El Barranc Gran (barranc de Cala'n Porter). Foto d'en Joan Gómez. Es prohibeix la reproducció sense permís de l'autor.
Els joves, a tall de barranc, solien returar-se amb el cor encongit. Per moltes vegades que l’haguessin vist, per moltes vegades que l’haguessin creuat, mai no deixava de colpir-los aquella explosió d’immensitat. Els penyals blanquinosos, esquitxats de foscors rere les que s’amagaven balmes i covals, encaixaven la llera en una mena de gola tancada que transformava el paisatge interior en imatges llunyanes, gairebé remotes. Al fons de la vall, llambrava el torrent endormiscat, com si no tingués cap pressa per arribar al mar. El flanquejaven densos canyars i jonqueres, amples marjals ofegades que bessaven al costal i als camps petits i ben conreats. No molt lluny, amagada rere ziga-zagues inversemblants, esperava la cala on morien rierol i barranc. Potser ningú podia somiar un final tan ple de bellesa; perquè aquella platja, després de que un extens prat inundés la plana, sorgia encaixada entre cantells altíssims i amb les sorres remullades per les aigües més clares del litoral.
—Tu tampoc et canses de contemplar-ho? —comentà en Bàlash, copsat per la visió del barranc—. Quan veig açò, me n’adono que, per força, els avantpassats havien de ser gegants; sinó, no entenc com s’ho van fer per vèncer enemics descomunals com aquest barranc.
—Ja hi tornem a ser. No comencem! Ja ho sé que ho eren, de gegants, els avantpassats, però ja n’hi ha prou de llegendes allunyades de la realitat. Posa peus a terra, germà, que just sembla que la guaridoreta t’hagi pres el seny.
—Que no, homo, que no és açò. Però, què vols que faci? Cada vegada que m’aboc a aquest buit, em sent tant petit!
—Tonteries, que no és més que un barranc!
I és que Kàstysh no es deixava impressionar fàcilment, i menys per un paisatge, per inabastable que fos. Res no li semblava prou alt per no arribar-hi, res prou llunyà per no encertar-ho amb la seva fona, ni tampoc res prou fort per no ser vençut. Kàstysh era un esperit indomable que desconeixia què volia dir descoratjar-se, però també li mancava qualsevol brot de romanticisme. La paraula esperit només la relacionava amb les deïtats, la Mare i la Força; tota la resta no eren més que ximpleries de xerraire. De no tòrcer-se, en Kàstysh seria un gran foner, però mai cap poeta. Tampoc ningú li ho demanaria.
Sense dir-se res més, iniciaren el descens fins les faldes més escarpades. Per aquells redols feien comptes trobar el major nombre d’animals; de fet, ja n’havien vist molts des de dalt. Sabien on anar. Eren conscients, però, que no se’n lliuararien d’esgarrapades; no de bades, bardissars espessos ornaven l’accés al torrent, custodiant-lo amb gelosia. Era allà on les egües s’abeuraven i on anaven a cercar l’herba més tendra per rossegar.
Com sempre, Kàstysh va ser el primer en reacionar:
—Va, deixa’t de gegants i oblida’t d’al·lotetes enamorades. Començem a contar animals, que el dia no s’atura. I recorda: nostra mare vol tots els pollins controlats.
—Mira que ho ets de cansat! Què sí! Com vols que m’oblidi del que ha dit nostre mare? Penses que no aprecio ma vida? —I és que Bàlash no podia fer res més que prendre’s a broma la serietat d’en Kàstysh. Li feia gràcia el seu posat i, sobretot, la seva falta d’imaginació. Per en Kàstysh tot eren ordres, obligacions que s’havien de complir, sense cap mena d’excusa. Finalment, Bàlash afegí—: Anem a repartir-nos la feina: tu per la dreta, cap a mar, i jo, per l’altra banda. Segueix fins la Cova Gran. Llavors creues pel pedregam. Ens trobam davall del Penya-segat del Gegant, quan el sol arribi al zenit. I no facis tard; recorda’t del falcó.
—D’acord. Quan he fet tard, jo?
Quan Bàlash es trobà sol per segona vegada en aquell dia, els pensaments li volaren cap a sa mare. I açò, darrerament, li passava cada vegada més. Sabia que na Katis era tan dura com les branques d’ullastre, però que, també com elles, sabia adaptar-se als vents dominants i no trencar-se. Així aconseguia que l’educació dels seus fills fos la més eficient, la necessària per fer-los els millors. També per açò l’admirava, en Bàlash. El jove es demanava si, com ell, tots els fills de Balariash se l’estimarien tant, la seva mare. Estava segur que mai deixaria d’agrair-li la duresa, els esforços que feia per aconseguir les seves fites. Però també n’era conscient de que, a la fi, només ells podien arribar a fer-se mereixedors del que, per naixement, els corresponia. Ningú els regalaria res. Per molt fills de Bàlar que fossin, per molts avantpassats gloriosos que ornessin son llinatge; tot s’ho haurien de guanyar per ells mateixos. I aquesta era una responsabilitat feixuga, un pes afegit que, de vegades, es feia poc més que insuportable. Bàlash no estava prou segur de aconseguir-ho. Seria capaç de satisfer les expectatives que havia aixecat? Perquè tothom ho sabia: ell era Bàlash, l’elegit pels estels. Potser massa.
Espolsant el cap per esvair les angoixes i eliminar tot el que no fos la feina, el jove foner s’endinsà entre el brancatge; les egües l’esperaven. Tindria un dia molt ocupat. Millor no distreure’s amb res més.
—Tu tampoc et canses de contemplar-ho? —comentà en Bàlash, copsat per la visió del barranc—. Quan veig açò, me n’adono que, per força, els avantpassats havien de ser gegants; sinó, no entenc com s’ho van fer per vèncer enemics descomunals com aquest barranc.
—Ja hi tornem a ser. No comencem! Ja ho sé que ho eren, de gegants, els avantpassats, però ja n’hi ha prou de llegendes allunyades de la realitat. Posa peus a terra, germà, que just sembla que la guaridoreta t’hagi pres el seny.
—Que no, homo, que no és açò. Però, què vols que faci? Cada vegada que m’aboc a aquest buit, em sent tant petit!
—Tonteries, que no és més que un barranc!
I és que Kàstysh no es deixava impressionar fàcilment, i menys per un paisatge, per inabastable que fos. Res no li semblava prou alt per no arribar-hi, res prou llunyà per no encertar-ho amb la seva fona, ni tampoc res prou fort per no ser vençut. Kàstysh era un esperit indomable que desconeixia què volia dir descoratjar-se, però també li mancava qualsevol brot de romanticisme. La paraula esperit només la relacionava amb les deïtats, la Mare i la Força; tota la resta no eren més que ximpleries de xerraire. De no tòrcer-se, en Kàstysh seria un gran foner, però mai cap poeta. Tampoc ningú li ho demanaria.
Sense dir-se res més, iniciaren el descens fins les faldes més escarpades. Per aquells redols feien comptes trobar el major nombre d’animals; de fet, ja n’havien vist molts des de dalt. Sabien on anar. Eren conscients, però, que no se’n lliuararien d’esgarrapades; no de bades, bardissars espessos ornaven l’accés al torrent, custodiant-lo amb gelosia. Era allà on les egües s’abeuraven i on anaven a cercar l’herba més tendra per rossegar.
Com sempre, Kàstysh va ser el primer en reacionar:
—Va, deixa’t de gegants i oblida’t d’al·lotetes enamorades. Començem a contar animals, que el dia no s’atura. I recorda: nostra mare vol tots els pollins controlats.
—Mira que ho ets de cansat! Què sí! Com vols que m’oblidi del que ha dit nostre mare? Penses que no aprecio ma vida? —I és que Bàlash no podia fer res més que prendre’s a broma la serietat d’en Kàstysh. Li feia gràcia el seu posat i, sobretot, la seva falta d’imaginació. Per en Kàstysh tot eren ordres, obligacions que s’havien de complir, sense cap mena d’excusa. Finalment, Bàlash afegí—: Anem a repartir-nos la feina: tu per la dreta, cap a mar, i jo, per l’altra banda. Segueix fins la Cova Gran. Llavors creues pel pedregam. Ens trobam davall del Penya-segat del Gegant, quan el sol arribi al zenit. I no facis tard; recorda’t del falcó.
—D’acord. Quan he fet tard, jo?
Quan Bàlash es trobà sol per segona vegada en aquell dia, els pensaments li volaren cap a sa mare. I açò, darrerament, li passava cada vegada més. Sabia que na Katis era tan dura com les branques d’ullastre, però que, també com elles, sabia adaptar-se als vents dominants i no trencar-se. Així aconseguia que l’educació dels seus fills fos la més eficient, la necessària per fer-los els millors. També per açò l’admirava, en Bàlash. El jove es demanava si, com ell, tots els fills de Balariash se l’estimarien tant, la seva mare. Estava segur que mai deixaria d’agrair-li la duresa, els esforços que feia per aconseguir les seves fites. Però també n’era conscient de que, a la fi, només ells podien arribar a fer-se mereixedors del que, per naixement, els corresponia. Ningú els regalaria res. Per molt fills de Bàlar que fossin, per molts avantpassats gloriosos que ornessin son llinatge; tot s’ho haurien de guanyar per ells mateixos. I aquesta era una responsabilitat feixuga, un pes afegit que, de vegades, es feia poc més que insuportable. Bàlash no estava prou segur de aconseguir-ho. Seria capaç de satisfer les expectatives que havia aixecat? Perquè tothom ho sabia: ell era Bàlash, l’elegit pels estels. Potser massa.
Espolsant el cap per esvair les angoixes i eliminar tot el que no fos la feina, el jove foner s’endinsà entre el brancatge; les egües l’esperaven. Tindria un dia molt ocupat. Millor no distreure’s amb res més.