dissabte, 18 de setembre del 2010

BÀLASH, BÀLISJ I SEPTENTRIONALS




A l'esquerra, badia de Fornells i costa de tramuntana des del Toro. A la dreta i a dalt, port de Sa Nitja, als peus del cap de Cavalleria. En aquestes costes era on he ubicat els assentaments septentrionals i a Sa Nitja he volgut localitzar Sannir, pàtria de l'àvia Màstula i del jove Àshanir, A Sa Nitja avui hi ha les restes de la romana Sanissera, part de la qual podem veure a la segona foto.
En Bàlash estudià el ponentí a mesura que cridava. Impressionant. Tal vegada és el més senzill, el que sembla menys fort, però és el millor; n’estic segur. Mira, Bàlash, quina seguretat, la que a tu et manca.
Se’n recordava de molts dels altres de l’any pasat, joves forts i àgils, i no se’n podia envenir com els havia pogut guanyar; si just era un al·loteu, llavors. Però antany es trobava en plena forma. Què passaria enguany? I també hi havia nurairs nous, perquè els que havien assolit la adultesa ja devien lluitar a Ibèria. I si d’entre els nous sorgia un guanyador inesperat? Sí, com ell antany. No hi pensis, Bàlash, s'intentava convèncer. Aquest és el teu problema, que et manca seguretat perquè et saps feble. No hi pensis. Pots guanyar. I sinó és avui, serà demà; són dos dies, ho pots fer.
Quan en Bàlisj callà i ja s’avançava el capdavanter dels septentrionals, en Bàlash sentí uns ulls que se li clavaven. No ho dubtà ni un moment: en Bàlisj m’està mirant. Sense atemorir-se, el buscà. I quan els ulls es van trobar, dos rajos invisibles es van creuar per aixecar guspires així que van fregar la penya viva de l’Ara; dos rajos gelats, però alhora capaços de fondre el metall més poderós.
No cedeixis, Bàlash, no cedeixis; t’està reptant. Açò és entre tu i jo, bàlar, deien aquells, és entre el millor nurair i el millor bàlar. I aquesta vegada seré jo qui guanyarà.
Aquella seguretat trasbalsà en Bàlash. Com pot estar tant segur de si mateix? Però no li demostris que l’envejes. Sense por, Bàlash. El vas guanyar una vegada i ho pots tornar a fer.
Sense poder fer-hi res, a ulls d’en Bàlash el braços del nurair s’engruixien i les esquenes se li feien cada vegada més amples; fins i tot li semblava més alt que una estona abans. La mirada d’en Bàlisj el superava. Li estava guanyant aquell primer enfrontament.
En aquell moment s’adonà que en Kàstysh, seriós com sempre, se’ls mirava, alternativament ambdós.
—No en trauràs res, d’açò, Bàlash —sentí com li xiuxiuejava.
—Ho has vist? És com si només hi fóssim noltros, al pla.
—Oblida’l. Pensa en la prova, en res més.
—No puc, Kàstysh. Mira-li els ulls.
—T’està atemorint...
—Però, què dius? Ni pensar-hi —i en Bàlash es va sentir ferit a l’amor propi. Son germà sabia com fer-lo reaccionar.
—Idò, oblida’t d’ell. Demostra-li que, per a tu, és poc més de no res.
—Tens raó.
—M’estic perdent als septentrionals. De totes maneres...
—Què?
—Ja veuràs qui és el millor, enguany.
En sentir-lo, en Bàlash s’oblidà del nurair i va mirar son germà. Per què no? Ja feia temps que ho demostrava. En poc temps s’havia convertit en el millor foner de Balariash. Millor que tu, Bàlash? Tal vegada sí. Prou bo per guanyar? Per què no?
La primera prova, la d’aquell dia, tenia poc a veure amb la precisió, i precisament açò feia créixer les pors d’en Bàlash. La cursa que pujava al Turó de la Mare, plena de costers fortíssims i pasos complicats, volia dir resistència, i açò era el que més li mancava. Les herbes... Per açò me las ha donat, na Kisbis, per si l’alè no m’arriba i el costat m’és a punt de rebentar, per quan les forces se m’esgotin. Les empraràs? La presentació dels septentrionals també s’havia acabat. Bàlash només s’havia fitxat en dos dels joves: n’Urkhus i n’Ashanir, dos joves de Sannir i ambdós del tot diferents. El primer era fort i rabassut, amb barba atapeïda i mirada fosca. Segur que en té divuit, o prop dels dinou, que amb aquests no ho pots saber mai. Però no te’n refiïs, d’aquest, Bàlash, que si pot te la jugarà. El segon, un parent llunyà per part de l’àvia Màstula —cossí d’enfora, li deien ells—, era alt i desmanegat, amb cames i braços llargs i prims que semblaven no acabar-se mai. Els ulls, fins i tot des d’enfora, eren clars, més que els dels altres, i mostraven una mirada oberta, que no amagava res. Els cabells, gairebé rossos, també el feien destacar entre un mar de caps foscos. Un tipus estrany, aquest Ashanir, pensà en Bàlash.