Interior de casa talaiòtica de Talatí de Dalt. |
Després de molt de temps de tenir oblidats els Foners que van donar origen a aquest bloc, reprenc, no sé per quant de temps, la història original, la d'en Bàlash i els seus companys d'aventures. Com a inici la conversa entre en Bàlash i els seu cossí, n'Ashannir de Sannir.
Vista de Sa Nitja (port de Sannir) des de l'excavació del "castro" romà. |
En Bàlash no havia pogut
evitar les festes de la victòria, no de bades n’era part important. Mig
adormit, amb els ulls inflats pel vi que havia begut, feia esforços perquè el
cap no li rodés gaire mentre recollia els embalums. Potser per açò no se
n’adonà d’una figura desmanegada que l’observava palplantat.
—Bon dia, Bàlash, parent estimat —el saludà n’Ashanir,
son cossí sannirita, amb una veu que semblava cantar. El jove septentrional no
mostrava cap estrall per festes ni celebracions, tant així que en Bàlash es va
dir que o no havien celebrat res, els septentrionals, o tenia una capacitat de
recuperació extraordinària.
—Que la Mare t’ompli de benediccions, mon germà —contestà
Bàlash—, i sies benvingut. Has menjat? Anem a les fogueres, que qualque cosa hi
haurà.
—Gràcies, però estic servit. No volia anar-me’n
sense que xerrar amb tu. —La veu de n’Ashannir s’havia tornat
seriosa—. Ahir, després de les proves, et vaig voler veure, però va ser impossible,
així que he preferit matinar. Tampoc sabia si seria ben rebut a les vostres festes.
—Sempre ho seràs, no ho dubtis. Ets parent nostre,
no? Idò, els parents sempre tenen la porta de ca nostra oberta. A més, hi havia
de tot! En Mélkish es va gastar una fortuna. I, ara, uf..., cada vegada que
prop de moure el cap, em recorda el vi que vaig beure. En canvi, tu, com si no
res. Què no ho vareu celebrar? Si vas ser dels millors, tu.
—Qualque cosa vam fer, però ja saps, no
estem gaire units, noltros, i tampoc som de masses festes. De fet no sé ni què
som: una aliança de conveniència, potser? Uns mercaders? —Ashanir va fer un
gest amb el cap, com per allunyar una negror que semblava haver-lo envoltat—.
Coneixes n’Urkhus, veritat? Idò, faries bé d’anar amb compte; ell i els seus
són mala gent. —I aixecà els braços com si encara espolsés aquelles ombres
d’abans—. Però, deixem-ho, que no són males noticies que et vull donar.
—Digues, idò.
—Volia dir-te que, quan t’embarquis, ho faré
amb tu. —Ashanir es posà a riure en veure la cara d’en Bàlash—. Sí, homo,
t’estranya?
—També podries fer-ho des de ponent, com a
company d’en Bàlisj. Ha demostrat ser dels millors.
—Els millors... Encara demanes qui és el
millor?
—En Kàstysh —contestà en Bàlash amb un gran
somriure. Aquella conversa li estava esclarint el cap i la feixuguesa gairebé
ja ni la sentia. Bon al·lot, aquest Ashanir—. L’heroi d’ahir encara no s’ha
pogut aixecar. Ell sí que es va engatar, pobre, com que no n’està acostumat, al
final, va caure rodó. El vam dur entre tres.
—Ja saps a què em referesc, Bàlash. Ton
germà va guanyar, cert, però tu has demostrat un lideratge que ningú més té.
Per açò, seré al teu costat, amb el capdavanter de la unitat.
—Crec que exageres. Capdavanter... És cert
que els estels... Però...
—Jo no sé llegir els estels, Bàlash, que a
Sannir no tenim aquest costum, però no se m’escapen els fets, ni els rostres
que m’envolten. I darrerament veig moltes coses que no m’agraden. Sannir
m’ofega, Bàlash, i si tenc que sortir-ne, què millor que al teu costat?
—Diuen que per les vostres aigües solquen vaixells
itàlics, i que els deixeu atracar.
—I aquesta és una altre de les raons per
marxar. No fa gaire, a finals d’estiu, va venir un mercader campà, el qual no
era una altra cosa que un inquisitor
romà emmascarat. Volia saber si estaríem disposats a enrolar-nos. Tot es va fer
en secret, però, ja saps, als pobles petits tot se sap; i a Sannir, cau de xerraires
i mala gent de tota casta, encara més.
—És preocupant, açò. Li ho tindríem que
explicar a en Mélkish.
—Vols dir que no ho sap? Si ho sap tothom...
No sé com acabarà, tot açò. Sannir serà la llavor del nostre final.
—Tant malament ho veus?
—Ara som lliures, Bàlash —afegí n’Ashannir
amb un moviment de cap—, i volen seguir sent-ho.
—Sempre ho he pensat. I justament per açò
ens hem d’embarcar. —El mal de cap ja només era un record. Ni que fos una de
les infusions de n’Ainerís, aquell cosí, pensà en Bàlash—. Escolta, mon cossí,
anirem a Ibèria i lluitarem al costat d’Amílcar, amb mon pare i la resta de
parents. Amb ell sempre hem estat bé, no? Per què hauríem de canviar? Segons
les noves, qualcuna n’està planejant, l’estrateg. Ho has sentit, tu? —i n’Ashannir
afirmà amb el cap—. Idò, noltros no ens ho podem perdre. Tu ho has dit: noltros som lliures
des de sempre. Però nostre pervivència, malauradament, no depén només de
noltros, sinó del què passi enfora d’aquí. No podem romandre entre notres pedres,
aturats.
—Estic amb tu.
—Jo no sé si els estels m’han triat o si
només som un homo que estima ca seva. Però, el que tenc clar, és que hem de
lluitar. Si Roma guanya, si Roma preval, prou independència. Perdrem els déus
dels avantpassats, ens ensorraran els santuaris, ens esclavitzaran. Recorda-ho,
Ashanir: si Roma trepitja l’illa, mai més no marxarà. —En aquell moment, en
Bàlash se n’adonà que havia aixecat el to de veu, així que l’abaixà—. I una altre
cosa et diré: per a què s’embarca, tothom? Pels guanys, no? Qui no vol més serventes
per a ca seva? Qui no vol fer créixer la hisenda, els ramats? Qui no desitja millor
collites i les sitjes ben plenes? I com ho hem aconseguit, fins ara? Açò
mateix: lluitant pel púnic. Continuem, com fins ara, idò.
—Són les paraules més sàvies que mai no he
sentit, Bàlash. Per açò, justament per açò vindré amb tu, perquè no em vull perdre
res del que passarà. Farem història, i no només la nostra, sinó de la de tots
els pobles del Mar. Potser jo no vaig néixer bàlar ni tampoc nurair, però som
illenc, i crec que amb açò n’hi ha prou.
—I tant.
I ambdós
es fongueren en una forta encaixada, de les que només es donen els companys,
una d’aquelles que segellen aliances eternes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada