En Bàlash pensa en el futur i es felicita pel passat.

Vaixell fenici

El camí de tornada se’ls féu més curt. El dia havia escampat i el blau del cel lluïa com només ho sap fer després d’una tramuntanada. Per descomptat, tothom sap que l’alegria escurça les distàncies, fa manco feixucs els bassals i els fangars, i foragita l’esgotament.

  En Bàlash caminava absort. Encara no havia vist n’Ainerís i açò el tenia preocupat. On s’havia ficat? Per molt que l’havia cercat, no l’havia vist, ni tan sols al darrere de la caravana dels bàlar, on sempre solien anar. Deu ser amb qualque malalt, es va dir. Finalment, en Bàlash es va dir que la la trobaria a Balariash. Perquè ara estaven promesos; podria festejar-la sempre que volgués. Així, idò, es deixà endur pels pensaments que, des que havien acabat les proves, li rodaven pel cap. El futur.

   Primer es casaria, és clar. Després, la lleva i l’embarc a Màrish. I el llarg viatge a bord d’un dels mercants que tant li agradaven i, a bon segur, escortat per un estol de trirrems, qui sap, d’aquelles tan estilitzades que havia vist passar per davant d’Atauash. Com les havia admirat des del fortí! Quina elegància! Quina sensació de poder! Després, amb tota seguretat tocarien terra a prop de Gadir o a la mateixa ciutat, però abans s’haurien proveït a Ebossym, escala obligada en la ruta d’Ibèria.

   En qualcun d’aquells revolts del pensament, en Bàlash es demanà què hauria estat d’ells, els illencs de la Menor, si els avantpassats no haguessin foragitat els primer fenicis tot encenent la costa amb milers de focs escampats. Per açò els orientals l’havien anomenat Nura, l’illa dels focs, nom que els ponentins havien fet seu. Però els fenicis passaren de llarg i, tot cercant costes amables, arribaren a la Pityussa, molt més pacífica i mancada de gents, i s’hi assentaren i la colonitzaren fins a convertir-la en una de les factories més pròsperes de tota la Mar Occidental. Els nurair, orgullosos de les seves gestes, encara glosaven com, ran de Giammij, la costa es va encendre i els vaixells dels orientals varen fugir espantats. Eren els focs senyalers, que anunciaven l’arribada d'estranys  Però d’açò feia molt. El cert és que aquells fenicis només eren mercaders i no anaven gaire armats. Per a ells, lluitar amb la possibilitat de morir mai seria un bon negoci; millor deixar de banda aquelles costes tan hostils. Per açò, perquè no tenien cap intenció de deixar-se matar, preferiren les més acollidores platges pityusses i les riques costes ibèriques, on varen fer grans negocis. Saps què et dic?, cancloïa en Bàlash, millor així, que ara no seríem noltros, ara seríem púnics. I una cosa és ser aliats i una altre molt diferent ser un poble colonitzat. Encara els tindrem d'agrair als ponentins les gales costaneres; vés per on.

Vista de Giammij (Cala Morell) on es van encendre
els focs que van foragitar els fenicis

Caparrot fortificat de Cala Morell
de l'època pretalayòtica.

  













I no és que no s’aturessin a la Menor, els fenicis, hi tant que ho van fer al llarg dels anys, però sempre de pas; mercadejaven i marxaven. Com a molt, delegacions comercials als ports principals. Com havia de ser.