Angoixa

T’angoixen les foscors del camí que transites

I la por t’acarona l’ànima dormida.

Imatges emboirades solquen mars plens de brutícia.

I penses que tot se t’enfonsa,

Que cap part de tu ja mai no suraria,

Que ta barca mai no tocarà la riba,

Que no hi ha capser ni moll on amarrar ta vida.

Plores l’arada i els que bous ja no estiren,

Sembres al vol i saps que la grana és podrida

I maleeixes la suor de la sembrada perduda.

Terra fosca,

Fosc migdia.

Angoixa de l’ànima dormida.