Angoixa

T’angoixen les foscors del camí que transites

I la por t’acarona l’ànima dormida.

Imatges emboirades solquen mars plens de brutícia.

I penses que tot se t’enfonsa,

Que cap part de tu ja mai no suraria,

Que ta barca mai no tocarà la riba,

Que no hi ha capser ni moll on amarrar ta vida.

Plores l’arada i els que bous ja no estiren,

Sembres al vol i saps que la grana és podrida

I maleeixes la suor de la sembrada perduda.

Terra fosca,

Fosc migdia.

Angoixa de l’ànima dormida.

Desesper

Esper, esper i esper

Esper per tu,

Per asaborir-te,

Per sentir-te,

Per gaudir-ho tot de tu.

Esper, esper i esper,

Esper per saber on t’amagues.

Per esbrinar per què no hi ets,

Per aconseguir no oblidar-te,

Per conèixer d’una vegada qui ets, tu.

Esper, esper i esper

Esper i segueixo esperant-te

I et busco pertot.

Per voltes i enfonys,

Pels racons més obscurs.

Esper, esper i desesper

Desesper per tu.

CANÇÓ DE TURMENTA

Reflexes albirats a trenc d’alba,
repic compassat de tardor.
Les finestres tremolen maltractades
i, mentrestant, m’esgarrapes i m’humilies,
i em maltractes, meu amor.

El trons regolfen per estances buides,
ressons sinistres de foscors i recons,
i la pluja que cau desmesurada,
m’arronsa i t’acarona, meu amor.

T’estim. M’estimes?
Dolces paraules de gest seriós.
Dues llàgrimes se m’escolen,
gotes que m’inunden
i m’ofeguen, meu amor.

Ens eixorda l’alè, el tro.
Paraules que ens defugen,
mots perduts sota llençols
humits d’amor i traïció.
Vas triar deixar-me, meu amor.

Ràbia, odi maldestre,
renec i maledicció.
Paraules osques d’accent sinistre.
Quan aprendré a callar-me?
Quan, meu amor?

I corres i t’amagues,
em tanques la porta del cor.
I jo, perdut entre basses pudentes,
et busco, remeno carrerons.
On t’amagues, meu amor?

Mudança

Octubre, tardes tristes,
Rodals de llum esmorteïda,
Octubre, matins de marina humida,
Flaires de terra amarada.

Per què vares triar octubre,
Lluny de l’estiu que estimaves?
Triares viure els nets,
El llaüt i les pescades.
Matinades de borda humida.
Olor de sal,
Mar encalmada.
Últim redós de vida desitjada.

I te’n vas anar, amb l’octubre,
Amb el sol que just escalfa.
Tu, que tot ho curaves,
Tu, a qui tothom t’estimava.
T’agafares de la mà dissortada de l’adéu,
I decidires que ja n’hi havia prou,
Que ens deixaves.

Ens digueres adéu amb la mirada,
Silenci fred,
Ulls que brillaven.
Un per un, fills estimats.
Ulls que ploraven.
Potser no eres tu qui em mirava,
Però t’hi semblaves.
Arronsat i llunyà,
Mà silent que ens cercava.

Matinada fosca,
Remor de turmenta agitada.
On ets ara?
En quin mar pesques a trenc d’alba?
I les senyes, a qui lis ensenyes, ara?
El Toro pels Armaris,
La Torre per l’illa aixecada.
I quin nom escrius en la lluentor de ta barca?
Qui et neteja el quarters plens d’escata?
On ets ara?

Octubre, mes maleït,
Octubre, mes de mudança.