CIRURGIES, d'Elisenda Solsona

L'altre dia vaig tenir el plaer de compartir amb l'Elisenda Solsona (i d'altres cinc escriptors) la presentació de la nostra obra dins del projecte Seebook. La meva intenció és, un cop llegits els llibres dels meus companys d'aventura, fer-ne un petit comentari. Intentaré ser sincer.

Cirurgies, davant del meu ordinador, amb l'albada de na Macaret que sempre m'acompanya.

CIRURGIES, d'Elisenda Solsona.

   Prosa poètica reclosa en un espai reduït, íntim, de vegades sensual, sospirs que t’omplen, que t’atrapen com un paisatge tranquil i desconegut que no saps per què, però et somou l’ànima.

    

   De lectura fàcil, la profunditat de cada una de les cinquanta Cirurgies et porta a reviure uns sentiments que, segur, hauràs sentit, patit, gaudit, plorat, rigut alguna vegada. Te'ls beus i els assaboreixes a poc a poc, com un vi que, de vegades, et resulta amargant i d'altres té un toc de mel dolça.

   Elisenda Solsona, l’Eli, té una joventut envejable (qui ho diria, llegint-la) i un talent que li surt per tots els porus de la pell. L’Eli, ho sé, té un futur enorme que, sens cap dubte, sabrà portar a redossa segura.

   Jo, com no podia ser d'una altra manera, he trobat la meva Cirurgia personal, la nº8. La nº30 no em fer de tan de a prop, però és un bon exemple del què podeu gaudir si us submergiu en el món particular d’Elisenda Solsona.

   Feu-ho. S’ho val.

CIRURGIA nº 8.   

Quan per fi va deixar aquella feina que l'estava podrint per dins, impacient i emocionat es va introduir la mà a través de les costelles i es va arrencar el cor. 

 Amb els dos polzes ensangonats el va prémer amb força fins que va esclatar.

   

 Esfereït, del seu interior, en va extreure l'ocell mort

CIRURGIA nº30.   

A principis dels noranta,  

durant un trajecte en cotxe fins a casa nostra, en un revolt perillós, la boira l'abraçà tan fort que el va evaporar.

   

   Des d'aquella nit funesta, quan plou, surto al carrer sense paraigua amb l’esperança que algunes gotes de pluja s’escolin pels porus de la meva pell assedegada.

A LA FRESCA

Article publicat a S'Ull de Sol, agost 2014

   Dedicat a en Sito de Biniatzau, un mestre caixer.

Era dissabte fosquet i en Sito seia davant ca seva, a la fresca, en una d’aquelles cadires de lona que na Juanita treia n’es portal. Na Juanita, sa dona, havia posat un coixinet i l’havia ajudat a seure. Ventall en mà, estava per ell i per tothom que passava. Na Juanita, companya de tants d’anys de vida.

    Feia bon estar, al carrer. Els cavalls eren a n’es Jaleo i des del portal se sentia el brogit de la gentada que omplia Sa Plaça. La música i els crits arribaven fins en Sito com una remor esmorteïda pels revolts i caps de cantons dels carrers. Li costava sentir-la, però el cor d’en Sito encara es regirava. El pèls dels braços, els pocs que li quedaven, se li posaven de punta. La pell, colrada pel el sol del camp i pels anys de viure, se li estarrufava com quan, cada any, anava a sentir el primer toc de fabiol. Aquella cridòria, aquella música repetida una i una altra vegada, el rejovenia. Li retornava un tros d’una vida que, a poc a poc, sense remei, li defugia.

   Amb les dues mans agafava el bastó i, sense adonar-se, seguia la tonada colpejant el terra. Llavors, la mà de na Juanita, dolça, es posava damunt les seves. Amb la veu tan dolça de sempre li deia, Sito, no t’esgavellis, que no podràs dormir. I ell maldava per dir-li allò de ja prendré sa pastilla, però no li sortia.

   La gent que passava pel carrer els saludava. Bones festes. Que bé que esteis, a sa fresca, eh? I na Juanita responia un bona nit o un què no sou a n’es Jaleo? Massa gent, li responien. En Sito els sentia, i hauria volgut respondre’ls que ell hi voldria ser, a n’es Jaleo, però les paraules tornaven a entrebancar-se-li i només aconseguia que se li escolés un rajolí de saliva que na Juanita li eixugava amb un mocador blanc, un d’aquells amb les inicial LPS bordades amb blau.

   Poc després, na Juanita li deia, au, Sito, a dormir. L’agafava pel braç i l’ajudava a aixecar-se. Ell, però, s’hi resistia. Volia seguir sentint la música. Na Juanita, tanmateix, sabia com convèncer-lo. Sito, he fet xocolati per berenar. Amb coca bamba. I si no dorms no en podràs menjar. I en Sito feia que sí amb el cap i acompanyava sa dona cap a l’estudi de la planta baixa, on dormia des que no podia pujar les escales.

   En Sito, estalonat a sa garrosa, feia les passes curtetes que li permetia el seu mal. Però, sense adonar-se, seguia el ritme de la tonada. Perquè aquella era la seva música i volia que l’acompanyés fins el final.  

MULTICULTURALITAT

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2014

Ell anava a treballar cada dia amb cotxe. Li era més còmode i, la veritat, ja n’estava acostumat. Eren molts d’anys de trenta-cinc minuts de Meridiana i nacional, de semàfors i hores intempestives. Per sort, aquestes mateixes hores li estalviaven embussos. Però és que tampoc no tenia gaires opcions: per anar al poble del Vallès on treballava, únicament hi havia uns busos que començaven a les sis del matí, quan ell ja feia una hora que havia d’haver començat. Impossible.

   Vet aquí, però, que amb el canvi de feina se li van obrir noves possibilitats. Va sospesar l’opció d’anar-hi amb els Catalans (al poble on ara treballava, també al Vallès, hi havia estació dels Ferrocarrils de la Generalitat). Per açò, un dia va decidir provar-ho. Però res, havia de aixecar-se mitja hora abans i arribar a ca seva mitja hora més tard. I va decidir que no, que millor ca seva que no al tren.

   Però com que els cotxes, més prest o més tard, han d’anar al mecànic, no va tenir més remei que tornar-hi, al menys durant uns dies. I, vés per on, va ser tota una experiència. Va ser tota una lliçó de multiculturalitat. Els quaranta minuts de trajecte se’ls va passar regirant entre el personal que omplia vagó a les set del matí, tot intentant endevinar coses de les seves vides. Unes vides que, per força, havien de ser tan diferents com ho eren les seves ètnies.

   No va ser cap novetat que Barcelona és una ciutat multicultural; ho veia pel carrer cada dia. Però aquells dies, als Catalans, va escoltar, va observar i en va treure conclusions.

   Un grup de filipines que ja a les set del matí parlaven en aquella veu tan cridanera que tenen; totes, invariablement, van baixar a Sant Cugat; minyones, segur. Uns pakistanesos que tornaven de la feina i que dormien amb els peus descalços, tot escampant una ferum que regirava l’estómac; treballadors nocturns en alguna empresa industrial. Els manobres sud-americans, sols o en parelles, equatorians o bolivians, o de qualsevol país andí amb habitants d’aspecte indígena; parlaven en veu baixa o s’esmunyien dins les seves coses, retornant, potser, a les muntanyes altíssimes del seu país tan llunyà. Un grup reduït, tres o quatre màxim, de dones grasses i cridaneres, espanyoles del sud, les quals pensaven que tot el vagó s’havia d’assabentar del que li passava als seus marits, fills, amics o amants; netejadores professionals que anaven cap a treballar. Un pintor de l’est —no sabria dir per què, però ell hauria jurat que era albano-kosovar— amb un xandall tot tacat d’esquitxos, que parlava pel mòbil en un idioma incomprensible, un seguit de sons inarticulats que, de tant en tant, trencava amb un somriure de queixals corcats. Dues dones àrabs, mocador al cap, que repassaven revistes de joies i que comentaven les troballes més interessant; aquestes no va poder endevinar en què treballaven, si és que treballaven. Grups de joves, molts, petits o grans, o fins i tot sols, que feien el trajecte endollats als auriculars sense empatxar-se de res més que de seguir la música amb el cap; estudiants, catalans la majoria. I ell, un menorquí exiliat que observava la vida.

   Van ser quatre dies d’observar, quatre dies en els que es va adonar que vivia en una multiculturalitat que, encara que la coneixia, feia molt que no la tastava de tan a prop. Tota una lliçó de vida. 
   El món gira, es va dir, i tots hi som dedins, maldant per viure-hi. 

Pels camins de "La Força dels Anhels". De Binigaus a cala Escorxada.

Un altre cop pels camins de “La Força dels Anhels”.

   Aquesta vegada, en plena primavera, vam seguir les petjades dels tres caminants tramuntanencs en el seu pas des de Bingaus (Aigües Clares a l’obra) fins a les cales de camí a Trebaluger (Platja del Riu), una de les etapes del seu peregrinatge fins a ponent, a la recerca de fer realitat els anhels de la seva vida.

   Al llarg d’aquest camí, ens van envoltar dels mateixos ramells plens de flors que haurien d’haver vist ells. Les estèperes blanques i rosades, les violes de sorral, els romanís farcits de flors blavoses, van ser els nostres companys fidels. Vam caminar fins a cala Escorxada per un corriol que avança paral·lel a la costa, en aquesta ocasió allunyat del Camí de Cavalls. Segons el llibre “GR 223-Menorca El Camí de Cavalls”, Ed, Triangle-Postals, a la pàgina 188, ens indica que anar i tornar es fa en 2h 20 mt, més o menys el que vam estar-hi noltros, sense frisar gaire i aturant-nos a fer fotos i contemplar paisatges i indrets. És, per tant, una excursió fàcil i molt recomanable.

Noltros, però, no vam trobar un Binigaus encalmat, amb l’aigua com un mirall que van trobar en Primer, na Palònia i el Mestre.

Tant era, però. L’hem vist moltes vegades, amb les seves aigües tant transparentes que sembla que no n’hi hagi, tantes que som capaços d’imaginar-nos com les van veure ells després de deixar endarrere el barranc on els havien succeït tantes coses.

“...després d’una bona estona de caminar, el camí es va eixamplar i el barranc es va obrir en una vall on desguassava el rierol fins a convertir-se en un aiguamoll, al fons del qual van poder veure per primera vegada la mar de migjorn, encesa pel sol.

   —Aigües C...lares —va anunciar en Primer amb la mà al front per a no enlluernar-se; fins i tot l’arena brillava—. Des d’aquí, per la c...osta, sempre cap a pooonent —va repetir les instruccions del Jove Cap.”

   Avui en dia, el terreny de desguàs del torrent temporal només s’embassa en les èpoques de pluges. Llavors hi creixen tota mena de plantes de prat, fins i tot l’estranya Euphorbia atropurpurea. Aquell dia, sobre l’arenal, vam veure la preciosa viola de platja (Mathiola sinuata)

   Des del blocao vora la platja surt un caminet que, costa a costa, s’endinsa en una marina de pins, ullastres i sivines.

  

De tant en tant creuarem trams a sobre mateix del mar, amb tallats alts i protegits per baranes de fusta. El camí és pedregós i ens caldrà dur une sbones sabates. O tenir el peus encallits com els d’en Primer o na Palònia, que caminaven descalços, sense haver de menester cap mena de calçat.

   Però no tot el camí és planer. Trobarem barranquets on el terreny s’humiteja i on en Primer va trobar uns replans herbosos que va admirar. “I admirava els replans que hi apareixien de sobte, redossats de ventúries, herbosos i plens d’humitats. Com hauria engreixat el ramat amb aquella herba tan bona.”

                   

   Aquest barranquets ara es travessen amb facilitat gràcies a uns esgraons que s’han escolpit sobre el marès. S’ha de reconèixer que fan més fàcil la caminada, però també que desvirtuen el paisatge. No calia, la veritat.

 Per fi arribem a cala Escorxada, una de les que van trobar els tres caminants abans de Platja d’es Riu (Trebaluger i el seu torrent permanent).

   “Tot seguint un camí vorejat de pins i sivines, van travessar un parell de caletes tancades per roquissars modestos d’un marès molt blanc. En Primer va pensar que de ben poc li servirien, aquells penyals que s’esmicolaven. Al mateix temps, els ulls del pastor comparaven aquella costa amb la de ca seva, molt més resseca, tota de pissarres fosques.”

Cala Escorxada és una platja verge, la qual té el camí d’arribada per terra restringit. El cartell del camí ho deixa ben clar.

   La veritat és que no hi estat mai, a l’estiu, però me la imagino plena de barques, motores i llots, així que no deu ser una platja tranquil·la. Les aigües, però, són tan clares com les de Binigaus i conviden a refrescar-t’hi. Noltros, però, no ho vam fer: plovisquejava.

   Un caminet que surt des de la mateixa platja segueix fins a cala’n Fustam i, des d’allà, fins a Trebaluger, on els protagonistes dels “Anhels” trobaran els primers signes de violència.

   “Passava del migdia quan van baixar fins a una cala on, pel costat de ponent, hi desguassava el rierol més ample que en Primer no havia vist mai.

   —Des de Platja d’es Riu haureu d’endinsar-vos al barranc pel costat esquerre del torrent —els havia alliçonat el Jove Cap—. I quan arribeu a la primera bifurcació, agafeu coster amunt. Tot d’una arribareu a Casats Grossos. Jo fa temps que no hi vaig, però segur que us rebran bé. Som parents —havia conclòs.

   El barranquí no els havia parlat d’uns coberxos que s’aixecaven a redossa d’uns tamarells, unes construccions de canyís i fustes de platja que, ara, estaven esfondrades del tot. Uns contenidors ceràmics restaven trencats al terra i, a cops de massot, havien esbotzat unes barques de fons pla. Uns ormejos de pesca, nanses, xarxes i filacs, restaven romputs i escampat per terra.”

   Noltros, el dia de la caminada, no vam passar de cala Escorxada; el temps no convidava a més. Però valgui una imatge via web de Trebaluger, amb el riu i els tamarells al centre, per veure-la com la van veure els protagonistes.

  Cala Escorxada té moltes coses a veure. D’entrada trobem un blocao de la Guerra Civil molt ben camuflat i que enfoca a l’arenal.

   Tot seguit, darrere unes dunes petites i ben cuidades, apareix el naixement d’un barrancó on s’amaguen, al costat obac, unes construccions enderrocades, antics vestigis de l’explotació que hi hauria d’haver en aquell lloc. Una d’aquestes construccions es va fer tot aprofitant una cova , imagino que d’enterrament, per convertir-la en un bouer —crec que és un bouer— tancat de forma ben curiosa. La casa adjacent, totalment enderrocada, té una inscripció sobre la pedra marès que fa de llindar, la qual que vaig ser incapaç de desxifrar. Veieu-la voltros mateixos i si sabeu què hi diu, endavant.

     

  

T

Mai no ho vaig saber

Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2014

Mai no vaig saber si aquell tres de gener del seixanta plovia, o si només plovisquejava,  o si ans el contrari lluïa aquell sol esmorteït tan impressionant dels dies d’hivern. O potser hi havia aquella boirina matinera que ho deixa tot humit, la beneïda banyadura, que feia llenegadisses les llambordes de sa Muntanyeta. No ho sé.

Aquí va començar tot

Carrer de sa Muntanyeta

Campanar des de dalt sa Muntanyeta (préstec d'internet)

Sa Costa de l'Esglesia a l'`poca de l'Arxiduc i ara (péstec d'internet)

Mai no em van explicar si la tramuntana regolfava pel carreró o si la calma endormiscava els vianants que pujaven la costa. De fet, no sé si és gaire important saber-ho, tot açò. Perquè d’aquell dia, el que més m’importa, és que jo hi vaig néixer. Estic segur que si els meus pares no m’ho van explicar, i me’n van explicar moltes, de coses d’aquell dia, i d’altres, moltíssimes, per qualque cosa havia de ser.

   Era diumenge, açò sí que ho sé. Un diumenge d’hivern, potser com qualsevol altra, pels volts de St. Eulàlia, a les 10 del matí, l’hora en què els carrers que pugen a l’església s’omplien de fidels. Vull pensar que la gent anava a missa de deu, si és n’hi havia una, de missa de deu. No ho sé del cert, però em sona molt, encara que jo mai no ho he estat gaire, d’anar a missa. Les dones, amb el vel negre que marcava el decor de l’època, les faldilles fosques molt decents, uns abrics sobris ben botonats i amb qualque joia, potser un camafeu discret a la solapa per donar-li el toc endiumenjat; d’anar mudat, com deien llavors. Els homos, amb el capell fosc dels diumenges, ben afaitats i amb olor a Varon Dandy, el bigoti retallat, les sabates enllustrades,  els pantalons i l’abric també d’anar mudat. El fum de les cigarretes, potser uns Ideales d’aquells que havies de tornar a liar, se confonia amb el baf que el fred els feia sortir per la boca mentre agafaven del bracet a les seves dones, acompanyant-les fins la porta de l’església per, després, separar-se i dirigir-se, elles a la dreta i ells a l’esquerra del passadís, com marcava el costum d’aquells anys.

   I mentre tot açò passava, mentre la vida transcorria tranquil·la, fins i tot monòtona, sense ensurts, sense destorbs, jo anava fent camí per néixer, allà, al costat de l’església, a sa Muntanyeta, al poble que des d’aquell moment seria el meu per sempre.

Vsita general d'Alaior

   Va ser un bon dia per néixer. Ho sé. I sé també que vaig néixer en un bon poble, un poble on cada vegada que tinc la sort de tornar m’empelt de la seva calma, del seu esperit. Un poble que m’ha donat moltes coses, moltes més de les que m’ha pres. 

Camins i ubicacions de "La Força dels Anhels"

Com ja he explicat alguna vegada, en les meves estades a Menorca m’agrada recórrer els camins i visitar els espais on es desenvolupa l’acció de “La Força dels Anhels”.

   En aquesta ocasió, pel Nadal, vaig anar cap a ponent per endinsar-me en la història de Cala Morell, a la costa N de Ciutadella. Per arribar-hi (és la mateixa carretera que du a Algaiarens), ja passes per indrets que parlen de la història complicada de l’illa, com el lloc de Torre de Quart i la seva torre fortificada, al costat de la carretera.  

Torre de Quart

   Cala Morell, i més en concret el promontori rocós que s’endinsa al mar al nord de la cala, conegut com el Coll de Cala Morell, no són llocs on na Palònia, en Primer o el Mestre hi facin vida.

Cala Morell des del Coll

Coll de Cala Morell

No hi passen —no és pas per anar enlloc—, ni el visiten —potser el Mestre sí que hi anés en alguna ocasió—, però tot l’entorn de la cala té una màgia tan especial que t’encisa. Sens cap dubte, és un dels racons de Menorca on més a prop me trob de la història de l’illa.

    A més de per la seva bellesa natural —paisatgísticament, Cala Morell és preciosa, amb unes característiques geològiques que la fan única a Menorca—,

Lloc d'unió de terreny calcari i terreny silícic

la cala és coneguda per l’extensa necròpoli que s’obre al barrancó que la clou.  

Són famoses les seves coves, unes amb columnes excavades a l’exterior, úniques a l’illa, d’altres amb columnes interiors de moltes castes.  

Cova amb columnes esculpides a la façana

Columnes interiors a una de les coves

De coves, n’hi ha de tot tipus, des de les més grans i treballades (com la que acabem d’anomenar), fins a les més simples, les denominades “de forn”, que també són les més antigues, algunes amb restes de mur ciclopi i d’altres sense.

Cova amb mur ciclopi

Cova de forn

L’entorn és preciós i recoman a tothom que visiti Menorca que es deixi endur per la màgia d’aquest racó.

Vista del barrancó on hi ha la necròpoli

No us perdeu tampoc les “capades de moro”, unes cavitats o fornícules excavades a la roca de les que se’n sap ben poc.  

Capades de moro a les parets del barranc

   Menys conegut és el Coll de Cala Morell. O al menys o era fins que no el van començar a excavar. Se sabia que en aquell cap, un promontori rocós que s’endinsa cap a tramuntana, hi havia un antic assentament pretalaiòtic, on s’hi distingien les formes d’unes naus d’habitació i les restes, molt degradades i modificades, d’unes murades destinades a la “defensa” del promontori.

Coll de Cala Morell

   En aquest moment ja en són tres, les temporades d’excavació que s’hi ha fet. Podem llegir a l’article Menorca del 3/10/2013:  

   “Es tracta d'un petit poblat ubicat al promontori del cap costaner de Cala Morell que compta amb 13 navetes d'habitació. Segons la codirectora de l'excavació, Montserrat Anglada, al jaciment van poder arribar a viure entre 50 i 60 persones. Els habitatges de pedra s'articulen en torn a dues petites basses, amb la hipòtesi que fossin dipòsits naturals d'aigua. Aquesta havia de ser necessària per uns pobladors, que segons els arqueòlegs, habitaven aquest lloc inhòspit, defensat per una murada i l'istme natural que separa el cap de la terra ferma. «Existia la idea de que el període pre-talaiòtic va ser una etapa sense grans conflictes, però l'aparició de jaciments fortificats com aquest donen a entendre el contrari: hi havia un interès per defensar-se, i no del mar, sinó de la terra ferma, ja sigui per augment de població o per conflictes relacionats amb els recursos que avui dia són difícils de determinar», comenta l'arqueòloga. Explicar el motiu d'aquest aïllament defensiu i com vivien aquests pobladors de la prehistòria menorquina és l'objectiu del Projecte Entre Illes. En les dues campanyes anteriors els arqueòlegs han deixat excavada i restaurada la naveta nombre 11 i amb la present campanya enllestiran l'excavació i restitució de la nombre 12.

   Les datacions de Carboni 14 han determinat que el poblat va ser habitat devers el 1.600 AC fins el 1.200 AC. S'han trobat fragments de ceràmica i de fauna, a partir de la qual es determina un alimentació carnívora (boví, cabrum, porcí i oví), amb nul·la dieta procedent del mar. També molien blat. Els pobladors residien a una zona inhòspita fiblada per la tramuntana, en dures condicions. De què es volien aïllar i defensar? Els arqueòlegs cerquen la resposta.”

Nau excavada el 2013

Nau excavada el 2012

Base de molí

Possible dipòsit d'aigua

Nau vista des de costat mar

Baixada de l'assentament cap a la cala

Tanta és la història que hi ha enterrada en aquest lloc, que no vaig tenir més remei que aprofitar-la per a instal·lar-hi  uns dels secundaris de “La Força dels Anhels”: els Nouvinguts, una nissaga d’homes de mar que, expulsats de les seves terres a la Mediterrània oriental per altres pobles més forts, no tenien més remei que recórrer les noves terres de l’occident mediterrani (que aleshores s’estaven començant a colonitzar) per sobreviure i, potser, fer-hi fortuna.

   Els Nouvinguts (mai sabrem d’on venen realment) apareixeran com a els responsables de l’assalt a Platja d’es Riu (pels illencs, seran “els esperits del mar”), però el Mestre de seguida va tenir clar que aquells que: “havien atacat la cala, ho havien fet des del mar. Però quina mena de desesperats podia haver-hi, en aquella illa? Homes de mar a la recerca de ventura? Ell coneixia pobles —sobretot de les illes del Mar Interior— que navegaven de costa en costa, empesos per altres que els havien expulsat del seu país. Els havia vist als mercadals on venien el botí de les seves rapinyes, sobretot esclaus. Eren perillosos, aquells homes. 
   Un tapall romput i les marques d’unes quilles sobre l’arena l’acabaren de convèncer.”

   Després, apareixeran a les pors d’en Primer quan el Mestre comenci a dominar el ponent de l’illa a sang i fetge: “Ningú no podia aturar l’avanç del Mestre, els va dir. A més, amb els Nouvinguts, encara tenien més força; feien por, aquells homes.”

   Els veurem quan el Mestre avanci cap a llevant: “El capdavanter del Vigilants, el mateix de Platja Blanca, se li havia agenollat al davant; l’acompanyava un dels Nouvinguts, un home pèl-roig i escabellat, el qual no mostrava cap signe de submissió. Els ulls negres del Mestre, tan vius com sempre, se’ls hi van clavar. Ell sabia que Vigilants i Nouvinguts, un cop més, rivalitzarien per acontentar-lo. Els Vigilants l’adoraven amb una devoció indestructible; eren fanàtics, el seu exèrcit de fidels. Per contra, la fidelitat dels Nouvinguts l’havia comprat gràcies a la terra que els havia cedit, i als botins —dones, bàsicament— que obtenien dels saquejos.”

   Finalment, sabrem més d’ells quan el Mestre comenci a veure traïdories per tot: “els Nouvinguts, maleïts traïdors!... Potser no en tenien prou amb la Redossa del Nord i el seu fortí rocós? Tenien menjar, i dones, i fins i tot un port per les seves naus desastroses. Si ni tan sols no havien sabut vèncer una colla de camperols! Com gosaven d’enfrontar-se-li? Ah, els traïdors, eren com les rates, ho infestaven tot. I ell ja en coneixia massa, de rats traïdors, i no els suportava. Amb els Vigilants, el seu Exèrcit dels Fidels, n’havia tingut prou per reduir-los.”

   És en aquest Coll de Cala Morell (al llibre, la Redossa del Nord) on el Mestre hauria assentat als Nouvinguts,

Cala Morell des del Coll

en els mateixos hàbitats naviforms que ara s’estan excavant i amb la murada que, en la meva ficció, haurien aixecat els Nouvinguts per defensar-se dels homes del Mestre.

Assentament que mira a nord

Restes de murada a la pujada al Coll

Es demana l’article del Menorca de què volien defensar-se els pobladors d’aquell lloc tan inhòspit, idò jo els dono una solució, segurament tan “fantasiosa” com qualsevol altra.

   Quan properes excavacions, i la historiografia conseqüent, donin més pistes, potser hauré de refer la meva ficció (o no, que les ficcions són açò, ficcions, i com a tals són totalment lliures). De moment, però, la meva història podria fins i tot ser versemblant.