaire, a finals d’estiu, va venir un mercader campà, el qual no era una altra cosa que un inquisitor romà emmascarat. Volia saber si estaríem disposats a enrolar-nos. Tot es va fer en secret, però, ja saps, als pobles petits tot se sap; i a Sannir, cau de xerraires i mala gent de tota casta, encara més.

   —És preocupant, açò. Li ho tindríem que explicar a en Mélkish.

   —Vols dir que no ho sap? Si ho sap tothom... No sé com acabarà, tot açò. Sannir serà la llavor del nostre final.

   —Tant malament ho veus?

   —Ara som lliures, Bàlash —afegí n’Ashannir amb un moviment de cap—, i volen seguir sent-ho.

   —Sempre ho he pensat. I justament per açò ens hem d’embarcar. —El mal de cap ja només era un record. Ni que fos una de les infusions de n’Ainerís, aquell cosí, pensà en Bàlash—. Escolta, mon cossí, anirem a Ibèria i lluitarem al costat d’Amílcar, amb mon pare i la resta de parents. Amb ell sempre hem estat bé, no? Per què hauríem de canviar? Segons les noves, qualcuna n’està planejant, l’estrateg. Ho has sentit, tu? —i n’Ashannir afirmà amb el cap—. Idò, noltros no ens ho podem perdre. Tu ho has dit: noltros som lliures des de sempre. Però nostre pervivència, malauradament, no depén només de noltros, sinó del què passi enfora d’aquí. No podem romandre entre notres pedres, aturats.

   —Estic amb tu.

   —Jo no sé si els estels m’han triat o si només som un homo que estima ca seva. Però, el que tenc clar, és que hem de lluitar. Si Roma guanya, si Roma preval, prou independència. Perdrem els déus dels avantpassats, ens ensorraran els santuaris, ens esclavitzaran. Recorda-ho, Ashanir: si Roma trepitja l’illa, mai més no marxarà. —En aquell moment, en Bàlash se n’adonà que havia aixecat el to de veu, així que l’abaixà—. I una altre cosa et diré: per a què s’embarca, tothom? Pels guanys, no? Qui no vol més serventes per a ca seva? Qui no vol fer créixer la hisenda, els ramats? Qui no desitja millor collites i les sitjes ben plenes? I com ho hem aconseguit, fins ara? Açò mateix: lluitant pel púnic. Continuem, com fins ara, idò.

   —Són les paraules més sàvies que mai no he sentit, Bàlash. Per açò, justament per açò vindré amb tu, perquè no em vull perdre res del que passarà. Farem història, i no només la nostra, sinó de la de tots els pobles del Mar. Potser jo no vaig néixer bàlar ni tampoc nurair, però som illenc, i crec que amb açò n’hi ha prou.

  —I tant. 

   I ambdós es fongueren en una forta encaixada, de les que només es donen els companys, una d’aquelles que segellen aliances eternes. 

LA PROVA DE LLANÇAMENT - El segón llançament d'en Bàlash

Tot era llest pel segon llançament. Els acòlits corrien amunt i avall, re-posaven els còssils romputs i estenien cordills amb nusos mesurats per as-segurar que la distància era exacta. Mentrestant, jo frissava perquè aca-bessin, aquells homes. Ara, que tenia per mà les condicions del vent, era millor llançar ràpid abans que no canviessin. Però, què hi farem! L’únic que podia fer era intentar concentrar-me en el blanc i oblidar-me de tota la resta.

   El vent s’enfortia per moments mentre em copejava la cara. Jo maldava per no enfrontar-lo, no fos que el llagrimeig que sol provoca la ventada m’emboirés l’encert. I les busques..., açò sí que seria definitiu. En Hàntish sempre ens ho deia: els ulls són la vostre vida, ells us garanteixen l’encert; protegiu-los sempre. Sense els ulls lliures de destorbs, mai no sabreu on és el vostre blanc. I jo, com sempre, obeïa el mestre sense adonar-me, de tant acostumat com estava a fer-ho; potser com aquelles aus que cada any tor-nen sense que ningú els mostri el camí, per instint. Potser sí que elles són aus i jo foner, però el nostre instint se sembla.

   Per fi, els càntirs reposaven sobre els pals, però ara la distància s’havia incrementat fins a tres-cents cinquanta peus. Si bé encara no era excessi-va, la ventada començava a fer-la temible. En condicions normals, sense gaire vent, jo mai l’esguerraria, aquell blanc, i a bon segur que tampoc ho faria cap dels que esperàvem per llançar. Però, ara...

   La senyal de l’oficiant va ser la mateixa. I jo, de nou, vaig estendre el braç dret per agafar punteria i equilibrar el cos. Per un moment, el brogit de la voleiada va dominar el fragor de la tempesta. Érem com un eixam d’abelles enfurismades després d’haver-les robat les bresques carregades de mel. Sense presa, vaig esperar a que les regolfades afluxeissin. I, quan vaig sentir un moment de repòs, vaig deixar anar el braç. La bala va volar recte, aliena a les sacsejades de la tramuntana. I la meva terrissa va volar esmicolada de nou, i jo vaig aixecar els braços. Havia encertat de nou.

   Tot d’una em vaig girar per veure què havien fet els meus companys. De la meva renglera, només tres havien fallat: un bàlar d’Atalash i dos nortenys. Però dels nurair, cap. Maleïts sian! No feien comptes errar mai, aquests?

   Dels bàlar només en quedàvem dos: en Tàbalash de Tàrbash, aquell al•lot tan callat, i jo. Ens acompanyaven tres nurair i un septentrional, n’Urkhus, el jovenot malcarat de Sannir. Sí, aquell resultat refermava que els del meu costat eren molt bons. Seria complicat, molt complicat, tal ve-gada més del que jo havia imaginat. Una cosa era evident: les eliminaci-ons massives de la primera ronda havien estat degudes al vent i, potser també, a un excès de confiança. Els que havíem aconseguit suprar-la, no-més podíem ser els millors, en encert i de cap. I és que, sens dubte, aquell dia feia falta qualque cosa més que punteria per guanyar.

   Una vegada vaig saber com anaven les coses pel meu costat, em vaig gi-rar cap els altres. Primer a la dreta, per veure en Kàstysh. Mira-te’l, en vaig dir, estira el cos per semblar més alt, tot orgullós per haver encertat. Ara que ho pens, cerc que, fins aquell moment, mai no l’havia vist errar mai, i no seria aquell dia en què comencés a fer-ho. Al seu costat, espatlla per espatlla, hi havia en Bàlisj, que també havia encertat. El posat del nu-rair, més que orgullós, era de desafiament, fins i tot més que abans. Mira-va a dreta i esquerra, i juraria que havia fet una passa endavant per a que tothom s’hi fixés. Aquesta vegada no es mirava a en Kàstysh; qui sap, potser havia decidit que, ignorant-lo, aconseguiria més que desafiant-lo. Els ulls del ponentí deien “qui vulgui guanyar, haurà de superar-me, i no li serà gens fàcil”. Per descomptat, en Bàlisj era el nostre contrincant prin-cipal. Ja ho havia demostrat al Turó.

   Amb alegria i amb sorpresa, perquè no dir-ho, prop d’ells vaig veure el rostre d’en Kàlish que rebentava de felicitat. No ho hagués dit mai... Sabia que era bo, en Kàlish, però aquell era el seu primer Festival i, amb un vent tan esfereïdor, ben pocs podien avançar: únicament el més experts o els millors.

   Però no era el meu cossí l’últim que havia encertat a la dreta; hi havia altres dos nurair i..., sí!, també n’Ashanir, just darrere d’un al•lotot ponen-tí. A veure si ara el cossí d’enfora es convertirà en adversari, em vaig dir. Semblava que, per fi, hi havia un foner de veres entre els nortenys. La sang semítica no havia estat cap obstacle perquè ho aconseguís. No l’havia tractat gaire, n’Ashanir, però les vegades que havíem rallat, m’havia caigut bé. Tenia una mirada franca, sense embuts ni cops ama-gats, que t’empenyia a confiar-hi. El nostre parentesc era prou evident: te-níem una fesomia semblant. Però, quan acabés de crèixer, n’Ashanir em passaria per ben bé d’un pam —en aquell moment ja ho feia de dos dits—. El que sí tenia que fer, i de forma urgent, era enfortir-se, eixemplar el pit i les caramuixes que tenia per braços.

   Per fi vaig dirigir la mirada al sector central. En aquell cantó la tramun-tana bufava gairebé d’esquena, pel que encertar era més fàcil. No em va estranyar comprovar que era on s’havien trencat més terrisses. En queda-ven deu: cinc bàlar i quatre nurair —bé!, almanco en aquell cantó els ha-víem superat—, amb l’afegitó d’un norteny que no coneixia. Ei, en Bó-rash, també havia passat ronda. I, mira, em vaig dir, cerca en Kàlish, i com riu quan s’adona de que també ha encertat.

LA PROVA DE LLANÇAMENT - El primer llançament d'en Bàlash

Ullastre dominat per la tramuntana



La veu de l’oficiant em va retornar a la realitat:  

    —Foners, heu d’encertar al vostre blanc, i no cap altre. Encerteu o retireu-vos!

   Tot seguit, va enlairar el ram d’ullastre i el va deixar caure. El branquilló va caure tot bellugant-se, saccesat per la tramuntana que ens acompanyava. Quan toqués el terra llançaríem.



Grabat de Gaston Voullier sobre Menorca



   Jo, després d’ensumar el vent, vaig carregar la fona amb el primer còdol, la vaig voleiar només tres vegades —la distància no neccesitària més empenta— i la vaig deixar anar amb un gir de braó quan el ram va tocar en terra. El blanc, la terrissa del suport, es va esmicolar d’una volada. Ja tens el primer, Bàlash, em vaig dir. Ni vent ni res de res.

   Aquell encert m’havia relaxat. Ara, sentia el cos disposat a obeir-me. Per açò m’havien entrenat, per respondre en situacions complicades com les d’aquell dia, per encertar entremig de la ventada. Ben cert que la distància era curta, però havia vist massa foners destrossats per un excés de confiança. El mestre Hàntish sempre ens ho deia: “tots podem fallar, fins i tot els millors, si no ho fem com ho hem de fer”.

   I com per confirmar les paraules del mestre foner, em vaig adonar que dels trenta-sis de la meva filera, més de meitat havien esguerrat el blanc. Vaig mirar a un costat i a un altre per comprovar com havia anat en les altres bandes: els bàlar i els nurair havíem quedat igualats. Els nortenys, per contra, havien patit molt més els estralls del vent: a la meva filera només en quedaven un parell. No, no eren veritables foners, els nortenys, ni ho seran mai.

   Els crits de la gent, que ens mirava des de les plataformes, se sentien afeblits per la tramuntana. Els udols del vent i els gemecs ho dominaven tot. Gemecs de ràbia, de frustració, d’impotència; un poc de tot.

   —Els que heu errat, una pas enrere —va cridar l’oficiant principal per tal de fer-se sentir per damunt de l’escàndol que ens envoltava—. Retireu-vos del camp i torneu a ca vostra. Des d’ara mateix, dediqueu-vos a con-vertir-vos en foners de veres. Oblideu-vos de menjar, de dormir i practi-que; només així, i si la Mare ho vol, podreu esdevenir allò que ara hauríeu de ser. —La veu mostrava l’enorme menyspreu que sentia pels joves der-rotats. Tothom l’entenia, a l’oficiant: sou la vergonya del vostre poble, els deia. Abans de continuar, però, va fer un gest amb les mans—: Torneu quan sigueu veritables foners!

   Capcots i avergonyits, els derrotats varen deixar el camp. Mentre l’oficiant ens rallava, els acòlits havien recol•locat els blancs i els havien allunyat. I, jo, vaig aprofitar per fer un repàs de les fileres. Cercava mon germà, en Kàstysh. I el vaig veure, a la dreta, just al centre del camp més castigada pel vent. I al seu cantó només en quedaven nou! Emvaig dir que, si aquells nou havien aconseguit encertar malgrat el frot vent que els castigava, volia dir que aquells eren molt bons.

   Per descomptat, també hi havia en Bàlisj, el nurair. Des d’on jo era, prou enfora, vaig poder percébre l’esguard d’oi del nurair. En Bàlisj tenia les celles arrufades i els seus ulls estaven clavats en mon germà. En Kàstysh, però, no semblava gaire afectat per aquella mirada; somreia satisfet. Era com si li sentís dir: “espera i veuràs; ahir en vas veure un tros i avui ho veuràs tot”. Quin un, en Kàstysh!

   Al centre, el cantó que tenia més a prop, havien quedat vint foners. Amb alegria, vaig veure amb que hi eren en Kàlish i el meu cosí d’enfora, n’Ashanir de Sannir. Però, mira, en Gílmash se n’anava. Pobre! Res no li havia sortit bé, a aquell jovenot tot muscle i poc cervell. Bé, malgrat aquell fracàs, jo sabia que tenia l’embarc assegurat: s’ho havia guanyat l’any anterior, quan havia arribat a la final. De totes maneres, què li diria, el mestre Hàntish?

EN BÀLASH ES PREPARA PEL PRIMER LLANÇAMENT

Restes de na Comerma de sa Garita (Alaior). L'Ara del camp del Festival s'hi semblaria.

Així que en Kàstysh es va donar per satisfet —altre com en Balèrish, que no sé on se ficava el menjar—, de nou vam dirigir-nos cap el tancat del Festival. El sol just trencava els enormes nivolats blanquinosos que omplien el llevant. Uns rajos daurats —ditades dels déus, els hi dèiem—, s’escolaven per les escletxes i, entremig, com avergonyit del color pur que mostrava, el cel blau. Semblava que ni aquell cel volia perdre’s l’espectacle d’aquell dia. La tramuntana té açò, que s’enduu les boires fosques, allunya les pluges i deixa l’horitzó més net que després de qual-sevol rentada. Qualque cosa bona ha de tenir conviure amb un buf tan esbojarrat.
   Ens vam retrobar amb la resta dels companys vora l’alzina; tots anaven decorats com pertocava per afrontar la segona prova i el vent ens agitava els cabells. Aquell dia, però, carregàvem el sarró ple de pedres ben equilibrades, ben pul•lides. Hores de fregar, molta paciència per arrodonir-les, allisar-les, per rebutjar-ne unes i escollir-ne unes altres. Aquelles eren nostres millors pedres.
   I mentre caminàvem, un neguit no deixava de roegar-me. Com m’ho fa-ria per dominar el buf de la tramuntana? Sabria, de qualque manera, compensar la feblesa que havia demostrat en la cursa del dia anterior? Ja és mala sort, em deia, que just avui se’ns hagi unit el vent. Tampoc no havia vist n’Ainerís des d’ahir al matí, i el grinyol de les branques de les alzinas somogudes per l’oratge me la recordava. No podia deixar de repetir-me que, aquell, era un mal presagi. Però, tot d’una, per mirar de refer-me, em vaig assegurar que depenia de jo redreçar el mals presagis i convertir-los en bons. Guanyar en aquelles condicions seria molt més heroic que fer-ho amb el vent d’encalmada.
   Aquell segon dia tot va ser molt més ràpid; res de cerimònies interminables. Els oficiants, enfilats a la portalada central de l’Ara, ens van repartir en tres grups. Ens cridaven un per un i, tots, mostràvem cares serioses, de concentració, malgrat també se’n veia qualcuna de suficiència; poques.
   —Bàlash de Balariash: esquerre!
   El teu cantó natural, Bàlash, per fi una bona senyal!, em vaig dir. Els tu-ronets ens farien de resguard i la tramuntana ens copejaria esmorteïda. El pitjor, el que ningú desitjava, era el cantó dret, el que s’obria al mar des d’on entrava la tempesta. Em vaig dir que vigila, Bàlash, que les alçades faran regolfar la ventada i açò et pot trair. De totes maneres, em vaig recordar que tant donava: si volia guanyar, al llarg de la jornada tindria que encertar des de qualsevol posició; llavors, perquè preocupar-me? Tothom sabia que, arribat l’últim tram de la prova, els oficiants triarien els blancs més complicats del cantó més batut pel vent. Perquè, si un vol ser el mi-llor, ho ha de ser en qualsevol condició.
   Llavors, ens vam col•locar en fileres ordenades, amb prou espai, però, per voleiar la fona. Al davant, a cent setanta-cinc peus i equilibrats sobre varals prims enclavats al terra, ens esperaven els blancs. Les fustes lluïen acabades de pintar amb els colors dels clans i les gerres, ficades cap per avall, semblaven noves i del mateix color que la terra enfangada que ens envoltava.
   Tant concentrat estava mirant-los, que no me’n vaig adonar que a en Kàstysh li havia tocat a la dreta, on més bufava, ni tampoc que en un Bà-lisj satisfet l’acompanyava. En Kàlish va anar al centre, amb en Gílmash, ara manco estarufat que ahir, abans de la cursa. Prop seu es va situar n’Ashanir, el septentrional llargarut i parent nostre —cossí d’enfora—.
   De fet, res d’açò m’importava. Fins que no fes el primer llançament i esmicolés el primer gerro, no volia saber res de ningú. Potser després, quan el nervis se m’haguessin relaxat, em permetria una ullada per veure qui havia encertat i qui m’acompanyava a la segona tanda. Perquè jo encertaria; segur.

EL NEGUIT D'EN BÀLASH




Fona i pedra fonera. Imatge de mallorcaweb.com

 


Surt el sol a Menorca.

  Així que en Kàstysh es va donar per satisfet —altre com en Balèrish, que vés a saber on se’l ficava, el menjar—, vam dirigir-nos de nou cap el tancat del Festival. El sol just trencava els nivolats enormes i blanquinosos que omplien el llevant. Uns rajos daurats —les ditades dels déus, els hi dèiem—, s’escolaven per les escletxes i, per entremig, com avergonyit pel color pur que mostrava, es veia el cel blau. Semblava que ni aquell cel volia perdre’s l’espectacle d’aquell dia. I és que nostra tramuntana tenia açò, que s’enduia les boires fosques, allunyava les pluges i deixava l’horitzó més net que després de qualsevol rentada. Qualque cosa bona havia de tenir aquell buf esbojarrat.

   Ens vam retrobar amb la resta dels companys vora l’alzina: tots anaven decorats com pertocava per afrontar la segona prova, amb nostres colors. El vent ens agitava els cabells, per molt que tots ens els haguéssim fermat o lluíssim tornelles gruixudes. Aquell dia, però, a més de les tres fones també carregàvem el sarró ple de pedres, totes ben equilibrades, totes ben pul•lides. Hores de fregar pacient, d’arrodonir-les, d’allisar-les, de rebutjar-ne unes i d’escollir-ne unes altres. Eren nostres millors pedres, les que mai erraven. En qualsevol altre circumstància, a la guerra, en les baralles normals, empraríem qualsevol roc, però per a la Prova de l’Encert no: només les millors.

   I mentre caminàvem, el neguit no deixava de roegar-me. Com m’ho faré per dominar el buf de la tramuntana? Podré, amb la meva habilitat, compensar la feblesa que vaig demostrar en la cursa d’ahir? Ja és mala sort, em deia, que just avui se’ns hagi unit el vent. I, per paga, tampoc no havia vist n’Ainerís des d’ahir al matí, i l’oratge que feia grinyolar les branques de les alzines m’ho recordava. Mals presagis, Bàlash, no podia deixar de repetir-me. Però, tot d'una, per mirar de refer-me, m’assegurava que només depenia de jo redreçar el presagis i convertir-los en lloances. Guanyar en aquelles condicions seria molt més heroic que fer-ho amb el vent d’encalmada.

EL MATÍ DE LA SEGONA PROVA

Em vaig despertar amarat de suor i amb el cos adolorit. Em vaig dir no, Bàlash, que avui no és dia per posar-Se malat. Però tot d'una vaig rebutjar qualsevol sentiment d’autocompasió malaltisa i vaig enretirar els tapalls amb què m’havia protegit de la frescor de la nit i, de pas, de la humitat de la mati-nada. Al meu costat, en Kàstysh roncava, com sempre.

   —Com s’ho fa, aquest? —em vaig dir—. Què no donaria, jo, per tenir la seva calma i dormir com un tronc!

   I llavors ho vaig veure clar: eren els nervis. Era la por al fracàs la que em tenallava l’estómac i em feia esgarrifar. Suor freda, tremolors, sensació de buidor: res que no pogués aclariramb un bon plat de sopes calentes i un bon foc.

   Vaig sortir del tendal amb l’esperança de retrobar-me amb la visió del dia anterior, amb n’Ainerís; però no, no hi era. Maleït sia! Tanmateix, no vaig tenir gaire temps per decepcionar-me perquè, on el mati abans m’esperava n’Ainerís, revolava un desgavell de branquillons, els quals rodolaven i s’embullaven amb les teles escapades que partien a volar. I és que la tramuntana s’havia desfermat,capaç de endur-se qualsevol cosa que no estès ben fermada. Des de dins del tendal ja m’ho havia semblat que bufava, però ni de bon tros que ho fes tant fort.

   Li vaig donar l’esquena a la tempesta per dirigir-me al foc familiar, el qual escalfava el prat de romandre. Els que el cuidaven havien aixecat un paredat que l’encerclava pel costat nord, per treballar-hi sense que les guspires ho cremessin tot. I com que no podia ser de cap altra manera, ma mare ja hi era. Allà almig, tot ho ordenava i tot ho controlava, i, per suposat, treballava com qualsevol altre. A més d’ella, també hi era na Maris, ma germana. El que no era tan normal que hi fos era en Balérish. Sí, en Balèrish i el seu falcó encaputxat, és clar.

   —Què fas aixecat tan prest? T’ha fet por aquesta tramuntaneta? O és el falcó que t’ha picat el nas?

   —No te’n riguis, Bàlash —em va contestar tot ofès—. No podia dormir. Els nervis...

   —Però si som jo qui hauria d’estar nerviós. Mira que ho ets... —I diri-gint-me a ma mare—: M’he despertat tot suat, mare, i amb el cos adolorit. No hauré enmalaltit, veritat?

   —No ho sé, fill; per si de cas, farem venir na Kisbis. Deu ser l’esgotament d’ahir. Vas acabar rebentat.

   —Tu ho fas per veure la guaridoreta —va intervinir en Balèrish tot somrient.

   —Què dius, marrec? Que encara et donaré una ventima; així que vigila. —I una altre vegada per ma mare—: No, que no són excuses, mare. Jo crec que ha de ser de gana. Sent l’estómac...

   —Idò, a què esperes? Menja. Què et penses que faig des de trenc d’alba?

   Abans de seure’m i fer cas a ma mare, vaig assegurar-me la veta que em recollia els cabells i em vaig enretirar els flocs rebels rere les orelles. M’agradava tenir la cara lliure de destorbs, ja fos per menjar o per fonejar. Just començar, me’n vaig adonar que estava afamat. El tassó de sopes calentes es va buidar tot d’una i, entre mos i mos, vaig ser capaç d’engolir trossos de carn freda de la nit passada. I a mesura que tot se m’assentava al ventrell, em vaig sentir millor; molt millor, de fet: les forces em retornaven, el mal d’ossos es va convertir en un record i la suor freda en una agradable escalforeta que em va retronar els colors a la cara.

   —Fet, mare; estic com a nou. Però si insisteixes en anar a cercar na Kisbis, no seré jo qui t’ho impedirà.

   —Vols dir que tot era gana? Mira que tu, per veure n’Ainerís, ets capaç de qualsevol cosa —reia ma germana des de l’altra banda del foc.

   —Sí —va intervenir en Balèrish entre glopada i glopada de la seva gana insaciable—, gairebé vas llançar-te pel barranc per estar amb ella.

   —Menja i calla, sinó vols rebre una clotellada. —Sempre tenia que dir la seva, en Balèrish—. Tranquil•la, mare, que estic bé. Ara, entre les men-ges i la tramuntana, estic ben despert i disposat a tot.

   I mentre rallàvem, va aparèixer en Kàstysh, el nou heroi dels bàlar. Mon germà badallava i tenia els ulls plens de lleganyes.

   —No he dormit en tota la nit, amb aquesta ventada. I tu, Bàlash, com t’ho has fet?

   —Tindràs barra! Tota la nit has roncat com un porc i ara dius que no has dormit.

   —Què dius? Jo no ronc...

   I tots vam esclatar a riure. Potser en Kàstysh era l’heroi del Festival, pe-rò encara era ben al•lot.

   —Va, prou de bajanades, que estic afamat. Mare, em donau menjar o me’n tenc que anar on als nurair, a manllevar sopes escaldades?

   Ma mare, sense dir res però amb una d’aquelles estranyes mirades ple-nes d’amor que de tant en tant ens reservava, li va passar un bol caramull de llet de cabra ben calenta i sopes de blat estovades. Per altra banda, na Maris li va apropar una plata amb trossos de cabrit i tortades planes que encara fumejaven. Tot seguit, ma mare va començar a escridassar als servents.

   —Au, ganduls, que encara no hem acabat la feina. Prou de riure i de badar, que se’ns fa tard. I tu, Maris, deixa de contemplar ton germà i remena les brases, però que no s’aixequin guspires. No sé què farà la Mare amb una vessuda com tu... I després, desperta na Tànuis, que amb açò de que és petita...

   Na Maris va abaixar la mirada i es va dedicar al foc; estava acostumada als esbroncs de nostra mare. No sé com s’ho va fer, però es va adonar que me la mirava; nostres ulls es van creuar i ens vam somriure. Com l’entenia, ma germana! I com me l’estimava! I amb aquella mirada li vaig dir que no pateixis, Maris, que ja saps que ella t’estima. Ho fa per enfor-tir-te, perquè quan vagis a Tàrbash demostris que estàs ben educada. Nos-tra mare sap que no és açò el què desitges, però quin remei: cadascú té el que li pertoca i el teu destí és servir a la Mare.

LA CURSA S'ACABA

A l'esquerre, el pati del santuari de la Mare de Déu del Toro, on s'ubicaria el Túmul i la Cova de la Mare. Abaix una imatge de la baixada des del Toro cap Es Mercadal (Pla del Festival).

El nurair encara confiava en la seva fortalesa i, per açò, no va perdre el temps en lamentar-se. Decidit, es va apropar al túmul i va esmicolar un dels còssils rogencs. Tot seguit i amb el cordill que li pertocava, va reprendre la persecució.

   —L’agafaré, es deia en Bàlisj; no és més que un bàlar camacurt. Guanyaré; he de guanyar.

   Qualsevol altre, en adonar-se que l’avantatge d’en Kàstysh era gairebé insalvable, s’hagués retut; però en Bàlisj no era un qualsevol: era el millor dels seus i, segons els seus comptes, el millor de l’illa. Confiava amb les seves possibilitats i, sobretot, un gran orgull li niava a l’esperit. Per açò, va allargar el pas i va arreconar qualsevol feblesa. Però no fou la seva una persecució esbojarrada, ni de bon tros; en tot moment mesurava distàncies i forces per tal d’assegurar que, pas rere pas, tenia el seu rival cada vegada més a prop.   

   L’agafaré, l’agafaré, es repetia. Reptes com aquell, gairebé impossible, eren els que més motivaven en Bàlisj, reptes que l’empenyien a ser el millor; perquè açò i només açò era el que ell volia ser: el millor.

   —I no serà aquest al•loteu qui em farà quedar malament -remugava a mesura que acompasava respiració i pas—. No em prendrà la glòria. Ni pensar-hi.

   Poc després en Kàstysh es va creuar amb son germà. En Bàlash, un cop l’havia avisat de la drecera, havia aconsseguit avançar el nurair que el precedia, el qual gairebé no podia ni alenar de tant esgotat. Els germans es van somriure amb confiança.

   —Endavant, Kàstysh!

   Per contra, quan en Bàlash es va creuar amb en Bàlisj, els ulls del nurair li van mostrar el despreci que sentia.

   —Adéu, bàlar. Vaig pel teu germà...

   Sense fer-li cas, en Bàlash va arribar al túmul, va esmicolar el seu còssil i, amb el cordill fermat, va iniciar el descens.

   La baixada no era ni de bon tros tan complexa com la pujada. Els corredors que encara pujaven anaven escampats i no els quedaven forces ni per empentes ni per travetes. De fet, era l’esgotament el que marcava aquella segona part de la cursa. Però en Kàstysh no ho semblava, d’esgotat, ben al contrari; aquell davallar accelerat li omplia els pulmons d’aire fresc i les cames semblaven córrer soles.

   De tant en tant, quan no tenia que evitar corredors, es girava per vigilar l’arribada d’en Bàlisj.

   —Se m’atraca —pensava quan veia el nurair cada vegada més a prop—. Si seguesc sense defallir no tindrà temps d’agafar-me. Ho puc fer, ho puc fer.

   Les cames més llargues del ponentí l’estaven ajudant en la baixada; per cada passa d’en Bàlisj, en Kàstysh en tenia de fer dues. Però al bàlar l’empenyia l’alè de la victòria; volava sobre les pedres i una força amaga-da, que ell ni s’imaginava posseir, l’aixecava enlà per evitar els bassals de fang amb que la pluja i el pas dels joves havien omplert el corriol.

   A tocar de la portalada, en Bàlisj gairebé ja l’havia agafat. I encara que en Kàstysh intentava oblidar-se de l’esgotament, ja feia estona que la fatiga el colpia i gairebé ni el deixava córrer.

   —Per què ara? No t’enfonsis, Kàstysh; ara no.

   Va decidir deixar de mirar enrere i oblidar-se de tot allò que no fos arribar. Tenia la victòria tan a prop que no podia deixar que se la prenguessin.

   —Ja hi som, ja hi som, es deia una i una altre vegada. Rebenta si has de rebentar, però corre, corre!

   Amb el cor a punt d’esclatar, en Kàstysh va travessar la portalada sense sentir els brams de la gentada. Perquè ja no hi quedava ningú a les plataformes i a les alçades properes només es veia el verd dels replans abandonats; tothom s’havia abocat per veure de a prop el guanyador, aclamar-lo i festejar la victòria. Tanmateix, les senyes del Turó havien arribat emmascarades per la boirina i els crits no havien estat prou entenedors, així que ningú no sabia quin dels corredors comandava; que era un bàlar havia quedat clar, però quin? Tothom esperava en Bàlash, per açò, així que quan van veure qui era, la cridòria encara es va fer més eixordadora.

   —És son germà! —i els crits eren plens d’incredulitat.

   Poc després foren els nurair els que van començar a bramar: en Bàlisj acabava d’entrar al tancat i podia avançar el bàlar just al final. Bàlisj, Bàlisj! Uns crits es confonien amb els altres i tothom semblava haver embogit. Només els septentrionals callaven i somreien pel baix, tot mantenint una actitud cínica molt pròpia dels pobles del nord. Que cridin i que s’escanyin, aquests foners pocacosa. A qui l’importa qui guanyi aquesta bajanada de cursa?

   Per fi, més empès per l’eima que per les forces, en Kàstysh va arribar on l’esperava l’oficiant principal. I el vell va llançar enlaire un manat de ullastre que va volar per la força d’un oratge que creixia.

   Els crits es van enfortir i el desgavell es va convertir en incontrolable. Kàstysh, Kàstysh, Kàstysh!

EL TÚMUL DE LA MARE



Imatge aèria del cim del Toro (a l'obra el Turó de la Mare), on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu del Toro, patrona de Menorca. El Túmul de la Mare estaria situat on hi ha la basílica i la gruta de la Mare de Déu.



Després d’enviar son germà per la drecera, en Bàlash s’ho va prendre amb més calma. Havia deixat de plovisquejar, per la qual cosa només li quedava vigilar les relliscades i no permetre que ningú l’avancés. La lleugeresa que li havien donat de les herbes s’havia espassat amb la mateixa rapidesa que havia arribat, però de moment tot anava bé. Un dels nurair el precedia no gaire enfora; si s'esforçava, per ventura el podria avançar.

   Ja veurem, es deia. Qui és? Un iammijnir, açò segur; però tant m'és. Aguanta i no gastis forces de més, Bàlash. Estotja-les per demà; no pots fallar demà. Avui l’heroi serà en Kàstysh. Malgrat que confiava amb son germà, encara li quedava un raconet de dubte. En Bàlisj era molt bo. Com corria! I si l’agafava costa avall? No, en Kàstysh sabria mantenir-se. I tant.

   Mentre en Bàlash seguia esforçant-se, en Kàstysh va arribar al cim sense deixar de córrer. Al centre del pla culminal, on un herbassar calcigat s’arrecerava de la tramuntana rere uns roquissars voladissos, s’aixecava el Túmul de la Mare, uns antiquíssims pedrots amuntegats sense aparent ordre, els quals protegien l’accés a la Cova Sacra, el lloc venerat on es custodiava l’Essència de la Deessa. Damunt de les pedres s’havien arrenglerat tants còssils sencers —res de terrissa espenyada per una ocasió tan assenyalada— com participants hi havia. Palplantat al costat del túmul esperava el Guardià de la Cova, un ancià xopat i amb els cabells blanquinosos recollits en una trena a l’estil antic. El vell no movia ni un muscle i mantenia els ulls perduts a l’horitzó de ponent.

   Els blancs tenien els colors dels clans i no seguien cap mena d’ordre; més d’una cinquantena de cossiolets de tres colors formaven un mosaic esbojarrat. Cada corredor n’havia de rompre un i només del color del seu clan. Si la pedra esmicolava el color errat, el competidor era desqualificat; l’esforç de la pujada hauria estat per res. El fet de que els còssils estesin molt junts feia que no fos gens fàcil fer-ho, per molt que la distància no fos excessiva. En condicions normals, aquell no seria un llançament complicat, però la cursa esgotadora, els nervis i la frissera afavorien que més d’un se’n tornés cap a ca seva abans d’hora. Els acòlits del Guardià, una caterva de jovenceus despullats que es movien pels volts del Túmul, s’encarregaven de reposar els errats i d’assegurar-se que, els que encerta-ven, se’n duguessin un cordill del color adequat fermat al braç. Mentrestant, uns altres esbombaven la informació cap el peu del Turó per mitjà de crits inarticulats i senyes de foc.

   Acabat el coster i esgotat el replà del cim, en Kàstysh va arribar al Túmul amb la fona ja carregada amb la millor pedra del sarró. Aquell moviment de carregar en cursa l’havia practicat tant i se l’havien corregit tantes vegades que el feia de de forma mecànica, sense pensar-hi; i mai l’errava. Es va aturar en sec a la marca alhora que, de cua d’ull, mirava el corriol principal. I llavors el va veure; en Bàlisj tombava l’últim giravolt i enfilava el pla.

   En Kàstysh es va esforçar en pensar només en el blanc. Va mesurar la distància i va voleiar la fona amb aquell moviment que havia practicat milers de vegades. I, tot d'una, un dels còssils verdosos, el més centrat, es va esmicolar. Sense perdre temps, un dels acòlits li va fermar un cordill verd al braç, la senya de que havia encertat. En Kàstysh va fer mitja volta i va començar a córrer coster avall pel camí principal. Quan es va creuar amb en Bàlisj, el nurair se’l va mirar com si no s’ho pogués creure. Com s’ho ha fet, aquest? El jove bàlar ni tan sols li va retornar la mirada.

LA DRECERA



Ruta del camí de pujada de la Cursa des del Pla del Festival fins el cim del Turó (vermell). En negre la drecera d'en Kàstysh.



En Kàstysh va recuperar l’alè i es va dir vigila, que d’aquest pas no hi arribaràs. I alhora que reprenia el pas va mirar envant. Se m’ha fet enfora, en Bàlisj; maleït sia!

   El cansament ja es feia evident en la majoria i el camí enfangat tampoc ajudava. Eren a mitja pujada i més d’un ja havia perdut l'alè; sobretot els que més havien frissat d’entrada. Per contra, en Bàlash havia mantingut el pas, amb la qual cosa anava avançant-los un rere una altre. El pas del jove no defallia i les busques de plogim li refrescaven la cara. El Mestre Foner li havia mostrat que s'havia d'aprofitar qualsevol humitat i ara s'adonava que aquelles gotetes mimses el revifaven. Beneit Mestre! 

   Enfora, on el camineu es perdia rere un dels giravolts, encara podia veure els capdavanters. No són tan enfora. No te n’adones, Bàlash, que vas bé? Vas bé. Però una cosa sabia del cert des de feia estona: aquella no era la seva cursa. Llavors, sinó havia de ser per a ell, qui millor que en Kàstysh? Se li va ocórrer d’emprar les herbes de la guaridora per forçar el ritme i apropar-s’hi. I de cop ho va veure clar. Sí, açò mateix, li he de dir. Però..., no em sentirà. I ha de ser ara o mai; i si rebentes, rebentaràs.

   Resolt, va abaixar el cap i va forçar el pas. Les pedres, Bàlash, vigila; i el fang. I amb tot açò i sense adonar-se, va aconseguir apropar-s’hi prou perquè en Kàstysh el sentís. Per la seva banda son germà havia guanyat terreny i en Bàlisj ja girava el cap. I rere d'ells, un reguitzell de joves esgotats.

   En Bàlash va superar-los sense entrebancs. Les baralles i travetes cada vegada eren més esporàdiques, que el cruiximent només donava per alenar. Però quant va se prop d’arribar a crit de son germà, va sentir un dolor intens al costat. Tot d’una va saber què fer. Va agafar una pedra plana, una d’aquelles tan fosques de les mitjanies del Turó. La va trobar freda i xopa però, sobretot, reconfortant. Sí no se m’espassa..., les herbes; no me’n quedarà una altra. Es va esforçar encara més per tal d’acompassar les alenades, però el mal persistia. Fes-t’ho com vulguis, però hi has d’arribar, o almanco fins on et senti. No puc..., el costat... I va ser llavors quan, desesperat, va agafar un punyat d’herbes de la guaridora i se’l va ficar a la boca. Tot d’una, com per encanteri, el pas se li va alleugerar i el mal va desaparèixer; i va recordar: roega-les, però no te les enviïs.

   Quan els capdavanters eren prop de perdre’s rere el derrer, en Bàlash ja era prou a prop per poder dir la seva. Va agafar tot l’aire que els pulmons li van perme-tre i va cridar:

   —Kàstysh! Les roques! Les roques!

   En sentir el seu nom, en Kàstysh es va aturar en sec. És en Bàlash; em necessita! Però quan va veure que li assenyalava el penya-segat de l’esquerra, el va entendre tot d’una: la drecera. Acostumat com esteia a fer-li sempre cas es va dir que mai m’ho diria si no ho veiés clar. Així que, després de comprovar que el nurair seguia el corriol principal, el jove bàlar es va dirigir cap el rocam. En aquell punt, el penyal s’aixecava alterós per ajeure’s tot d’una per la falda del darrer tram. Una paret calcària dominava aquell recó de la pujada, farcida de viaranys plens de matolls i flanquejada per costers de pendents impossibles just dessota d’on guaitava el cim del Turó.

   El camí que seguia en Bàlisj, el principal, era estret però ben marcat per anys i anys de pujades. Després d’una volta àmplia, evitava els terrenys més esquerps fins el replà culminal. Era més bo de fer, ben cert, però també més llarg. Per la drecera que havia agafat en Kàstysh no hi solia pujar ningú; massa esforç per poc guany. Just l'empraven quatre agosarats que resseguien els trencs per trobar herbes per les guaridores. I se les pagaven a bon preu, les herbes, perquè tothom deia que les del Turó Sagrat eren les millors, fins i tot màgiques.

   En Kàstysh s’hi va enfilar sense importar-li el rellisc de la banyadura ni els còdols amollats que rodolaven en avall. S’aferrava a les pedres xopes i als matolls que li tallaven les mans. Queia i es tornava a aixecar, sense desmai. Sabia que, després d’aquell tros esgotador, encara li quedaria córrer costa amunt i com mai. Açò ho saps fer, Kàstysh, es deia pas rere pas. I guanyaré prou temps per avançar-lo. Si en aquell moment hi hagués pogut pensar, se n’hagués adonat que l’experiència amb els poltres i les eugues del barranc l’estava ajudant a guanyar la cursa. I és que aquell coster del Turó era com els del barranc: gairebé impossible per a gairebé tothom.

   Per fi, en Kàstysh va arribar on el pendent s’alleugerava fins a permetre-li córrer. Així, ajupit i esbufegant, el jove bàlar es va dir ja hi ets; ara, el blanc.
   En Bàlisj no s’havia preocupat gens ni mica per en Kàstysh. On va, aquest? Per la drecera? Que s’enfili i se la foti. Tan segur estava de la victòria que no l’importaven els altres. Amb passes curtes i accelerades, continuava només concentrat en mantenir el ritme i la respiració. Serà fàcil, es deia; l’alenar no m’impedirà tombar el blanc. Ets el millor, Bàlisj, el millor. I si l’al•loteu camacurta vol escalar, que escali; i si se la vol fotre, que se la foti.

COMENÇA LA PRIMERA PROVA

Vista dels costers del Toro des de dalt la muntanya. El camí pel que pujen els participants a la Cursa pasaria per indrets semblants, costeruts, empinats i plens de penyals calcaris. Una prova de la duresa del camí és que avui en dia encara es coneix un dels trams com a "camí del calvari".

Els que no havien estat anomenats van començar a deixar el pla. Era el dia dels corredors, el dia dels més resistents; era el dia de la cursa més esgotadora que un illenc mai no es pogués imaginar.

   Els participants es van anar situant on els oficiants els indicaven en una línea més o manco ordenada. Pocs s’estaven quiets: uns feien estiraments, altres es fregaven les cames, i encara n’hi havia que assajaven la cursa sense moure’s del lloc. Bona part dels joves, però, tenien els ulls clavats al terra; eren els que pregaven al seu déu protector, o a la Mare, o a qui fos que volguessin pregar.

   En Bàlash es movia inquiet i l seva vista es perdia pel camineu per on s’enfilaria la cursa. Només podia repetir-se que era molt estret, que el recordava més ample. Empentes i més empentes, d’açò se’n recordava molt bé. Ens ho prendrem amb calma, d’acord?, es deia per donar-se ànims. I després, se-gons com vagis, ja forçaràs.

   I mentre el cap d’en Bàlash estava en aquestes, l’oficiant encarregat de donar la sortida va deixar caure la branca d’ullastre que, en tocar al terra, indicaria que la cursa havia començat.

   El jove ni es va adonar del clamor d'un públic esgavellat, perquè una altra cridòria, encara més esfereïdora, l’havia envoltat. Noms i consignes, brams i udols; qualsevol cosa per tal de trencar la tensió acumulada. Però en Bàlash, res d’açò. Ell va partir a córrer totalment concentrat, sense encalçar els primers esbojarrats que s’havien volgut situar al capdavant des del principi. Tens un pla, Bàlash, segueix-lo, es repetia; manté les forces fins saber com vas. I pensava en les herbes de la guaridora i es deia no, no les empraràs.

   En Kàstysh no el va esperar. El seu pla era ben diferent al de son germà, més agressiu, molt més d’acord amb les forces que sentia esclatar-li a dintre. Situat entre els primers, tot d’una es es va endinsar pels roquissars que duien a la falda del turó, un indret ple de penya-segats i passos estrets. Endavant, germà, frissa tu que pots, l’animava silent en Bàlash des de la seva posició enrederida.

   La majoria dels capdavanters eren nurair; entremesclats, uns quants bàlar —en Gílmash, en Tàbalash i en Kàstysh— i tres septentrionals. Tot sortejant penyots caiguts, bardissars d’esbarzers i matolls d’argelagues punxents, els corredors guanyaven alçada. El camí prest va deixar de ser-ho per convertir-se en un corriol imprecís que aprofitava els passos naturals: les escletxes del penyal i els costers manco empinats. En segons quins trossos amb prou feines hi cabien d’un amb un.

   Fou en aquells moments d’aglomeració que van començar les empentes i les travetes, els cops i el mirar de treure del pas a l’oponent; tot estava permés. Van ser molts els que van caure en aquests primers trams. Alguns s’aixecaven i continuaven, però també d’altres es van tenir que retirar amb el front obert, amb traus que sagnaven i qualcun amb un os esquinçat. Per ells, no només s’havia acabat la cursa, sinó tal vegada també el Festival. Les guaridores tindrien feina.

   En Bàlisj tot d’una havia deixat clar que no permetria que ningú l’avancés. I els primer en adonar-se van ser els bàlar que van gosar d’apropar-se-li. En Gílmash el primer: va acabar estampat d’una empenta contra el rocam. I és que el jove nurair volia guanyar, encara que allò volgués dir finalitzar la cursa tot sol. Ni els del seu clan se li apropaven, per si de cas.
   Pel seu cantó, en Kàstysh mantenia la distància sense apropar-se de més i sense dei-xar, però, que es fes gaire enfora. De fet, el jove bàlar dosificava l’esforç; es trobava còmode amb aquell pas. I les empentes tampoc l’atemorien; el cos rabassut d’en Kàstysh era capaç de suportar-ne qualsevol. No, ningú li feia por, ni aquell cregut d’en Bàlisj.

   Quan va enfilar el tercer pas, n’Àndrisj de Làkesej, un dels nurair més forts, se li va acostar. En Kàstysh no el va veure venir, així que l’escomesa el va agafar per sorpresa: de l’empenta va sortir rebotit cap a les roques. L’esquena del jove bàlar va copejar la calcària amb la sort de que, en aquell tros, era gairebé llissa i  entapissada per coixinets de massanella. En Kàstysh va aprofi-tar la inèrcia per llançar-se contra el nurair, de tal manera que el que va sortir rebotit va ser aquest; l’havia agafat per sorpresa, i com que n'Àndrisj no va trobar cap penyal que l’aturés, va rodolar coster avall.

BÀLASH, BÀLISJ I SEPTENTRIONALS

A l'esquerra, badia de Fornells i costa de tramuntana des del Toro. A la dreta i a dalt, port de Sa Nitja, als peus del cap de Cavalleria. En aquestes costes era on he ubicat els assentaments septentrionals i a Sa Nitja he volgut localitzar Sannir, pàtria de l'àvia Màstula i del jove Àshanir, A Sa Nitja avui hi ha les restes de la romana Sanissera, part de la qual podem veure a la segona foto.

En Bàlash estudià el ponentí a mesura que cridava. Impressionant. Tal vegada és el més senzill, el que sembla menys fort, però és el millor; n’estic segur. Mira, Bàlash, quina seguretat, la que a tu et manca.
Se’n recordava de molts dels altres de l’any pasat, joves forts i àgils, i no se’n podia envenir com els havia pogut guanyar; si just era un al·loteu, llavors. Però antany es trobava en plena forma. Què passaria enguany? I també hi havia nurairs nous, perquè els que havien assolit la adultesa ja devien lluitar a Ibèria. I si d’entre els nous sorgia un guanyador inesperat? Sí, com ell antany. No hi pensis, Bàlash, s'intentava convèncer. Aquest és el teu problema, que et manca seguretat perquè et saps feble. No hi pensis. Pots guanyar. I sinó és avui, serà demà; són dos dies, ho pots fer.
Quan en Bàlisj callà i ja s’avançava el capdavanter dels septentrionals, en Bàlash sentí uns ulls que se li clavaven. No ho dubtà ni un moment: en Bàlisj m’està mirant. Sense atemorir-se, el buscà. I quan els ulls es van trobar, dos rajos invisibles es van creuar per aixecar guspires així que van fregar la penya viva de l’Ara; dos rajos gelats, però alhora capaços de fondre el metall més poderós.
No cedeixis, Bàlash, no cedeixis; t’està reptant. Açò és entre tu i jo, bàlar, deien aquells, és entre el millor nurair i el millor bàlar. I aquesta vegada seré jo qui guanyarà.
Aquella seguretat trasbalsà en Bàlash. Com pot estar tant segur de si mateix? Però no li demostris que l’envejes. Sense por, Bàlash. El vas guanyar una vegada i ho pots tornar a fer.
Sense poder fer-hi res, a ulls d’en Bàlash el braços del nurair s’engruixien i les esquenes se li feien cada vegada més amples; fins i tot li semblava més alt que una estona abans. La mirada d’en Bàlisj el superava. Li estava guanyant aquell primer enfrontament.
En aquell moment s’adonà que en Kàstysh, seriós com sempre, se’ls mirava, alternativament ambdós.
—No en trauràs res, d’açò, Bàlash —sentí com li xiuxiuejava.
—Ho has vist? És com si només hi fóssim noltros, al pla.
—Oblida’l. Pensa en la prova, en res més.
—No puc, Kàstysh. Mira-li els ulls.
—T’està atemorint...
—Però, què dius? Ni pensar-hi —i en Bàlash es va sentir ferit a l’amor propi. Son germà sabia com fer-lo reaccionar.
—Idò, oblida’t d’ell. Demostra-li que, per a tu, és poc més de no res.
—Tens raó.
—M’estic perdent als septentrionals. De totes maneres...
—Què?
—Ja veuràs qui és el millor, enguany.
En sentir-lo, en Bàlash s’oblidà del nurair i va mirar son germà. Per què no? Ja feia temps que ho demostrava. En poc temps s’havia convertit en el millor foner de Balariash. Millor que tu, Bàlash? Tal vegada sí. Prou bo per guanyar? Per què no?
La primera prova, la d’aquell dia, tenia poc a veure amb la precisió, i precisament açò feia créixer les pors d’en Bàlash. La cursa que pujava al Turó de la Mare, plena de costers fortíssims i pasos complicats, volia dir resistència, i açò era el que més li mancava. Les herbes... Per açò me las ha donat, na Kisbis, per si l’alè no m’arriba i el costat m’és a punt de rebentar, per quan les forces se m’esgotin. Les empraràs? La presentació dels septentrionals també s’havia acabat. Bàlash només s’havia fitxat en dos dels joves: n’Urkhus i n’Ashanir, dos joves de Sannir i ambdós del tot diferents. El primer era fort i rabassut, amb barba atapeïda i mirada fosca. Segur que en té divuit, o prop dels dinou, que amb aquests no ho pots saber mai. Però no te’n refiïs, d’aquest, Bàlash, que si pot te la jugarà. El segon, un parent llunyà per part de l’àvia Màstula —cossí d’enfora, li deien ells—, era alt i desmanegat, amb cames i braços llargs i prims que semblaven no acabar-se mai. Els ulls, fins i tot des d’enfora, eren clars, més que els dels altres, i mostraven una mirada oberta, que no amagava res. Els cabells, gairebé rossos, també el feien destacar entre un mar de caps foscos. Un tipus estrany, aquest Ashanir, pensà en Bàlash.

ELS PORTANVEUS

Imatges de tres de les TAULES més impressionants de Menorca (estructura central dels santuaris talaiòtics menorquins). Al centre: Talatí, amb la pilastra lateral tombada i estalonada al capitell principal (foto d'en Pep Gómez), A la dreta, la de Trepucó, una de les més grans (foto d'en Pep Gómez) amb el talaiot al fons. I a l'esquerra la de Torralba, la més monumental i ben conservada, amb el recinte del santuari totalment excavat (foto d'en Joan Gómez -prohibida la reproducció sense permís de l'autor-).

Les tradicions mil·lenàries, relacionades amb els déus i les seves costums, restaven en custòdia de la memòria dels oficiants, anomenats també els que miren al cel i serveixen als déus. Generació rere generació, perpetuaven aquesta memòria amb gelosia. Tots els santuaris de l’illa es dedicaven a mantenir vives les tradicions. Rere les pedres de cada recinte sagrat s’hi regia l’esperit d'un poble i per elles i els seus designes es movia bona part de la societat illenca. El millor moment per a la sembra, el grau òptim de maduració del gra per a la sega, el nivell mínim d’aigua a les cisternes per passar l'estiu, l’oportunitat dels negocis, la conveniència dels maridatges, el futur dels nounats; tot estava afectat pels designes divins, pel regit dels estels, per les flames del foc immortal dels santuaris i per la sang i les entranyes dels animals sacrificats.
Si bé tots els illencs, els veritables balears, tenien un origen comú, els santuaris de la Menor i la casta sacerdotal que se’n cuidava eren únics. Les peculiaritats constructives, encapçalades per l’enorme pilastre capitada central, els diferenciava dels que s’hi podien haver semblat en una o una altre illa, fins i tot a la germana, la Major. Les tècniques constructives, el treball amb les pedres gegantines i la finalitat d’aquelles estructures especials, sempre foren mantinguts en el més estricte secret. Tant que, en aquells moments, quan els joves eren a punt d’inicir les proves del Festival, ningú no era capaç de reproduir-les. Només es feien les feines mínimes de manteniment, els adobs imprescindibles, els estalons per a les pedres desequilibrades pel desgast i el pas del temps. Malgrat que n’eren conscients de la seva ignorància, pocs eren els que no se sentien orgullosos d’aquells santuaris: l’exponent d’una religiositat sense semblances. I açò que, des de l’arribada dels fenicis primer i dels púnics i altres foranis després, les exportacions de déus orientals havia estat constant. Fins i tot, els noms s’havien vist barrejats. I és que els illencs mai havien sigut tancats en qüestions religioses, ben al contrari, sempre havien acceptat nous déus i nous ritus; així creien assegurar-se i protegir-se amb més seguretat la seva vida difícil a l'illa i un futur incert rere la mort. Més valia més que manco, pensaven tots, i açò en tot, déus inclossos.
Quan l’última part del ritual fou clossa amb èxit, l’oficiant principal aixecà la veu:
—Foners que participeu a la prova del Turó Sagrat, presenteu-vos!
Tot d’una, empesos per la mà gegantina i invisible dels déus, tres joves de cada una de les poblacions s’avançaren fins els peus de l’Ara. Els altres descansarien fins ensoldemà.
—Pels bàlar —cridà la veu a mig fer d’en Bàlash, l’últim vencedor del Festival i portanveu dels bàlar—: Mèlkish, Càvesish i Tàrquish de Tealash; Tàlash, Atalaseir i Càndesish de Atalash...
I així fins arribar als divuit seleccionats. Per Balariash participarien en Gílmash, en Kàstysh i el mateix Bàlash. Altres bàlar destacats eren n’Àmarish i en Púnish de Màrish, dos joves forts de divuit i disset anys, el darrer parent llunyà dels germans; en Tàbalash de Tàrbash, de disset, un al·lot de cara seriosa i gens amic d’alegries i festes; i en Hàntish de Kòstash, de divuit anys i futur molt prometedor i, a més, net del mestre foner de Balariash. El més jove i més baix de tots era en Kàstysh, però mirant-li el semblant ningú ho hagués dit; era tot seguretat.
Quan en Bàlash acabà la proclama, s’avançà el portaveu ponentí. No era ni el més alt ni el més fort dels seus, i les seves espatlles no eren les més amples ni els braços els més musculats, però els seus ulls ho deien tot: rallaven de lideratge, d’esperit de comandament, de fortalesa. Per com se’l miraven els que el rodejaven, amb admiració i confiança, tots sabien que era el millor. Sabem que guanyaràs, li deien. I el jove s’ho creia, n’estava convençut: som el millor, l'únic. Era en Bàlisj de Làkesej, el jove més brillant mai nascut a ponent. L’atzar havia volgut que fos nat el mateix dia del mateix any que en Bàlash. I els que miren el cel de ponent varen veure als estels el mateix que els de llevant, i ho interpretaren igual: acabava de nàixer l’unificador. Convençuts, a ponent asseguraven que aquell unificador tant esperat no podia ser cap llevantí pocacosa. I en Bàlisj, com en Bàlash, se havia cregut la profecia; també havia crescut esclau d’ella. En Bàlisj havia participat al Festival d’antany, però s’havia vist superat per un immens Bàlash amb qui ningú no contava; de fet, tampoc s’havia tingut en compte en Bàlisj. Però aquell havia estat el Festival dels joves. Ara, un any després, tothom rallava meravelles d’aquell jove. És el més fort de ponent, deien; mai no s’ha vist un foner com ell, deien. El cert era que, malgrat no ser més poderós que els altres, semblava sobrepassar-los en un cap, més que res pel posat orgullós. Sí, la planta d’en Bàlisj era impressionant.

—Pels nurair: Hístrisj, Àsdrumasj i Hànnisj de Iammij!... —amb veu profunda, Bàlisj continuà enumerant als divuit participant de ponent.