LA CURSA S'ACABA

A l'esquerre, el pati del santuari de la Mare de Déu del Toro, on s'ubicaria el Túmul i la Cova de la Mare. Abaix una imatge de la baixada des del Toro cap Es Mercadal (Pla del Festival).

El nurair encara confiava en la seva fortalesa i, per açò, no va perdre el temps en lamentar-se. Decidit, es va apropar al túmul i va esmicolar un dels còssils rogencs. Tot seguit i amb el cordill que li pertocava, va reprendre la persecució.

   —L’agafaré, es deia en Bàlisj; no és més que un bàlar camacurt. Guanyaré; he de guanyar.

   Qualsevol altre, en adonar-se que l’avantatge d’en Kàstysh era gairebé insalvable, s’hagués retut; però en Bàlisj no era un qualsevol: era el millor dels seus i, segons els seus comptes, el millor de l’illa. Confiava amb les seves possibilitats i, sobretot, un gran orgull li niava a l’esperit. Per açò, va allargar el pas i va arreconar qualsevol feblesa. Però no fou la seva una persecució esbojarrada, ni de bon tros; en tot moment mesurava distàncies i forces per tal d’assegurar que, pas rere pas, tenia el seu rival cada vegada més a prop.   

   L’agafaré, l’agafaré, es repetia. Reptes com aquell, gairebé impossible, eren els que més motivaven en Bàlisj, reptes que l’empenyien a ser el millor; perquè açò i només açò era el que ell volia ser: el millor.

   —I no serà aquest al•loteu qui em farà quedar malament -remugava a mesura que acompasava respiració i pas—. No em prendrà la glòria. Ni pensar-hi.

   Poc després en Kàstysh es va creuar amb son germà. En Bàlash, un cop l’havia avisat de la drecera, havia aconsseguit avançar el nurair que el precedia, el qual gairebé no podia ni alenar de tant esgotat. Els germans es van somriure amb confiança.

   —Endavant, Kàstysh!

   Per contra, quan en Bàlash es va creuar amb en Bàlisj, els ulls del nurair li van mostrar el despreci que sentia.

   —Adéu, bàlar. Vaig pel teu germà...

   Sense fer-li cas, en Bàlash va arribar al túmul, va esmicolar el seu còssil i, amb el cordill fermat, va iniciar el descens.

   La baixada no era ni de bon tros tan complexa com la pujada. Els corredors que encara pujaven anaven escampats i no els quedaven forces ni per empentes ni per travetes. De fet, era l’esgotament el que marcava aquella segona part de la cursa. Però en Kàstysh no ho semblava, d’esgotat, ben al contrari; aquell davallar accelerat li omplia els pulmons d’aire fresc i les cames semblaven córrer soles.

   De tant en tant, quan no tenia que evitar corredors, es girava per vigilar l’arribada d’en Bàlisj.

   —Se m’atraca —pensava quan veia el nurair cada vegada més a prop—. Si seguesc sense defallir no tindrà temps d’agafar-me. Ho puc fer, ho puc fer.

   Les cames més llargues del ponentí l’estaven ajudant en la baixada; per cada passa d’en Bàlisj, en Kàstysh en tenia de fer dues. Però al bàlar l’empenyia l’alè de la victòria; volava sobre les pedres i una força amaga-da, que ell ni s’imaginava posseir, l’aixecava enlà per evitar els bassals de fang amb que la pluja i el pas dels joves havien omplert el corriol.

   A tocar de la portalada, en Bàlisj gairebé ja l’havia agafat. I encara que en Kàstysh intentava oblidar-se de l’esgotament, ja feia estona que la fatiga el colpia i gairebé ni el deixava córrer.

   —Per què ara? No t’enfonsis, Kàstysh; ara no.

   Va decidir deixar de mirar enrere i oblidar-se de tot allò que no fos arribar. Tenia la victòria tan a prop que no podia deixar que se la prenguessin.

   —Ja hi som, ja hi som, es deia una i una altre vegada. Rebenta si has de rebentar, però corre, corre!

   Amb el cor a punt d’esclatar, en Kàstysh va travessar la portalada sense sentir els brams de la gentada. Perquè ja no hi quedava ningú a les plataformes i a les alçades properes només es veia el verd dels replans abandonats; tothom s’havia abocat per veure de a prop el guanyador, aclamar-lo i festejar la victòria. Tanmateix, les senyes del Turó havien arribat emmascarades per la boirina i els crits no havien estat prou entenedors, així que ningú no sabia quin dels corredors comandava; que era un bàlar havia quedat clar, però quin? Tothom esperava en Bàlash, per açò, així que quan van veure qui era, la cridòria encara es va fer més eixordadora.

   —És son germà! —i els crits eren plens d’incredulitat.

   Poc després foren els nurair els que van començar a bramar: en Bàlisj acabava d’entrar al tancat i podia avançar el bàlar just al final. Bàlisj, Bàlisj! Uns crits es confonien amb els altres i tothom semblava haver embogit. Només els septentrionals callaven i somreien pel baix, tot mantenint una actitud cínica molt pròpia dels pobles del nord. Que cridin i que s’escanyin, aquests foners pocacosa. A qui l’importa qui guanyi aquesta bajanada de cursa?

   Per fi, més empès per l’eima que per les forces, en Kàstysh va arribar on l’esperava l’oficiant principal. I el vell va llançar enlaire un manat de ullastre que va volar per la força d’un oratge que creixia.

   Els crits es van enfortir i el desgavell es va convertir en incontrolable. Kàstysh, Kàstysh, Kàstysh!