Bens, hivern a Menorca.

Arriba l'hivern a Balariash.

Paisatge, hivern a Menorca

De volta a Balariash, la vida de la família va tornar a la normalitat. L’hivern guanyava terreny a la tardor i els dies amb vent, pluja i fred sovintejaven. Els camps solitaris, que ben poques feines hi havia per fer, romanien en repós. Només el bestiar pasturava l’herba dels recers, maldant per arribar a la primavera amb les forces prou senceres com per complir el ritual de l’aparellament. Els savis dels santuaris havien pronosticat un hivern suau, sense gelades que cremessin l’herba. I aquesta era una bona nova pels illencs. Perquè l’herba recremada no alimentava els animals, els quals emmagrien i s’esgotaven, i perdien valor al mercat de primavera. La terra, sense el destorb del gel de les matinades, podria amarar-se de pluges i rosades, i estaria a punt pel renaixement. Tot seria com havia de ser.

   En aquesta hivernada tan benigne, els joves aprenents mai no van deixar de preparar-se, de millorar. El mestre foner, el vell Hàntish, no els perdonava ni un dia de feina. En Bàlash i en Kàstysh, de forma excepcional, van ser dispensats per sa mare de la prova de l’ullastre, com adults provats que eren. Els petits, però, van seguir obligats, sense perdonar-los ni un dia, plogés, gelés o bufés, tant feia.

   En aquell moment també era quan el Mestre Foner decidia si qualcú no era digne de continuar l’aprenentatge. La majoria dels joves que creixien als poblats illencs tenien l’esperança de convertir-se en foners, però sempre n’hi havia que l’esgarraven, que no servien o que, sencillament, les seves aspiracions eren unes altres. Els primers, els maldestres, segons el seu nivell social, eren encaminats a altres quefers. De totes maneres, no assolir un mínim nivell d’habilitat amb la fona podia arribar a ser un gran deshonor. Per sort per ells, cap dels germans Bàlar no era d’aquests. Hauria estat un escàndol. On s’ha vist, un Bàlar que no pot ser foner.

Taula de Talatí, hivern a Menorca

   Entre els que tenien altres aspiracions, els primers que solien mostrar una inclinació preferent eren els que volien convertir-se en oficiants, els homos dels santuaris. Solien ser al·lots de caire místic, tocats per la mà dels déus, deien. Uns altres, eren els que volien dedicar-se a l’art de la glosa, convertir-se en cantaires professionals. Els d’aquesta casta, solien compaginar ambdues coses: glosar i fonejar, i açò contribuïa a que fossin molt ben considerats. I és que les cançons i les llegendes eren fonamentals. Ningú no imaginava una celebració, de qualsevol tipus, sense un cantaire per animar-la o un glosador per transportar els que l’escoltaven fins el passat més gloriós. Però encara hi havia uns altres joves, els menys afortunats, que o bé eren tant poc destres que no tenien remei —també n’hi havia de malformats i amb deficiències i que, per açò, eren rebutjats— o que eren tan pobres que ni tan sols ho havien pogut intentar, els marginats. Ja fos per un motiu o per un altre, aquests mai no arribarien a ser foners i es veurien obligats a treballar els camps, com a llogats. Els més espavilats d’equests, o els més desesperats, s’embarcaven a les lleves com auxiliars sense dret a lluitar, gairebé com a servents, amb l’esperança de poder fer-ho més endavant. Pocs, molts pocs d’aquests tornaven. Però, si qualcun ho feia, assolia l’estatus de foner i la seva família prosperava. Valia la pena arriscar-se.