LA CURSA S'ACABA

A l'esquerre, el pati del santuari de la Mare de Déu del Toro, on s'ubicaria el Túmul i la Cova de la Mare. Abaix una imatge de la baixada des del Toro cap Es Mercadal (Pla del Festival).

El nurair encara confiava en la seva fortalesa i, per açò, no va perdre el temps en lamentar-se. Decidit, es va apropar al túmul i va esmicolar un dels còssils rogencs. Tot seguit i amb el cordill que li pertocava, va reprendre la persecució.

   —L’agafaré, es deia en Bàlisj; no és més que un bàlar camacurt. Guanyaré; he de guanyar.

   Qualsevol altre, en adonar-se que l’avantatge d’en Kàstysh era gairebé insalvable, s’hagués retut; però en Bàlisj no era un qualsevol: era el millor dels seus i, segons els seus comptes, el millor de l’illa. Confiava amb les seves possibilitats i, sobretot, un gran orgull li niava a l’esperit. Per açò, va allargar el pas i va arreconar qualsevol feblesa. Però no fou la seva una persecució esbojarrada, ni de bon tros; en tot moment mesurava distàncies i forces per tal d’assegurar que, pas rere pas, tenia el seu rival cada vegada més a prop.   

   L’agafaré, l’agafaré, es repetia. Reptes com aquell, gairebé impossible, eren els que més motivaven en Bàlisj, reptes que l’empenyien a ser el millor; perquè açò i només açò era el que ell volia ser: el millor.

   —I no serà aquest al•loteu qui em farà quedar malament -remugava a mesura que acompasava respiració i pas—. No em prendrà la glòria. Ni pensar-hi.

   Poc després en Kàstysh es va creuar amb son germà. En Bàlash, un cop l’havia avisat de la drecera, havia aconsseguit avançar el nurair que el precedia, el qual gairebé no podia ni alenar de tant esgotat. Els germans es van somriure amb confiança.

   —Endavant, Kàstysh!

   Per contra, quan en Bàlash es va creuar amb en Bàlisj, els ulls del nurair li van mostrar el despreci que sentia.

   —Adéu, bàlar. Vaig pel teu germà...

   Sense fer-li cas, en Bàlash va arribar al túmul, va esmicolar el seu còssil i, amb el cordill fermat, va iniciar el descens.

   La baixada no era ni de bon tros tan complexa com la pujada. Els corredors que encara pujaven anaven escampats i no els quedaven forces ni per empentes ni per travetes. De fet, era l’esgotament el que marcava aquella segona part de la cursa. Però en Kàstysh no ho semblava, d’esgotat, ben al contrari; aquell davallar accelerat li omplia els pulmons d’aire fresc i les cames semblaven córrer soles.

   De tant en tant, quan no tenia que evitar corredors, es girava per vigilar l’arribada d’en Bàlisj.

   —Se m’atraca —pensava quan veia el nurair cada vegada més a prop—. Si seguesc sense defallir no tindrà temps d’agafar-me. Ho puc fer, ho puc fer.

   Les cames més llargues del ponentí l’estaven ajudant en la baixada; per cada passa d’en Bàlisj, en Kàstysh en tenia de fer dues. Però al bàlar l’empenyia l’alè de la victòria; volava sobre les pedres i una força amaga-da, que ell ni s’imaginava posseir, l’aixecava enlà per evitar els bassals de fang amb que la pluja i el pas dels joves havien omplert el corriol.

   A tocar de la portalada, en Bàlisj gairebé ja l’havia agafat. I encara que en Kàstysh intentava oblidar-se de l’esgotament, ja feia estona que la fatiga el colpia i gairebé ni el deixava córrer.

   —Per què ara? No t’enfonsis, Kàstysh; ara no.

   Va decidir deixar de mirar enrere i oblidar-se de tot allò que no fos arribar. Tenia la victòria tan a prop que no podia deixar que se la prenguessin.

   —Ja hi som, ja hi som, es deia una i una altre vegada. Rebenta si has de rebentar, però corre, corre!

   Amb el cor a punt d’esclatar, en Kàstysh va travessar la portalada sense sentir els brams de la gentada. Perquè ja no hi quedava ningú a les plataformes i a les alçades properes només es veia el verd dels replans abandonats; tothom s’havia abocat per veure de a prop el guanyador, aclamar-lo i festejar la victòria. Tanmateix, les senyes del Turó havien arribat emmascarades per la boirina i els crits no havien estat prou entenedors, així que ningú no sabia quin dels corredors comandava; que era un bàlar havia quedat clar, però quin? Tothom esperava en Bàlash, per açò, així que quan van veure qui era, la cridòria encara es va fer més eixordadora.

   —És son germà! —i els crits eren plens d’incredulitat.

   Poc després foren els nurair els que van començar a bramar: en Bàlisj acabava d’entrar al tancat i podia avançar el bàlar just al final. Bàlisj, Bàlisj! Uns crits es confonien amb els altres i tothom semblava haver embogit. Només els septentrionals callaven i somreien pel baix, tot mantenint una actitud cínica molt pròpia dels pobles del nord. Que cridin i que s’escanyin, aquests foners pocacosa. A qui l’importa qui guanyi aquesta bajanada de cursa?

   Per fi, més empès per l’eima que per les forces, en Kàstysh va arribar on l’esperava l’oficiant principal. I el vell va llançar enlaire un manat de ullastre que va volar per la força d’un oratge que creixia.

   Els crits es van enfortir i el desgavell es va convertir en incontrolable. Kàstysh, Kàstysh, Kàstysh!

LA DRECERA



Ruta del camí de pujada de la Cursa des del Pla del Festival fins el cim del Turó (vermell). En negre la drecera d'en Kàstysh.



En Kàstysh va recuperar l’alè i es va dir vigila, que d’aquest pas no hi arribaràs. I alhora que reprenia el pas va mirar envant. Se m’ha fet enfora, en Bàlisj; maleït sia!

   El cansament ja es feia evident en la majoria i el camí enfangat tampoc ajudava. Eren a mitja pujada i més d’un ja havia perdut l'alè; sobretot els que més havien frissat d’entrada. Per contra, en Bàlash havia mantingut el pas, amb la qual cosa anava avançant-los un rere una altre. El pas del jove no defallia i les busques de plogim li refrescaven la cara. El Mestre Foner li havia mostrat que s'havia d'aprofitar qualsevol humitat i ara s'adonava que aquelles gotetes mimses el revifaven. Beneit Mestre! 

   Enfora, on el camineu es perdia rere un dels giravolts, encara podia veure els capdavanters. No són tan enfora. No te n’adones, Bàlash, que vas bé? Vas bé. Però una cosa sabia del cert des de feia estona: aquella no era la seva cursa. Llavors, sinó havia de ser per a ell, qui millor que en Kàstysh? Se li va ocórrer d’emprar les herbes de la guaridora per forçar el ritme i apropar-s’hi. I de cop ho va veure clar. Sí, açò mateix, li he de dir. Però..., no em sentirà. I ha de ser ara o mai; i si rebentes, rebentaràs.

   Resolt, va abaixar el cap i va forçar el pas. Les pedres, Bàlash, vigila; i el fang. I amb tot açò i sense adonar-se, va aconseguir apropar-s’hi prou perquè en Kàstysh el sentís. Per la seva banda son germà havia guanyat terreny i en Bàlisj ja girava el cap. I rere d'ells, un reguitzell de joves esgotats.

   En Bàlash va superar-los sense entrebancs. Les baralles i travetes cada vegada eren més esporàdiques, que el cruiximent només donava per alenar. Però quant va se prop d’arribar a crit de son germà, va sentir un dolor intens al costat. Tot d’una va saber què fer. Va agafar una pedra plana, una d’aquelles tan fosques de les mitjanies del Turó. La va trobar freda i xopa però, sobretot, reconfortant. Sí no se m’espassa..., les herbes; no me’n quedarà una altra. Es va esforçar encara més per tal d’acompassar les alenades, però el mal persistia. Fes-t’ho com vulguis, però hi has d’arribar, o almanco fins on et senti. No puc..., el costat... I va ser llavors quan, desesperat, va agafar un punyat d’herbes de la guaridora i se’l va ficar a la boca. Tot d’una, com per encanteri, el pas se li va alleugerar i el mal va desaparèixer; i va recordar: roega-les, però no te les enviïs.

   Quan els capdavanters eren prop de perdre’s rere el derrer, en Bàlash ja era prou a prop per poder dir la seva. Va agafar tot l’aire que els pulmons li van perme-tre i va cridar:

   —Kàstysh! Les roques! Les roques!

   En sentir el seu nom, en Kàstysh es va aturar en sec. És en Bàlash; em necessita! Però quan va veure que li assenyalava el penya-segat de l’esquerra, el va entendre tot d’una: la drecera. Acostumat com esteia a fer-li sempre cas es va dir que mai m’ho diria si no ho veiés clar. Així que, després de comprovar que el nurair seguia el corriol principal, el jove bàlar es va dirigir cap el rocam. En aquell punt, el penyal s’aixecava alterós per ajeure’s tot d’una per la falda del darrer tram. Una paret calcària dominava aquell recó de la pujada, farcida de viaranys plens de matolls i flanquejada per costers de pendents impossibles just dessota d’on guaitava el cim del Turó.

   El camí que seguia en Bàlisj, el principal, era estret però ben marcat per anys i anys de pujades. Després d’una volta àmplia, evitava els terrenys més esquerps fins el replà culminal. Era més bo de fer, ben cert, però també més llarg. Per la drecera que havia agafat en Kàstysh no hi solia pujar ningú; massa esforç per poc guany. Just l'empraven quatre agosarats que resseguien els trencs per trobar herbes per les guaridores. I se les pagaven a bon preu, les herbes, perquè tothom deia que les del Turó Sagrat eren les millors, fins i tot màgiques.

   En Kàstysh s’hi va enfilar sense importar-li el rellisc de la banyadura ni els còdols amollats que rodolaven en avall. S’aferrava a les pedres xopes i als matolls que li tallaven les mans. Queia i es tornava a aixecar, sense desmai. Sabia que, després d’aquell tros esgotador, encara li quedaria córrer costa amunt i com mai. Açò ho saps fer, Kàstysh, es deia pas rere pas. I guanyaré prou temps per avançar-lo. Si en aquell moment hi hagués pogut pensar, se n’hagués adonat que l’experiència amb els poltres i les eugues del barranc l’estava ajudant a guanyar la cursa. I és que aquell coster del Turó era com els del barranc: gairebé impossible per a gairebé tothom.

   Per fi, en Kàstysh va arribar on el pendent s’alleugerava fins a permetre-li córrer. Així, ajupit i esbufegant, el jove bàlar es va dir ja hi ets; ara, el blanc.
   En Bàlisj no s’havia preocupat gens ni mica per en Kàstysh. On va, aquest? Per la drecera? Que s’enfili i se la foti. Tan segur estava de la victòria que no l’importaven els altres. Amb passes curtes i accelerades, continuava només concentrat en mantenir el ritme i la respiració. Serà fàcil, es deia; l’alenar no m’impedirà tombar el blanc. Ets el millor, Bàlisj, el millor. I si l’al•loteu camacurta vol escalar, que escali; i si se la vol fotre, que se la foti.

COMENÇA LA PRIMERA PROVA

Vista dels costers del Toro des de dalt la muntanya. El camí pel que pujen els participants a la Cursa pasaria per indrets semblants, costeruts, empinats i plens de penyals calcaris. Una prova de la duresa del camí és que avui en dia encara es coneix un dels trams com a "camí del calvari".

Els que no havien estat anomenats van començar a deixar el pla. Era el dia dels corredors, el dia dels més resistents; era el dia de la cursa més esgotadora que un illenc mai no es pogués imaginar.

   Els participants es van anar situant on els oficiants els indicaven en una línea més o manco ordenada. Pocs s’estaven quiets: uns feien estiraments, altres es fregaven les cames, i encara n’hi havia que assajaven la cursa sense moure’s del lloc. Bona part dels joves, però, tenien els ulls clavats al terra; eren els que pregaven al seu déu protector, o a la Mare, o a qui fos que volguessin pregar.

   En Bàlash es movia inquiet i l seva vista es perdia pel camineu per on s’enfilaria la cursa. Només podia repetir-se que era molt estret, que el recordava més ample. Empentes i més empentes, d’açò se’n recordava molt bé. Ens ho prendrem amb calma, d’acord?, es deia per donar-se ànims. I després, se-gons com vagis, ja forçaràs.

   I mentre el cap d’en Bàlash estava en aquestes, l’oficiant encarregat de donar la sortida va deixar caure la branca d’ullastre que, en tocar al terra, indicaria que la cursa havia començat.

   El jove ni es va adonar del clamor d'un públic esgavellat, perquè una altra cridòria, encara més esfereïdora, l’havia envoltat. Noms i consignes, brams i udols; qualsevol cosa per tal de trencar la tensió acumulada. Però en Bàlash, res d’açò. Ell va partir a córrer totalment concentrat, sense encalçar els primers esbojarrats que s’havien volgut situar al capdavant des del principi. Tens un pla, Bàlash, segueix-lo, es repetia; manté les forces fins saber com vas. I pensava en les herbes de la guaridora i es deia no, no les empraràs.

   En Kàstysh no el va esperar. El seu pla era ben diferent al de son germà, més agressiu, molt més d’acord amb les forces que sentia esclatar-li a dintre. Situat entre els primers, tot d’una es es va endinsar pels roquissars que duien a la falda del turó, un indret ple de penya-segats i passos estrets. Endavant, germà, frissa tu que pots, l’animava silent en Bàlash des de la seva posició enrederida.

   La majoria dels capdavanters eren nurair; entremesclats, uns quants bàlar —en Gílmash, en Tàbalash i en Kàstysh— i tres septentrionals. Tot sortejant penyots caiguts, bardissars d’esbarzers i matolls d’argelagues punxents, els corredors guanyaven alçada. El camí prest va deixar de ser-ho per convertir-se en un corriol imprecís que aprofitava els passos naturals: les escletxes del penyal i els costers manco empinats. En segons quins trossos amb prou feines hi cabien d’un amb un.

   Fou en aquells moments d’aglomeració que van començar les empentes i les travetes, els cops i el mirar de treure del pas a l’oponent; tot estava permés. Van ser molts els que van caure en aquests primers trams. Alguns s’aixecaven i continuaven, però també d’altres es van tenir que retirar amb el front obert, amb traus que sagnaven i qualcun amb un os esquinçat. Per ells, no només s’havia acabat la cursa, sinó tal vegada també el Festival. Les guaridores tindrien feina.

   En Bàlisj tot d’una havia deixat clar que no permetria que ningú l’avancés. I els primer en adonar-se van ser els bàlar que van gosar d’apropar-se-li. En Gílmash el primer: va acabar estampat d’una empenta contra el rocam. I és que el jove nurair volia guanyar, encara que allò volgués dir finalitzar la cursa tot sol. Ni els del seu clan se li apropaven, per si de cas.
   Pel seu cantó, en Kàstysh mantenia la distància sense apropar-se de més i sense dei-xar, però, que es fes gaire enfora. De fet, el jove bàlar dosificava l’esforç; es trobava còmode amb aquell pas. I les empentes tampoc l’atemorien; el cos rabassut d’en Kàstysh era capaç de suportar-ne qualsevol. No, ningú li feia por, ni aquell cregut d’en Bàlisj.

   Quan va enfilar el tercer pas, n’Àndrisj de Làkesej, un dels nurair més forts, se li va acostar. En Kàstysh no el va veure venir, així que l’escomesa el va agafar per sorpresa: de l’empenta va sortir rebotit cap a les roques. L’esquena del jove bàlar va copejar la calcària amb la sort de que, en aquell tros, era gairebé llissa i  entapissada per coixinets de massanella. En Kàstysh va aprofi-tar la inèrcia per llançar-se contra el nurair, de tal manera que el que va sortir rebotit va ser aquest; l’havia agafat per sorpresa, i com que n'Àndrisj no va trobar cap penyal que l’aturés, va rodolar coster avall.

BÀLASH, BÀLISJ I SEPTENTRIONALS

A l'esquerra, badia de Fornells i costa de tramuntana des del Toro. A la dreta i a dalt, port de Sa Nitja, als peus del cap de Cavalleria. En aquestes costes era on he ubicat els assentaments septentrionals i a Sa Nitja he volgut localitzar Sannir, pàtria de l'àvia Màstula i del jove Àshanir, A Sa Nitja avui hi ha les restes de la romana Sanissera, part de la qual podem veure a la segona foto.

En Bàlash estudià el ponentí a mesura que cridava. Impressionant. Tal vegada és el més senzill, el que sembla menys fort, però és el millor; n’estic segur. Mira, Bàlash, quina seguretat, la que a tu et manca.
Se’n recordava de molts dels altres de l’any pasat, joves forts i àgils, i no se’n podia envenir com els havia pogut guanyar; si just era un al·loteu, llavors. Però antany es trobava en plena forma. Què passaria enguany? I també hi havia nurairs nous, perquè els que havien assolit la adultesa ja devien lluitar a Ibèria. I si d’entre els nous sorgia un guanyador inesperat? Sí, com ell antany. No hi pensis, Bàlash, s'intentava convèncer. Aquest és el teu problema, que et manca seguretat perquè et saps feble. No hi pensis. Pots guanyar. I sinó és avui, serà demà; són dos dies, ho pots fer.
Quan en Bàlisj callà i ja s’avançava el capdavanter dels septentrionals, en Bàlash sentí uns ulls que se li clavaven. No ho dubtà ni un moment: en Bàlisj m’està mirant. Sense atemorir-se, el buscà. I quan els ulls es van trobar, dos rajos invisibles es van creuar per aixecar guspires així que van fregar la penya viva de l’Ara; dos rajos gelats, però alhora capaços de fondre el metall més poderós.
No cedeixis, Bàlash, no cedeixis; t’està reptant. Açò és entre tu i jo, bàlar, deien aquells, és entre el millor nurair i el millor bàlar. I aquesta vegada seré jo qui guanyarà.
Aquella seguretat trasbalsà en Bàlash. Com pot estar tant segur de si mateix? Però no li demostris que l’envejes. Sense por, Bàlash. El vas guanyar una vegada i ho pots tornar a fer.
Sense poder fer-hi res, a ulls d’en Bàlash el braços del nurair s’engruixien i les esquenes se li feien cada vegada més amples; fins i tot li semblava més alt que una estona abans. La mirada d’en Bàlisj el superava. Li estava guanyant aquell primer enfrontament.
En aquell moment s’adonà que en Kàstysh, seriós com sempre, se’ls mirava, alternativament ambdós.
—No en trauràs res, d’açò, Bàlash —sentí com li xiuxiuejava.
—Ho has vist? És com si només hi fóssim noltros, al pla.
—Oblida’l. Pensa en la prova, en res més.
—No puc, Kàstysh. Mira-li els ulls.
—T’està atemorint...
—Però, què dius? Ni pensar-hi —i en Bàlash es va sentir ferit a l’amor propi. Son germà sabia com fer-lo reaccionar.
—Idò, oblida’t d’ell. Demostra-li que, per a tu, és poc més de no res.
—Tens raó.
—M’estic perdent als septentrionals. De totes maneres...
—Què?
—Ja veuràs qui és el millor, enguany.
En sentir-lo, en Bàlash s’oblidà del nurair i va mirar son germà. Per què no? Ja feia temps que ho demostrava. En poc temps s’havia convertit en el millor foner de Balariash. Millor que tu, Bàlash? Tal vegada sí. Prou bo per guanyar? Per què no?
La primera prova, la d’aquell dia, tenia poc a veure amb la precisió, i precisament açò feia créixer les pors d’en Bàlash. La cursa que pujava al Turó de la Mare, plena de costers fortíssims i pasos complicats, volia dir resistència, i açò era el que més li mancava. Les herbes... Per açò me las ha donat, na Kisbis, per si l’alè no m’arriba i el costat m’és a punt de rebentar, per quan les forces se m’esgotin. Les empraràs? La presentació dels septentrionals també s’havia acabat. Bàlash només s’havia fitxat en dos dels joves: n’Urkhus i n’Ashanir, dos joves de Sannir i ambdós del tot diferents. El primer era fort i rabassut, amb barba atapeïda i mirada fosca. Segur que en té divuit, o prop dels dinou, que amb aquests no ho pots saber mai. Però no te’n refiïs, d’aquest, Bàlash, que si pot te la jugarà. El segon, un parent llunyà per part de l’àvia Màstula —cossí d’enfora, li deien ells—, era alt i desmanegat, amb cames i braços llargs i prims que semblaven no acabar-se mai. Els ulls, fins i tot des d’enfora, eren clars, més que els dels altres, i mostraven una mirada oberta, que no amagava res. Els cabells, gairebé rossos, també el feien destacar entre un mar de caps foscos. Un tipus estrany, aquest Ashanir, pensà en Bàlash.

ELS PORTANVEUS

Imatges de tres de les TAULES més impressionants de Menorca (estructura central dels santuaris talaiòtics menorquins). Al centre: Talatí, amb la pilastra lateral tombada i estalonada al capitell principal (foto d'en Pep Gómez), A la dreta, la de Trepucó, una de les més grans (foto d'en Pep Gómez) amb el talaiot al fons. I a l'esquerra la de Torralba, la més monumental i ben conservada, amb el recinte del santuari totalment excavat (foto d'en Joan Gómez -prohibida la reproducció sense permís de l'autor-).

Les tradicions mil·lenàries, relacionades amb els déus i les seves costums, restaven en custòdia de la memòria dels oficiants, anomenats també els que miren al cel i serveixen als déus. Generació rere generació, perpetuaven aquesta memòria amb gelosia. Tots els santuaris de l’illa es dedicaven a mantenir vives les tradicions. Rere les pedres de cada recinte sagrat s’hi regia l’esperit d'un poble i per elles i els seus designes es movia bona part de la societat illenca. El millor moment per a la sembra, el grau òptim de maduració del gra per a la sega, el nivell mínim d’aigua a les cisternes per passar l'estiu, l’oportunitat dels negocis, la conveniència dels maridatges, el futur dels nounats; tot estava afectat pels designes divins, pel regit dels estels, per les flames del foc immortal dels santuaris i per la sang i les entranyes dels animals sacrificats.
Si bé tots els illencs, els veritables balears, tenien un origen comú, els santuaris de la Menor i la casta sacerdotal que se’n cuidava eren únics. Les peculiaritats constructives, encapçalades per l’enorme pilastre capitada central, els diferenciava dels que s’hi podien haver semblat en una o una altre illa, fins i tot a la germana, la Major. Les tècniques constructives, el treball amb les pedres gegantines i la finalitat d’aquelles estructures especials, sempre foren mantinguts en el més estricte secret. Tant que, en aquells moments, quan els joves eren a punt d’inicir les proves del Festival, ningú no era capaç de reproduir-les. Només es feien les feines mínimes de manteniment, els adobs imprescindibles, els estalons per a les pedres desequilibrades pel desgast i el pas del temps. Malgrat que n’eren conscients de la seva ignorància, pocs eren els que no se sentien orgullosos d’aquells santuaris: l’exponent d’una religiositat sense semblances. I açò que, des de l’arribada dels fenicis primer i dels púnics i altres foranis després, les exportacions de déus orientals havia estat constant. Fins i tot, els noms s’havien vist barrejats. I és que els illencs mai havien sigut tancats en qüestions religioses, ben al contrari, sempre havien acceptat nous déus i nous ritus; així creien assegurar-se i protegir-se amb més seguretat la seva vida difícil a l'illa i un futur incert rere la mort. Més valia més que manco, pensaven tots, i açò en tot, déus inclossos.
Quan l’última part del ritual fou clossa amb èxit, l’oficiant principal aixecà la veu:
—Foners que participeu a la prova del Turó Sagrat, presenteu-vos!
Tot d’una, empesos per la mà gegantina i invisible dels déus, tres joves de cada una de les poblacions s’avançaren fins els peus de l’Ara. Els altres descansarien fins ensoldemà.
—Pels bàlar —cridà la veu a mig fer d’en Bàlash, l’últim vencedor del Festival i portanveu dels bàlar—: Mèlkish, Càvesish i Tàrquish de Tealash; Tàlash, Atalaseir i Càndesish de Atalash...
I així fins arribar als divuit seleccionats. Per Balariash participarien en Gílmash, en Kàstysh i el mateix Bàlash. Altres bàlar destacats eren n’Àmarish i en Púnish de Màrish, dos joves forts de divuit i disset anys, el darrer parent llunyà dels germans; en Tàbalash de Tàrbash, de disset, un al·lot de cara seriosa i gens amic d’alegries i festes; i en Hàntish de Kòstash, de divuit anys i futur molt prometedor i, a més, net del mestre foner de Balariash. El més jove i més baix de tots era en Kàstysh, però mirant-li el semblant ningú ho hagués dit; era tot seguretat.
Quan en Bàlash acabà la proclama, s’avançà el portaveu ponentí. No era ni el més alt ni el més fort dels seus, i les seves espatlles no eren les més amples ni els braços els més musculats, però els seus ulls ho deien tot: rallaven de lideratge, d’esperit de comandament, de fortalesa. Per com se’l miraven els que el rodejaven, amb admiració i confiança, tots sabien que era el millor. Sabem que guanyaràs, li deien. I el jove s’ho creia, n’estava convençut: som el millor, l'únic. Era en Bàlisj de Làkesej, el jove més brillant mai nascut a ponent. L’atzar havia volgut que fos nat el mateix dia del mateix any que en Bàlash. I els que miren el cel de ponent varen veure als estels el mateix que els de llevant, i ho interpretaren igual: acabava de nàixer l’unificador. Convençuts, a ponent asseguraven que aquell unificador tant esperat no podia ser cap llevantí pocacosa. I en Bàlisj, com en Bàlash, se havia cregut la profecia; també havia crescut esclau d’ella. En Bàlisj havia participat al Festival d’antany, però s’havia vist superat per un immens Bàlash amb qui ningú no contava; de fet, tampoc s’havia tingut en compte en Bàlisj. Però aquell havia estat el Festival dels joves. Ara, un any després, tothom rallava meravelles d’aquell jove. És el més fort de ponent, deien; mai no s’ha vist un foner com ell, deien. El cert era que, malgrat no ser més poderós que els altres, semblava sobrepassar-los en un cap, més que res pel posat orgullós. Sí, la planta d’en Bàlisj era impressionant.

—Pels nurair: Hístrisj, Àsdrumasj i Hànnisj de Iammij!... —amb veu profunda, Bàlisj continuà enumerant als divuit participant de ponent.