LA CURSA S'ACABA

A l'esquerre, el pati del santuari de la Mare de Déu del Toro, on s'ubicaria el Túmul i la Cova de la Mare. Abaix una imatge de la baixada des del Toro cap Es Mercadal (Pla del Festival).

El nurair encara confiava en la seva fortalesa i, per açò, no va perdre el temps en lamentar-se. Decidit, es va apropar al túmul i va esmicolar un dels còssils rogencs. Tot seguit i amb el cordill que li pertocava, va reprendre la persecució.

   —L’agafaré, es deia en Bàlisj; no és més que un bàlar camacurt. Guanyaré; he de guanyar.

   Qualsevol altre, en adonar-se que l’avantatge d’en Kàstysh era gairebé insalvable, s’hagués retut; però en Bàlisj no era un qualsevol: era el millor dels seus i, segons els seus comptes, el millor de l’illa. Confiava amb les seves possibilitats i, sobretot, un gran orgull li niava a l’esperit. Per açò, va allargar el pas i va arreconar qualsevol feblesa. Però no fou la seva una persecució esbojarrada, ni de bon tros; en tot moment mesurava distàncies i forces per tal d’assegurar que, pas rere pas, tenia el seu rival cada vegada més a prop.   

   L’agafaré, l’agafaré, es repetia. Reptes com aquell, gairebé impossible, eren els que més motivaven en Bàlisj, reptes que l’empenyien a ser el millor; perquè açò i només açò era el que ell volia ser: el millor.

   —I no serà aquest al•loteu qui em farà quedar malament -remugava a mesura que acompasava respiració i pas—. No em prendrà la glòria. Ni pensar-hi.

   Poc després en Kàstysh es va creuar amb son germà. En Bàlash, un cop l’havia avisat de la drecera, havia aconsseguit avançar el nurair que el precedia, el qual gairebé no podia ni alenar de tant esgotat. Els germans es van somriure amb confiança.

   —Endavant, Kàstysh!

   Per contra, quan en Bàlash es va creuar amb en Bàlisj, els ulls del nurair li van mostrar el despreci que sentia.

   —Adéu, bàlar. Vaig pel teu germà...

   Sense fer-li cas, en Bàlash va arribar al túmul, va esmicolar el seu còssil i, amb el cordill fermat, va iniciar el descens.

   La baixada no era ni de bon tros tan complexa com la pujada. Els corredors que encara pujaven anaven escampats i no els quedaven forces ni per empentes ni per travetes. De fet, era l’esgotament el que marcava aquella segona part de la cursa. Però en Kàstysh no ho semblava, d’esgotat, ben al contrari; aquell davallar accelerat li omplia els pulmons d’aire fresc i les cames semblaven córrer soles.

   De tant en tant, quan no tenia que evitar corredors, es girava per vigilar l’arribada d’en Bàlisj.

   —Se m’atraca —pensava quan veia el nurair cada vegada més a prop—. Si seguesc sense defallir no tindrà temps d’agafar-me. Ho puc fer, ho puc fer.

   Les cames més llargues del ponentí l’estaven ajudant en la baixada; per cada passa d’en Bàlisj, en Kàstysh en tenia de fer dues. Però al bàlar l’empenyia l’alè de la victòria; volava sobre les pedres i una força amaga-da, que ell ni s’imaginava posseir, l’aixecava enlà per evitar els bassals de fang amb que la pluja i el pas dels joves havien omplert el corriol.

   A tocar de la portalada, en Bàlisj gairebé ja l’havia agafat. I encara que en Kàstysh intentava oblidar-se de l’esgotament, ja feia estona que la fatiga el colpia i gairebé ni el deixava córrer.

   —Per què ara? No t’enfonsis, Kàstysh; ara no.

   Va decidir deixar de mirar enrere i oblidar-se de tot allò que no fos arribar. Tenia la victòria tan a prop que no podia deixar que se la prenguessin.

   —Ja hi som, ja hi som, es deia una i una altre vegada. Rebenta si has de rebentar, però corre, corre!

   Amb el cor a punt d’esclatar, en Kàstysh va travessar la portalada sense sentir els brams de la gentada. Perquè ja no hi quedava ningú a les plataformes i a les alçades properes només es veia el verd dels replans abandonats; tothom s’havia abocat per veure de a prop el guanyador, aclamar-lo i festejar la victòria. Tanmateix, les senyes del Turó havien arribat emmascarades per la boirina i els crits no havien estat prou entenedors, així que ningú no sabia quin dels corredors comandava; que era un bàlar havia quedat clar, però quin? Tothom esperava en Bàlash, per açò, així que quan van veure qui era, la cridòria encara es va fer més eixordadora.

   —És son germà! —i els crits eren plens d’incredulitat.

   Poc després foren els nurair els que van començar a bramar: en Bàlisj acabava d’entrar al tancat i podia avançar el bàlar just al final. Bàlisj, Bàlisj! Uns crits es confonien amb els altres i tothom semblava haver embogit. Només els septentrionals callaven i somreien pel baix, tot mantenint una actitud cínica molt pròpia dels pobles del nord. Que cridin i que s’escanyin, aquests foners pocacosa. A qui l’importa qui guanyi aquesta bajanada de cursa?

   Per fi, més empès per l’eima que per les forces, en Kàstysh va arribar on l’esperava l’oficiant principal. I el vell va llançar enlaire un manat de ullastre que va volar per la força d’un oratge que creixia.

   Els crits es van enfortir i el desgavell es va convertir en incontrolable. Kàstysh, Kàstysh, Kàstysh!

EL TÚMUL DE LA MARE



Imatge aèria del cim del Toro (a l'obra el Turó de la Mare), on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu del Toro, patrona de Menorca. El Túmul de la Mare estaria situat on hi ha la basílica i la gruta de la Mare de Déu.



Després d’enviar son germà per la drecera, en Bàlash s’ho va prendre amb més calma. Havia deixat de plovisquejar, per la qual cosa només li quedava vigilar les relliscades i no permetre que ningú l’avancés. La lleugeresa que li havien donat de les herbes s’havia espassat amb la mateixa rapidesa que havia arribat, però de moment tot anava bé. Un dels nurair el precedia no gaire enfora; si s'esforçava, per ventura el podria avançar.

   Ja veurem, es deia. Qui és? Un iammijnir, açò segur; però tant m'és. Aguanta i no gastis forces de més, Bàlash. Estotja-les per demà; no pots fallar demà. Avui l’heroi serà en Kàstysh. Malgrat que confiava amb son germà, encara li quedava un raconet de dubte. En Bàlisj era molt bo. Com corria! I si l’agafava costa avall? No, en Kàstysh sabria mantenir-se. I tant.

   Mentre en Bàlash seguia esforçant-se, en Kàstysh va arribar al cim sense deixar de córrer. Al centre del pla culminal, on un herbassar calcigat s’arrecerava de la tramuntana rere uns roquissars voladissos, s’aixecava el Túmul de la Mare, uns antiquíssims pedrots amuntegats sense aparent ordre, els quals protegien l’accés a la Cova Sacra, el lloc venerat on es custodiava l’Essència de la Deessa. Damunt de les pedres s’havien arrenglerat tants còssils sencers —res de terrissa espenyada per una ocasió tan assenyalada— com participants hi havia. Palplantat al costat del túmul esperava el Guardià de la Cova, un ancià xopat i amb els cabells blanquinosos recollits en una trena a l’estil antic. El vell no movia ni un muscle i mantenia els ulls perduts a l’horitzó de ponent.

   Els blancs tenien els colors dels clans i no seguien cap mena d’ordre; més d’una cinquantena de cossiolets de tres colors formaven un mosaic esbojarrat. Cada corredor n’havia de rompre un i només del color del seu clan. Si la pedra esmicolava el color errat, el competidor era desqualificat; l’esforç de la pujada hauria estat per res. El fet de que els còssils estesin molt junts feia que no fos gens fàcil fer-ho, per molt que la distància no fos excessiva. En condicions normals, aquell no seria un llançament complicat, però la cursa esgotadora, els nervis i la frissera afavorien que més d’un se’n tornés cap a ca seva abans d’hora. Els acòlits del Guardià, una caterva de jovenceus despullats que es movien pels volts del Túmul, s’encarregaven de reposar els errats i d’assegurar-se que, els que encerta-ven, se’n duguessin un cordill del color adequat fermat al braç. Mentrestant, uns altres esbombaven la informació cap el peu del Turó per mitjà de crits inarticulats i senyes de foc.

   Acabat el coster i esgotat el replà del cim, en Kàstysh va arribar al Túmul amb la fona ja carregada amb la millor pedra del sarró. Aquell moviment de carregar en cursa l’havia practicat tant i se l’havien corregit tantes vegades que el feia de de forma mecànica, sense pensar-hi; i mai l’errava. Es va aturar en sec a la marca alhora que, de cua d’ull, mirava el corriol principal. I llavors el va veure; en Bàlisj tombava l’últim giravolt i enfilava el pla.

   En Kàstysh es va esforçar en pensar només en el blanc. Va mesurar la distància i va voleiar la fona amb aquell moviment que havia practicat milers de vegades. I, tot d'una, un dels còssils verdosos, el més centrat, es va esmicolar. Sense perdre temps, un dels acòlits li va fermar un cordill verd al braç, la senya de que havia encertat. En Kàstysh va fer mitja volta i va començar a córrer coster avall pel camí principal. Quan es va creuar amb en Bàlisj, el nurair se’l va mirar com si no s’ho pogués creure. Com s’ho ha fet, aquest? El jove bàlar ni tan sols li va retornar la mirada.

LA DRECERA



Ruta del camí de pujada de la Cursa des del Pla del Festival fins el cim del Turó (vermell). En negre la drecera d'en Kàstysh.



En Kàstysh va recuperar l’alè i es va dir vigila, que d’aquest pas no hi arribaràs. I alhora que reprenia el pas va mirar envant. Se m’ha fet enfora, en Bàlisj; maleït sia!

   El cansament ja es feia evident en la majoria i el camí enfangat tampoc ajudava. Eren a mitja pujada i més d’un ja havia perdut l'alè; sobretot els que més havien frissat d’entrada. Per contra, en Bàlash havia mantingut el pas, amb la qual cosa anava avançant-los un rere una altre. El pas del jove no defallia i les busques de plogim li refrescaven la cara. El Mestre Foner li havia mostrat que s'havia d'aprofitar qualsevol humitat i ara s'adonava que aquelles gotetes mimses el revifaven. Beneit Mestre! 

   Enfora, on el camineu es perdia rere un dels giravolts, encara podia veure els capdavanters. No són tan enfora. No te n’adones, Bàlash, que vas bé? Vas bé. Però una cosa sabia del cert des de feia estona: aquella no era la seva cursa. Llavors, sinó havia de ser per a ell, qui millor que en Kàstysh? Se li va ocórrer d’emprar les herbes de la guaridora per forçar el ritme i apropar-s’hi. I de cop ho va veure clar. Sí, açò mateix, li he de dir. Però..., no em sentirà. I ha de ser ara o mai; i si rebentes, rebentaràs.

   Resolt, va abaixar el cap i va forçar el pas. Les pedres, Bàlash, vigila; i el fang. I amb tot açò i sense adonar-se, va aconseguir apropar-s’hi prou perquè en Kàstysh el sentís. Per la seva banda son germà havia guanyat terreny i en Bàlisj ja girava el cap. I rere d'ells, un reguitzell de joves esgotats.

   En Bàlash va superar-los sense entrebancs. Les baralles i travetes cada vegada eren més esporàdiques, que el cruiximent només donava per alenar. Però quant va se prop d’arribar a crit de son germà, va sentir un dolor intens al costat. Tot d’una va saber què fer. Va agafar una pedra plana, una d’aquelles tan fosques de les mitjanies del Turó. La va trobar freda i xopa però, sobretot, reconfortant. Sí no se m’espassa..., les herbes; no me’n quedarà una altra. Es va esforçar encara més per tal d’acompassar les alenades, però el mal persistia. Fes-t’ho com vulguis, però hi has d’arribar, o almanco fins on et senti. No puc..., el costat... I va ser llavors quan, desesperat, va agafar un punyat d’herbes de la guaridora i se’l va ficar a la boca. Tot d’una, com per encanteri, el pas se li va alleugerar i el mal va desaparèixer; i va recordar: roega-les, però no te les enviïs.

   Quan els capdavanters eren prop de perdre’s rere el derrer, en Bàlash ja era prou a prop per poder dir la seva. Va agafar tot l’aire que els pulmons li van perme-tre i va cridar:

   —Kàstysh! Les roques! Les roques!

   En sentir el seu nom, en Kàstysh es va aturar en sec. És en Bàlash; em necessita! Però quan va veure que li assenyalava el penya-segat de l’esquerra, el va entendre tot d’una: la drecera. Acostumat com esteia a fer-li sempre cas es va dir que mai m’ho diria si no ho veiés clar. Així que, després de comprovar que el nurair seguia el corriol principal, el jove bàlar es va dirigir cap el rocam. En aquell punt, el penyal s’aixecava alterós per ajeure’s tot d’una per la falda del darrer tram. Una paret calcària dominava aquell recó de la pujada, farcida de viaranys plens de matolls i flanquejada per costers de pendents impossibles just dessota d’on guaitava el cim del Turó.

   El camí que seguia en Bàlisj, el principal, era estret però ben marcat per anys i anys de pujades. Després d’una volta àmplia, evitava els terrenys més esquerps fins el replà culminal. Era més bo de fer, ben cert, però també més llarg. Per la drecera que havia agafat en Kàstysh no hi solia pujar ningú; massa esforç per poc guany. Just l'empraven quatre agosarats que resseguien els trencs per trobar herbes per les guaridores. I se les pagaven a bon preu, les herbes, perquè tothom deia que les del Turó Sagrat eren les millors, fins i tot màgiques.

   En Kàstysh s’hi va enfilar sense importar-li el rellisc de la banyadura ni els còdols amollats que rodolaven en avall. S’aferrava a les pedres xopes i als matolls que li tallaven les mans. Queia i es tornava a aixecar, sense desmai. Sabia que, després d’aquell tros esgotador, encara li quedaria córrer costa amunt i com mai. Açò ho saps fer, Kàstysh, es deia pas rere pas. I guanyaré prou temps per avançar-lo. Si en aquell moment hi hagués pogut pensar, se n’hagués adonat que l’experiència amb els poltres i les eugues del barranc l’estava ajudant a guanyar la cursa. I és que aquell coster del Turó era com els del barranc: gairebé impossible per a gairebé tothom.

   Per fi, en Kàstysh va arribar on el pendent s’alleugerava fins a permetre-li córrer. Així, ajupit i esbufegant, el jove bàlar es va dir ja hi ets; ara, el blanc.
   En Bàlisj no s’havia preocupat gens ni mica per en Kàstysh. On va, aquest? Per la drecera? Que s’enfili i se la foti. Tan segur estava de la victòria que no l’importaven els altres. Amb passes curtes i accelerades, continuava només concentrat en mantenir el ritme i la respiració. Serà fàcil, es deia; l’alenar no m’impedirà tombar el blanc. Ets el millor, Bàlisj, el millor. I si l’al•loteu camacurta vol escalar, que escali; i si se la vol fotre, que se la foti.

COMENÇA LA PRIMERA PROVA

Vista dels costers del Toro des de dalt la muntanya. El camí pel que pujen els participants a la Cursa pasaria per indrets semblants, costeruts, empinats i plens de penyals calcaris. Una prova de la duresa del camí és que avui en dia encara es coneix un dels trams com a "camí del calvari".

Els que no havien estat anomenats van començar a deixar el pla. Era el dia dels corredors, el dia dels més resistents; era el dia de la cursa més esgotadora que un illenc mai no es pogués imaginar.

   Els participants es van anar situant on els oficiants els indicaven en una línea més o manco ordenada. Pocs s’estaven quiets: uns feien estiraments, altres es fregaven les cames, i encara n’hi havia que assajaven la cursa sense moure’s del lloc. Bona part dels joves, però, tenien els ulls clavats al terra; eren els que pregaven al seu déu protector, o a la Mare, o a qui fos que volguessin pregar.

   En Bàlash es movia inquiet i l seva vista es perdia pel camineu per on s’enfilaria la cursa. Només podia repetir-se que era molt estret, que el recordava més ample. Empentes i més empentes, d’açò se’n recordava molt bé. Ens ho prendrem amb calma, d’acord?, es deia per donar-se ànims. I després, se-gons com vagis, ja forçaràs.

   I mentre el cap d’en Bàlash estava en aquestes, l’oficiant encarregat de donar la sortida va deixar caure la branca d’ullastre que, en tocar al terra, indicaria que la cursa havia començat.

   El jove ni es va adonar del clamor d'un públic esgavellat, perquè una altra cridòria, encara més esfereïdora, l’havia envoltat. Noms i consignes, brams i udols; qualsevol cosa per tal de trencar la tensió acumulada. Però en Bàlash, res d’açò. Ell va partir a córrer totalment concentrat, sense encalçar els primers esbojarrats que s’havien volgut situar al capdavant des del principi. Tens un pla, Bàlash, segueix-lo, es repetia; manté les forces fins saber com vas. I pensava en les herbes de la guaridora i es deia no, no les empraràs.

   En Kàstysh no el va esperar. El seu pla era ben diferent al de son germà, més agressiu, molt més d’acord amb les forces que sentia esclatar-li a dintre. Situat entre els primers, tot d’una es es va endinsar pels roquissars que duien a la falda del turó, un indret ple de penya-segats i passos estrets. Endavant, germà, frissa tu que pots, l’animava silent en Bàlash des de la seva posició enrederida.

   La majoria dels capdavanters eren nurair; entremesclats, uns quants bàlar —en Gílmash, en Tàbalash i en Kàstysh— i tres septentrionals. Tot sortejant penyots caiguts, bardissars d’esbarzers i matolls d’argelagues punxents, els corredors guanyaven alçada. El camí prest va deixar de ser-ho per convertir-se en un corriol imprecís que aprofitava els passos naturals: les escletxes del penyal i els costers manco empinats. En segons quins trossos amb prou feines hi cabien d’un amb un.

   Fou en aquells moments d’aglomeració que van començar les empentes i les travetes, els cops i el mirar de treure del pas a l’oponent; tot estava permés. Van ser molts els que van caure en aquests primers trams. Alguns s’aixecaven i continuaven, però també d’altres es van tenir que retirar amb el front obert, amb traus que sagnaven i qualcun amb un os esquinçat. Per ells, no només s’havia acabat la cursa, sinó tal vegada també el Festival. Les guaridores tindrien feina.

   En Bàlisj tot d’una havia deixat clar que no permetria que ningú l’avancés. I els primer en adonar-se van ser els bàlar que van gosar d’apropar-se-li. En Gílmash el primer: va acabar estampat d’una empenta contra el rocam. I és que el jove nurair volia guanyar, encara que allò volgués dir finalitzar la cursa tot sol. Ni els del seu clan se li apropaven, per si de cas.
   Pel seu cantó, en Kàstysh mantenia la distància sense apropar-se de més i sense dei-xar, però, que es fes gaire enfora. De fet, el jove bàlar dosificava l’esforç; es trobava còmode amb aquell pas. I les empentes tampoc l’atemorien; el cos rabassut d’en Kàstysh era capaç de suportar-ne qualsevol. No, ningú li feia por, ni aquell cregut d’en Bàlisj.

   Quan va enfilar el tercer pas, n’Àndrisj de Làkesej, un dels nurair més forts, se li va acostar. En Kàstysh no el va veure venir, així que l’escomesa el va agafar per sorpresa: de l’empenta va sortir rebotit cap a les roques. L’esquena del jove bàlar va copejar la calcària amb la sort de que, en aquell tros, era gairebé llissa i  entapissada per coixinets de massanella. En Kàstysh va aprofi-tar la inèrcia per llançar-se contra el nurair, de tal manera que el que va sortir rebotit va ser aquest; l’havia agafat per sorpresa, i com que n'Àndrisj no va trobar cap penyal que l’aturés, va rodolar coster avall.

ARRIBADA AL PLA DEL FESTIVAL

Dues imatges de Sa Penya de s'Indio (Es Mercadal), davall la que varen acampar els balashnir en arribar al Pla d'es Festival (on avui en dia hi ha el Es Mercadal).

Després d’una llarga jornada de camins enfangats i torrenteres plenes a vessar, aparegué el roc vermellós que dominava l’entrada al pla del Festival: el Cap del Gegant; sota el seu resguard romandrien amb la resta del clan. Per sort no havia plogut i tot havia estat més bo de fer del que no es pensaven.
Quedava una estona de claror, però no podien enredar-se; tot s’havia d’enllestir abans de que fos nit fosca. Les pells dels tendals impermeabilitzades amb sèu de bou es muntaven amb facilitat; si per fi el cel es decidia a descarregar, ben segur que els trobaria a redossa. Aquella feina de muntar i desmuntar el campament era cosa de dones i servents, i ben cert que eren eficients fent-ho. Mentrestant, els homos duien les bísties als tancats del mercat, un poc més avall, on romandrien fins l’endemà. Els propietaris i tota una colla d’ajudants els revisarien per a la venda, per assegurar-se que no s’haguessin fet mal pel camí. Hi havia massa bon negoci en joc i ningú se’l volia perdre per traus i potes inflades.
Quan acabaren la feina, en Bàlash i en Kàstysh, es van seure dalt d’un penyot que dominava la vall. Un sol invisible s’escolava rere els turons de gres rogenc, farcits de clapes d’alzinars foscants. La claror esmorteïda de la jornada era prop d’exahurir-se en una explosió de colors inimaginables. Dessota, el pla del Festival ja era enfosquit i les estructures aixecades per les proves just eren visibles. Els germans, però, miraven més enllà.
—Han arribat, Bàlash?
—Si tu no ho veus, com vols que ho faci jo?
—Només veig boscos i penyals. A més, les roques grises d’enfront m’enfosqueixen la visió. Vermell o gris, aquí no hi ha cap més color, i a jo m’agraden més el blanc de ca nostra. Però, no, els nurair no hi són.
Sense fer gaire cas de les preferències rocoses de son germà, en Bàlash li digué:
—Arribaran més tard, tal vegada de nit; tenen més camí que noltros. Empraran torxes, segur.
—Qui els sent, pot pensar que són els del foc. Uns xerraires són.
—Kàstysh, són tendals allò? Allà, cap a mar? —En Bàlash anava a la seva.
—Si, molts.
—Els nortenys... Si noltros visquessin tan prop com ells, també hi arribarien, prest. Si gairebé es poden veure els fums de Sannir o de Fossenir.
Els dels assentaments de la costa nord eren en la tercera força del Festival. Tota la costa de tramuntana, i el tram central encara més, era plena de cales i redosses, de veritables ports on, anys enrere, s’havien assentat traficants i pirates. Cap d’ells tenia, però, el mateix origen. El més important era Sannir, just quatre barraques i un parell de coberxos de fusta al fons del port del mateix nom i protegits per l’impressionant Cap de Tramuntana i l’illot dels Porros. No eren molts a la família els que se’n volien recordar, però pels germans era un orgull que s’àvia hi fos originaria, de Sannir. No l’havien coneguda, s’àvia, però els havien contat tantes històries meravelloses que se l’admiraven. L’amor dels avis, en Balèrish al Bàlar i na Màstula de Sannir, havia esdevingut una de les glosses més demanades quan els cantaires mostraven als pobles el seu art. Arrel d’aquell maridatge llegendari fou quan els septentrionals començaren a participar a les proves. Però no fou gens fàcil, perquè els nurair no en volien saber res. La capacitat de convicció dels bàlar i el fet de que guanyar als pirates nortenys fos considerat com a massa bo de fer, facilità molt les coses. I és que tot el que fos guanyar els hi agradava, als nurair.

BÀLASH I KÀSTYSH A TALL DE BARRANC

El Barranc Gran (barranc de Cala'n Porter). Foto d'en Joan Gómez. Es prohibeix la reproducció sense permís de l'autor.

Els joves, a tall de barranc, solien returar-se amb el cor encongit. Per moltes vegades que l’haguessin vist, per moltes vegades que l’haguessin creuat, mai no deixava de colpir-los aquella explosió d’immensitat. Els penyals blanquinosos, esquitxats de foscors rere les que s’amagaven balmes i covals, encaixaven la llera en una mena de gola tancada que transformava el paisatge interior en imatges llunyanes, gairebé remotes. Al fons de la vall, llambrava el torrent endormiscat, com si no tingués cap pressa per arribar al mar. El flanquejaven densos canyars i jonqueres, amples marjals ofegades que bessaven al costal i als camps petits i ben conreats. No molt lluny, amagada rere ziga-zagues inversemblants, esperava la cala on morien rierol i barranc. Potser ningú podia somiar un final tan ple de bellesa; perquè aquella platja, després de que un extens prat inundés la plana, sorgia encaixada entre cantells altíssims i amb les sorres remullades per les aigües més clares del litoral.
—Tu tampoc et canses de contemplar-ho? —comentà en Bàlash, copsat per la visió del barranc—. Quan veig açò, me n’adono que, per força, els avantpassats havien de ser gegants; sinó, no entenc com s’ho van fer per vèncer enemics descomunals com aquest barranc.
—Ja hi tornem a ser. No comencem! Ja ho sé que ho eren, de gegants, els avantpassats, però ja n’hi ha prou de llegendes allunyades de la realitat. Posa peus a terra, germà, que just sembla que la guaridoreta t’hagi pres el seny.
—Que no, homo, que no és açò. Però, què vols que faci? Cada vegada que m’aboc a aquest buit, em sent tant petit!
—Tonteries, que no és més que un barranc!
I és que Kàstysh no es deixava impressionar fàcilment, i menys per un paisatge, per inabastable que fos. Res no li semblava prou alt per no arribar-hi, res prou llunyà per no encertar-ho amb la seva fona, ni tampoc res prou fort per no ser vençut. Kàstysh era un esperit indomable que desconeixia què volia dir descoratjar-se, però també li mancava qualsevol brot de romanticisme. La paraula esperit només la relacionava amb les deïtats, la Mare i la Força; tota la resta no eren més que ximpleries de xerraire. De no tòrcer-se, en Kàstysh seria un gran foner, però mai cap poeta. Tampoc ningú li ho demanaria.
Sense dir-se res més, iniciaren el descens fins les faldes més escarpades. Per aquells redols feien comptes trobar el major nombre d’animals; de fet, ja n’havien vist molts des de dalt. Sabien on anar. Eren conscients, però, que no se’n lliuararien d’esgarrapades; no de bades, bardissars espessos ornaven l’accés al torrent, custodiant-lo amb gelosia. Era allà on les egües s’abeuraven i on anaven a cercar l’herba més tendra per rossegar.
Com sempre, Kàstysh va ser el primer en reacionar:
—Va, deixa’t de gegants i oblida’t d’al·lotetes enamorades. Començem a contar animals, que el dia no s’atura. I recorda: nostra mare vol tots els pollins controlats.
—Mira que ho ets de cansat! Què sí! Com vols que m’oblidi del que ha dit nostre mare? Penses que no aprecio ma vida? —I és que Bàlash no podia fer res més que prendre’s a broma la serietat d’en Kàstysh. Li feia gràcia el seu posat i, sobretot, la seva falta d’imaginació. Per en Kàstysh tot eren ordres, obligacions que s’havien de complir, sense cap mena d’excusa. Finalment, Bàlash afegí—: Anem a repartir-nos la feina: tu per la dreta, cap a mar, i jo, per l’altra banda. Segueix fins la Cova Gran. Llavors creues pel pedregam. Ens trobam davall del Penya-segat del Gegant, quan el sol arribi al zenit. I no facis tard; recorda’t del falcó.
—D’acord. Quan he fet tard, jo?
Quan Bàlash es trobà sol per segona vegada en aquell dia, els pensaments li volaren cap a sa mare. I açò, darrerament, li passava cada vegada més. Sabia que na Katis era tan dura com les branques d’ullastre, però que, també com elles, sabia adaptar-se als vents dominants i no trencar-se. Així aconseguia que l’educació dels seus fills fos la més eficient, la necessària per fer-los els millors. També per açò l’admirava, en Bàlash. El jove es demanava si, com ell, tots els fills de Balariash se l’estimarien tant, la seva mare. Estava segur que mai deixaria d’agrair-li la duresa, els esforços que feia per aconseguir les seves fites. Però també n’era conscient de que, a la fi, només ells podien arribar a fer-se mereixedors del que, per naixement, els corresponia. Ningú els regalaria res. Per molt fills de Bàlar que fossin, per molts avantpassats gloriosos que ornessin son llinatge; tot s’ho haurien de guanyar per ells mateixos. I aquesta era una responsabilitat feixuga, un pes afegit que, de vegades, es feia poc més que insuportable. Bàlash no estava prou segur de aconseguir-ho. Seria capaç de satisfer les expectatives que havia aixecat? Perquè tothom ho sabia: ell era Bàlash, l’elegit pels estels. Potser massa.
Espolsant el cap per esvair les angoixes i eliminar tot el que no fos la feina, el jove foner s’endinsà entre el brancatge; les egües l’esperaven. Tindria un dia molt ocupat. Millor no distreure’s amb res més.

MATINADA DE L'EMBARC - continuació.

Llinda de casa talaiòtica de Balariash (Sa Torre d'en Galmés) i habitacle intrior d'una de les cases. Fotos d'en Pep Gómez.

Amb aquests pensaments estava quan un sol tímid va començar a aixecar-se, tot enrogint l’horitzó de llevant. I tant absort em trobava que gairebé ni me’n vaig adonar de l’esclat de colors que va acompanyar l’albada; ni de que uns rajos escapats s’escolaven entre uns nivolats espessos a mitja alçada. Si hagués estat atent, aquell cel m’hagués mostrat que seria un bon dia per navegar, i que l’oratge ens empenyeria amb insistència, des de llevant.
El vigia de la talaia, un dels aprenents d’en Hàntish, era a punt d’acabar el torn de guarda. Em vaig adonar que em mirava d’amagat, fent esforços, però, per demostrar que no deixava de cercar possibles senyes de les talaies properes. No podia tenir més de dotze anys, l’al·lot, i jo, és clar, el coneixia; era un bon aprenent i es convertia en un foner de profit. Però no estava jo per coneixences ni per xerrades. Havia pujat per cercar solitud, per encalmar el neguit que m’angoixava. I l’al·lot, tot s'ha de dir, me’l va respectar, el desitg. Li ho vaig agrair amb una mirada i un somriure; ell va tornar a la vigilància, amb el pit inflat i l’orgull pels aires.
Em quedava poc per emprendre el camí de Màrish. Amb en Kàstysh i la resta de companys partiríem per posar-nos en mans del déus i enfrontar-nos al futur, al destí. Potser açò era el que m’havia empès a contemplar la sortida del sol. Tal vegada volia que el sol naixent m’omplís de la seva força, i que la mà de la Mare em dugués enlà, em protegís i que, sobretot, em guiés d'anada però, sobretot, cap el camí de tornada. Aquella era la força i la ventura que hauria de menester per mantenir-me en vida fins que el maleït destí volgués retornar-me.
De cop, el sol va sortir de darrere d’aquell nivolat que, fins aleshores, li havia amagat la cara. I els seus rajos van embolicar-me amb força. Faria calor per ser l'inici de primavera i, açò, no faria còmode el camí fins el port d’embarcada. Però, quan havíem tingut un camí bo de fer, noltros? I, des de quan ens queixàvem? Per açò ens havien entrenat, per suportar-ho tot sense obrir boca. Per açò havíem patit el fred i la pluja, les ventades i el sol més aclaparador de l’estiu. Per açò havíem sentit el braços aterrits i esgotats, el cos glaçat o suat fins semblar que se’ns desfeia. Però sempre se’ns havia demanat, se’ns havia exigit, que estiguéssim preparats per llançar i encertar, per defensar-nos i atacar, per sobreviure i vèncer. Tot era part del nostre entrenament, de la preparació que patíem des de ben petits, la que havia fet dels foners de les Balears els mercenaris més preuats de tot el Mar; els millors. I jo n’era un d’ells. I puc dir sense vergonya que n'estava orgullós de ser-ho.
Bàlash, em vaig dir, és hora de deixar de somiar, que n’Ainerís es deu demanar on t’has ficat. Així, idò, vaig fer una darrera ullada al llevant i em vaig acomiadar de l’al·lot vigilant amb una capada silent.
Com que ca ma mare era al costat de la talaia, amb dos bots m’hi vaig plantar. Em va sorprendre trobar mon germà assegut al portal, tot sol. Què fa, en Kàstysh? Com és que no s’està preparant? Estrany... Amb la mà dreta i la mirada perduda, acaronava el cap del ca portalà. Aquest, ajagut al seu costat, mantenia el caparró estalonat a les cames estirades, orelles relaxades, ulls mig tancats; se’l veia a gust, al ca. Era el de sempre, el de color daurat amb la punta de la cua negra. Aquesta peculiaritat havia fet que en Balèrish li possés un nom del que jo mai me’n recordava; Cuatacat o qualque cosa semblant.
—Kàstysh —el vaig treure de l’ensopiment—, què fas? A què ve aquesta cara? Avui és el gran dia!
—Res... Pensava.
—Per la Mare estimada! Molt malament has d’estar per enredar-te en pensaments, tu. —M’agradava fer-li bromes d’aquestes. Ets un homo d’acció i no de pensaments, li solia dir, així que no perdis el temps pensant i actua. Bromes que, per altre banda, ell sabia que eren per fer-lo enfadar. Era un joc entre germans i ens encantava jugar-hi. Com que vaig veure que no reacionava com sempre, vaig deixar les bromes de banda—: Jo també hi he anat, a meditar. He vist sortir el sol des de la talaia i sembla que m’ha anat bé; m’he animat un poc.
—No he dormit en tota la nit
—I ara voldràs que m’ho cregui.
—Que sí et dic. —Amb una ganyota que volia ser de broma—: Potser és que et noto a faltar. Tants anys de suportar-te i ara, ja veus...
—Si mai no te n’has adonat de si hi era o no. Sempre ronques com un porc.
—Però, què dius? Jo no ronc.
—No, que va! Kàstysh, de veres, que jo t’estim molt, però la renou més insuportable que he sentit mai és la dels teus roncs. —Però la seva cara em va fer veure que no era moment per bromes—. I ara, a veure, què et preocupa? Tindries d’estar content! Ens embarcam! Avui! No era açò el que volies?
—Saps què et dic, Bàlash? —Vaig interrogar-lo amb la mirada, tot animant-lo a continuar—. Sent que estic deixant coses sense fer, coses molt importants. Ara, quan ha arribat l’hora, tenc la sensació de que no és el meu moment, encara.
El vaig mirar estranyat. Què li passa, a aquest, ara?
—Però, Kàstysh, què et pot faltar per fer? Vas guanyar el Festival, el que vol dir que ets el millor foner de l’illa; ens embarcam junts, com sempre havies desitjat; tothom t’admira i en diuen meravelles, de tu. De veres, Kàstysh, no t’entenc.
—T’envejo, Bàlash.
—Què dius, ara?, —me’l vaig mirar estorat.
—No te n’adones que ho tens tot, tu? Ets l’hereu, i contra açò no res hi puc fer; a més, n’estic content de que ho siguis i per res voldria el teu lloc. Estàs cridat a ser el cap dels foners en batalla i sé que et guanyaràs allò que et correspon per naixement; tampoc és açò el que t’envejo, que saps que sempre et faré costat.
—Idò? Per què has d’envejar-me? No t’entenc.
—Perquè tens una cosa que jo mai no podré tenir, Bàlash. Tens una dona que t’estima i un fill que t’estarà esperant quan tornis. Jo sé que mai no ho tindré, açò; sé del cert que moriré sense dona que m’estimi i sense fill al que servar. Sempre seré un foner caparrut i solitari i, açò, m’entristeix, i molt; tant que m'he replantejt moltes coses, Bàlash. Ara me'n don compte de que me’n vaig massa prest, de l’illa, que si em quedés una altre estació, tal vegada apareixeria la meva Ainerís. Potser em casaria i tindria fills. Després podria anar-me'n tranquil; et cercaria on fossis i tornaríem a ser junts. —I mon germà va reposar el cap entre les dues mans, aclaparat—. Per açò t’envejo, Bàlash, només per açò. I no m’agrada gens fer-ho, però...
El ca va grinyolar i va provar de xuclar-li la cara; ell també se n’adonava del patiment de mon germà. En Kàstysh el va fer fora amb suavitat. Surt, deixa’m, que no estic per festes, ara.
—Idò, encara hi ets a temps. No t’embarquis. Queda’t fins la següent lleva. Saps que t’estaré esperant.
—No puc, Bàlash, ho he promès i, ara, no puc faltar a la promesa. M’hauries d’entendre millor que ningú. Tu tens un destí, però jo en tenc un altre: he de ser la teva ombra, l’escut que et resguardi del mal. Tu seràs l’heroi, Bàlash, i jo hi seré sempre, al teu costat. És el meu destí i no puc fugir-ne. Ja saps, els maleïts estels...
—Va, germà, que només seria una temporada. Els estels ho entendran. Després podràs ser l’escut i la javelina, la pedra i la salvaguarda del pobre desgraciat del teu germà.
Fent un esforç per sobreposar-se, en Kàstysh va afegir amb una veu que volia ser més alegre:
—Que no, et dic. Em tindràs que suportar, vulguis o no. Ens embarcarem a Màrish i, t’ho assegur: te n’afartaràs, de jo. Faig comptes no separar-me’n mai.
—Ja et veig, Kàstysh, —vaig voler continuar amb el to desenfadat que ell havia començat—, trobaràs una ibera preciosa, o tal vegada una d’aquelles celtes tant rosses i de pitarram generós. O una líbia d’ulls foscos i pell daurada. Què me’n dius? No t’agradaria? Ja et veig, Kàstysh, rodejat de fillets ploraners, que se t’escolen entre les cames i et fan tropissar.
—Ai, Bàlash, com t’ho agraesc; al manco proves de fer-me riure. I bona falta que em fa, que no me’n vull anar trist. —Va agafar el caparrot del ca i el va sacsejar amb força. El pobre animal va aguantar la carícia amb paciència, com sempre. Feien bo, en Kàstysh i aquell ca—. Potser tens raó i, més endavant i vés a saber on, trobaré la dona que m’enamori. I, tant de bo, tindrem un fill. I si el tenc, faig comptes estimar-lo molt, com no he estimat mai. Un fill, Bàlash, un somni...
Me’l vaig mirar fixament i no em podia creure el que veia. Aquells ulls foscos com la nit, que sempre s’havien mostrat tant durs i plens de determinació, estaven enfonsats i vessaven llàgrimes. En Kàstysh plorava! Germà... No em vaig poder contenir i el vaig abraçar. No sé que faria sense tu, Kàstysh; no sé si seria capaç...
—Obeeix el cor —li vaig dir—, fes el que et mani. I oblida’t de destins i d’estels.
En Kàstysh em va tornar l’abraçada, encara amb més intensitat. I, per molt que vaig fer un esforç per contenir-me, també se’m van saltar les llàgrimes. No, Bàlash, ara no has de plorar. Per açò vaig agrair-li que fos ell el primer en rompre el silenci.
—No t’he dit que ni rallar-ne, de deixar-te tot sol? No hi ha res més a dir. I, ara, tranquil·litzem-nos i eixuguem-nos el ulls, que si nostra mare ens veu, què creus que dirà? Trobes que se sentirà orgullosa dels fills que s’embarquen si els veu plorar?
—No vull ni pensar-hi.
I amb aquesta vam rompre a riure. Les llàgrimes se’ns van assecar i, així com estàvem, abraçats, vam entrar al casat tot cridant on sou, que ja hem arribat. El ca, esvalotat pels crits, es va enretirar. Amb un grinyol ploraner, es va ficar al cau i es va jeure amb el cap entre les cames. En Kàstysh encara va trobar temps per acotar-se i acariciar-lo. Sempre me’n recordaré dels ulls de l’animal: com li va agrair aquella darrera carícia! I és que en Kàstysh sempre ho va tenir, açò: sabia fer feliços als altres.